El desafiant declivi de W. B. Yeats

De totes les batalles que s’han lliurat contra el drac del romanticisme —ben despert, sembla encara—, una de les més originals i de final més imprevisible és la que protagonitzà W. B. Yeats (1865-1939). Aquest irlandés —llunàtic i, a estones, massa terrenal— milità una bona part de la seua vida en les files d’aquest moviment amb uns poemaris que s’adscrivien a les lleis bàsiques del programa: tardors esblaimades, crepuscles encesos, afligits, amors inaccessibles i sofrents; versos mòrbids, somnolents, neulits. El desbordament sentimental de Wordsworth, l’artifici de Tennyson, la simbologia de Shelley i els ecos de Keats trobaven un magnífic i competent epígon en el poeta dublinés. Però el fet més inesperat i alhora grandiós és com Yeats, a les portes de la vellesa, es regirà contra aquesta tradició tan extenuada i entrà, arravatadament, en el cànon de la millor poesia moderna. Sempre haurem de restar-li agraïts per aquesta traïció compassiva als seus poetes estimats.

Una enveja una mica malsana ens assalta en comprovar com es lligen entre ells els poetes anglosaxons. Louis MacNeice, en La poesia de W. B. Yeats ens confessa —a l’igual que els altres poetes del grup d’Oxford, Auden i Spender—, com satiritzaven els primers versos per després quedar captivats per la força, complexitat i rudesa dels últims llibres de Yeats. I és que tot convidava a una certa prevenció burleta: creient en la reencarnació, místic i descendent de rituals cèltics en altres moments, astral i intèrpret del que li revelaven els esperits en conversa directa, obsedit a sistematitzar el seu món en una estrambòtica roda ocultista. És ben divertit com Edmund Wilson s’emprenyava en intentar desentranyar la cadena de símbols impossibles que és Una visió, un dels molts i variats sacerdocis als quals s’hi apuntà W. B. Yeats. Una passió desigual per Irlanda —en ocasions violenta, d’altres desenganyat— i una idealització de l’aristocràcia —amb rampells reaccionaris—, els camperols i les llegendes irlandeses completen un retrat que confirma una vegada més que, a la majoria de poetes, el millor que podrien fer és tancar-los una temporada.

Molt s’ha especulat sobre la transformació que es produí en la mentalitat de W. B. Yeats, com es desempallegà de l’herència de la qual provenia. Potser la relació amb aquell energumen podrit de cultura que era Ezra Pound; o bé l’esgotament que representava l’esteticisme de Walter Pater i el manierisme dels prerafaelites que tant venerà en els seus inicis Yeats. Richard Ellmann —perspicaç i insolent en la millor línia dels biògrafs que ens ha regalat la literatura anglesa—, ens recorda com el poeta consentí una operació de vasectomia perquè, segons l’opinió de l’època, havia de servir per acréixer la seua vitalitat declinant; o potser també, tal i com remarca T. S. Eliot en un dels seus articles més càlids i elogiosos, fou el coratge i una valentia excepcionals el que li possibilità acarar-se amb el passat, conservar mites i experiències i sotmetre’ls a una reelaboració agosarada. Una actitud desvergonyida, melangiosa i alhora enèrgica s’apodera d’un home que ja ha superat els seixanta anys en publicar La torre (1928) i L’escala de caragol (1933). “Abomines que ràbia i lascívia/ Encara per a mi, que sóc vell, dansen”.

Una mostra d’aquesta poesia tardana que enllaça amb el millor Auden i, per vies diferents, amb T. S. Eliot, és el que s’aplega en l’antologia L’espasa i la torre. “Aquells esplèndids versos ja no tornaran més/ I vet aquí quina delícia/ Les restes: la remor dels còdols al trencall/ Al després de l’onada”; amb aquesta divisa Yeats abandona els anteriors postulats i es posiciona davant l’amenaça de la vellesa. Un enfrontament entre la Musa i Plató —la imaginació i el raciocini abstracte— en què ix vencedora una poesia esquerpa, que reiventa cada episodi viscut amb un llenguatge senzill però també solcat de laberints i enigmes, tenyit d’un humor extravagant, provocatiu.

“¿Què hi fa que un cop més jo ho torne a viure tot?/ A suportar la feixugor de créixer; / L’escarni de ser adolescent; l’angúnia/ Del noi quan acaba de fer-se home/ L’home inacabat i el seu patir/ De cara a la pròpia estultícia”. En contra del seny —la claudicació—que li dicta l’ànima, hi ha una predisposició deliberada en Yeats per recórrer de nou la memòria, travessar els rius i les valls de la joventut, repassar desigs, amors i ferides sense vapors decoratius, sense pudor ni censures. “És la saviesa la decrepitud del cos; quan érem jóvens/ Vam estimar-nos i res no sabíem”.

En aquest sentit la torre és imatge de solitud —d’un intel·lecte en combat—, el degoteig de records que, indefensos, acollim enmig de l’insomni; l’espasa és l’orgull, una relíquia que es pot fer servir en un instant per cometre un crim, també per arrapar-se a una temporalitat inclement que no admet cap tipus de pacte. L’etapa simbolista no és del tot desdenyada per Yeats, sinó que la condensa i li atorga nous significats: Bizanci és “l’artifici de l’eternitat”, l’obra d’art que ens pot salvar del “vestit mortal”, o també “l’agonia de flames que res no pot cremar” en una acceptació resignada quan s’acosta la fi i tot es marceix, “Tota vana complexitat, la fúria/ I el fang de les venes mortals”.

Un corrent desfermat ens condueix per uns versos eixuts on s’abracen follia, bellesa, renúncies i també serenor. Com a debilitat personal, “En record del comandant Robert Gregory” és un poema que en homenatge a l’amistat hauríem de recitar cada any. “Va desaparéixer en la cruesa de l’hivern, (…) s’enfonsava el mercuri dins la boca agonitzant del dia”: així reconeixia Auden, en la mort de Yeats, el deute amb qui havia estat capaç de desafiar les edats de l’home i, de pas, les lleis —els grillons— de la poesia.

 

Posdata, 16 juny 2006