Intel·lectuals i altres perills

Cal anar alerta amb els poetes. O almenys això és el que ens diu Milan Kundera en L’edat lírica (La Vie est ailleurs), una de les seues novel·les que més s’ajusta als motles del gènere. Jugador vocacional i arriscat, capaç d’alterar i divertir-se amb les regles de la narrativitat, en aquesta història —una de les preferides d’Alain Finkielkraut— Kundera aposta, en canvi, per un to quasi extret del nou-cents per descobrir-nos l’ànima sulfurosa i inflamable dels poetes. Ara bé, el protagonista de L’edat lírica, un xiquet malcriat convertit en poeta sinistre del règim comunista, no és objecte d’un juí sumaríssim per part de l’escriptor txec. Com Czeslaw Milosz, Kundera sap que la realitat —i també la ficció— no s’explica des d’un únic i rígid observatori. Encara que tractar de comprendre no és, ni de lluny, una forma d’oblit o de disculpa.

Czeslaw Milosz passà la infantesa i la joventut a Lituània, entre les possessions al camp dels seus avis i la ciutat de Vilna, tal com retrata en La vall de l’Issa, un conte de fades tenyit per la malenconia i un amor religiós per la natura. En aquelles terres habitades per lituans, russos, bielorussos, polonesos i jueus, Milosz estudià la carrera de dret i participà en revistes i avantguardes abans que aquest país esdevinguera camp de batalla de les ideologies que empresonaren, implacables, el segle XX.

En Abecedario, Diccionario de una vida, Czeslaw Milosz fa una espècie d’itinerari privat per tot un seguit de noms —quasi ombres— que foren, d’una manera o d’una altra, víctimes d’una història despietada. Aquest llibre desigual —massa tènue i destensat en alguns moments— sí que ofereix, en conjunt, una mirada dolorosa, incrèdula, a tots aquells que es creuaren amb l’autor carregats d’idealismes i passions i que acabaren, en gran part, devorats per la guerra, els camps de concentració o el gulag. Cap dels supervivents, hi subratlla, quedà indemne a la influència i perversions de l’imperi soviètic.

És cert que Milosz es deixà atrapar per les tesis socialistes —una suma, ens confessa, de racionalisme ingenu i de mala consciència per descendir de la petita noblesa—, a més de col·laborar en el primer govern comunista de Polònia. Però ben prompte, el 1951, s’allunyà definitivament del paradís policíac dissenyat per a l’home nou. Ja a l’exili, publicà La ment captiva, un magnífic i espaordidor intent d’explicació de les relacions de la intel·lectualitat amb l’univers totalitari que emanava de Moscú.

En les primeres pàgines de La ment captiva Czeslaw Milosz insisteix que la coacció i la violència connaturals al sistema exerciren un paper definitori per atraure els intel·lectuals. Però fou sobretot un fals ideal d’harmonia, una barreja de por i desig de combregar amb els dogmes decretats —un assetjament dialèctic aclaparador— el que condicionà els escriptors per participar en l’entramat ideològic i publicitari del Partit. Per tal d’oferir una anàlisi detallada, sovint autobiogràfica, d’aquestes tortuoses contradiccions —l’exercici de fingiment que representaven de cara a l’exterior i la constatació silenciosa de l’infern a què pertanyien—, Milosz creà tota una terminologia pròpia per endinsar-se en aquesta teranyina, enganxosa i amenaçadora.

Trencar amb el passat —religiós, literari o nacional— només es podia aconseguir a base d’ingerir el Murti-Bing o píndola que eliminara qualsevol desconfiança o escletxa descoberta al sistema. Aquesta medicació tampoc no garantia la desaparició absoluta d’allò més vell que irrompia, inoportú, periòdicament. Per tal de perfeccionar la teatralitat en l’acceptació dels postulats de la democràcia popular, Milosz parla del ketman o la possibilitat de portar dues vides paral·leles: una de propagandista entusiasta del règim capaç d’enganyar fins i tot els delators; i una altra interior, emocional i secreta, que creixia indeturable.

Una descripció densa, minuciosa quant a les manifestacions de falsedat i compromís, claudicació i rebuig, predomina en aquests apartats de La ment captiva, com en el capítol “L’enemic de l’ordre—l’home”. Per això sobta que el traductor, Guillem Calaforra, equipare en el pròleg la denúncia de la trampa ideològica comunista amb el que anomena, alegrement, pensament únic; una broma de mal gust, entre la maldat i la inconsciència.

Però la millor secció del llibre —per la qualitat dels retrats i la prosa incisiva— és la que dedica a quatre escriptors absorbits per la maquinària del règim, egos ferits al servici del totalitarisme a qui Milosz adjudica les primeres quatre lletres de l’alfabet grec. Els propòsits de puresa heroica, exaltada, d’un capellanesc Alfa adaptats a la litúrgia comunista: la crueltat del gremi —inextingible fins i tot en les condicions més adverses— l’anomenava “la bagassa amb principis”. El nihilisme i la frustració de Beta que la dictadura transformà en odi utilitari i brutalitat ensinistrada. Gamma fou el típic representant de la dreta antisemita que encaixà, amb un lleu maquillatge, en la nova era. Delta és el provocador histriònic que tant li fa triomfar amb les seues gràcies en una revista d’extrema dreta com erigir-se en un marxista blindat.

Que Camus haguera de protegir La ment captiva de l’onada esquerrana que presidia Gallimard demostra el món que l’autor es trobà a l’exili, sord i cec a l’evidència. Un Czeslaw Milosz que no és fàcil de catalogar. Devot de Walt Whitman i la filosofia de Schopenhauer, obert al budisme i als terrabastalls de Rimbaud, catòlic impactat per Simone Weil, “un lluç metafísic banyat en una salsa d’elaboració pròpia” segons Gombrowicz, escriptor prodigiós, un artesà de l’insult. L’autor de Ferdydurke —com el seu admirat Milosz o bé Kundera— també intentà previndre’ns dels efectes nocius dels intel·lectuals i, en especial, de les bondats il·limitades dels poetes.

 

Posdata, 21 octubre 2005