Espriu, cara a cara amb Salom

Amb motiu de la celebració del centenari del naixement de Salvador Espriu (1913-1985), es publicaren una biografia i una antologia del creador del mite de Sinera. Un autor que utilitzà teatre, narrativa i poesia per a construir un món on ressonen els cascavells sarcàstics i la gravetat més rotunda.

 

En la cotització literària de l’obra de Salvador Espriu sembla que cada vegada més es valora a l’alça el seu aspecte satíric i corrosiu i, en canvi, els seus poemes socials i més compromesos van a la baixa o, simplement, es consideren com a literatura històrica de circumstàncies. I la veritat, els retrats d’un expressionisme punxegós, l’esperpent —tot un seguit de sarcasmes encadenats— i els experiments avantguardistes amb els diàlegs que travessen els contes d’Ariadna al laberint grotesc no encaixen amb facilitat en el mateix autor que ens parla amb to sever, solemnial i profètic en La pell de brau. Aquesta idea que ara sembla anacrònica —quasi d’un romanticisme encés— de creure en la poesia com una mena de sacerdoci, de guia espiritual per a conduir un poble després de la guerra civil pel desert del franquisme, Espriu aconseguí fer-la indestriable d’una concepció moderna i rupturista, absolutament arriscada del que entenia com a creació literària. Una fusió de dos pols en aparença incompatibles que ja és la base del naixement de Primera història d’Esther, una peça teatral que sorgí de la narració bíblica que sa tia Maria Castelló llegia a l’autor de menut des “d’una cadira ranca”, i que configura des de ben prompte el complex, hermètic i riquíssim territori d’Espriu: una familiaritat desacomplexada amb els mites, l’atracció pels elements desesperançats i caricaturescos de la natura humana, la burla i la rialla mordaç junt a una imatge cegadora i inabastable de Déu. I, sobretot, la creació d’uns referents individuals i col·lectius —Salom, Israel— que naixen de la identificació amb el poble jueu.

Des d’aquesta perspectiva s’ha d’abordar l’accés al “món titellaire i aninotat” d’Espriu, procliu a la ganyota estrident i provocativa, però també a la profunditat i la condensació que requereixen les grans preguntes filosòfiques i religioses. Darrere dels símbols que s’entrecreuen i martellegen gran part dels seus poemes —pluja, arbre, camí, aigua, ales, abismes— predomina en un o altre moment la meditació sobre la mort, veritable nucli generador de l’obra d’Espriu, que tant pot ser el “reialme fosc” cap a on ens dirigim com “l’instant del catacrec” inevitable. El llenguatge, un dels elements subjecte a contorsions i jocs sense pausa, actua sovint com un escut, un refugi des d’on l’autor ens fa més accessibles les claus dels seus enigmes o bé els embolcalla de significats ocults, plens de portes falses que demanen un lector entrenat, exigent, disposat a acceptar un duel literari.

Agustí Pons ha recreat els episodis vitals més decisius d’aquest escriptor que es definia, amb tàctica coqueteria, com un home sense biografia. Espriu transparent desmenteix de seguida aquesta imatge i ens revela una història humana i literària d’indubtable interés. En aquest sentit, endinsar-se en la vida de l’autor és també una forma de repassar les seues ferides: l’esclat de la guerra quan podria haver-se convertit en historiador de la universitat republicana, l’amistat i el distanciament poc abans de morir de Rosselló-Pòrcel, la pèrdua de dos germans i de son pare, el treball tediós en una notaria quan hauria volgut dedicar-se a l’escriptura. Agustí Pons incorpora amb oportuna exhaustivitat testimonis, cites i documents, de tal manera que es poden resseguir aportacions acadèmiques com la de Rosa Delor o bé la percepció de la crítica de l’època, amb observacions ben intel·ligents d’Antoni Vilanova o Domènec Guansé, o el treball ingent i incondicional per la literatura catalana de Joan Triadú.

Encauat i invisible, i al mateix temps amb una creixent presència pública, aquest és un dels punts que més atrau d’un personatge en principi tan allunyat de la imatge de poeta compromés. Un autor que apostà per una literatura elitista i que acabà entronitzat a la categoria d’emblema de la lluita antifranquista i la supervivència de la cultura catalana. A més de la popularitat dels temes musicats per Raimon, en actes polítics es repartien els seus poemes com si foren estampetes i eslògans de lluita, una associació que quedà fixada per Molas-Castellet amb la seua antologia de combat. Fins que hi hagué un moment que quasi totes les mirades de la resistència i la cultura es giraren cap a Espriu. Feliç i inquiet en ocupar aquesta tribuna, Agustí Pons subratlla les irritacions i topades d’un autor sempre a l’aguait sobre el que es poguera dir de la seua obra.

De fet, la polèmica i l’atac es convertiren en armes habituals de l’escriptor, ja fóra amb un Carles Riba que visqué amb competitiva incomoditat els primers poemes d’Espriu, amb un Josep Pla —tot i l’admiració que li professava— a qui mai no perdonà uns juís que trobà injustos i displicents, o la convulsió que li causà Quim Monzó quan es debatia al voltant de la cooficialitat del català. Això sí, cal anar a la correspondència amb Joan Fuster per veure el que és destil·lar bilis i maldats, o bé pura lava que llança al “greguet de Reus i al seu germanet”, unes cartes que deixen en minúcies inofensives altres lletres de batalla.

“Com necessito/ contar-te la basarda/ que fa la pluja als vidres”, remarca Espriu en Cementiri de Sinera, una por i una desolació que bateguen en bona part de l’obra. Antoni Prats ha confeccionat una antologia amb narracions i alguns dels seus poemes més representatius, versos que recullen un crit èpic d’orgull que també davalla a les fondàries del desànim, o que en ocasions esclata en una mena de rialla barroca i tenebrosa. “Deslliurat del pes/ del temps, d’esperances/ dels morts, dels records,/ dic en el silenci/ el nom del no-res”, ressona el to bíblic i admonitori en Final del laberint. La mística jueva, la teologia negativa i Spinoza troben punts d’intersecció, tal i com assenyala Antoni Prats, una proposta poètica que de vegades descendeix a un lirisme més contingut i intimista, com “les benignes mans de la meva/ mare, són quietes per sempre,/ allí, sota els xiprers” en El caminant i el mur.

L’arc de l’escriptura es tensa en narracions com “Tereseta-que-baixava-les-escales” o “Els subalterns”, contes recollits en aquesta antologia i on es percep l’ull roent i implacable d’Espriu. Com el repàs —devastador i còmplice— a la cultura clàssica en Les roques i el mar, el blau on els déus i els mites atresoren llargs catàlegs de saviesa però també els aspectes més ridículs i excèntrics dels hòmens. Ja sense titelles ni disfresses, després d’haver pugnat per acostar-se a la indesxifrable idea d’infinit i de no-res que conté Déu, en Setmana Santa —un dels millors poemaris de la nostra literatura—, un despullat Salvador Espriu confessa: “Què és la veritat, vidre esmicolat/ (…) dolor, buidor, pecat, espant:/ l’home que tinc al meu davant”.

 

Posdata, 3 maig 2013