És ben possible que l’aspiració inconscient de tots aquells que se senten atrets per la literatura siga aproximar-se a la idea de lector comú que proposava Virginia Woolf: un hedonisme exigent distanciat de les indicacions dels crítics i del dogmatisme de l’erudició acadèmica. Aquesta delimitació d’un territori privat sorgit de seduccions i renúncies que provoca la lectura també és, si fa no fa, similar a l’esperit amb què la majoria d’escriptors defensen el seu cànon literari. E. M. Forster pretenia analitzar els novel·listes que més l’estimulaven prescindint d’escoles, generacions i classificacions temporals —l’abolició de la cronologia—, i li agradava imaginar-se’ls asseguts tots alhora en la sala circular de la Biblioteca del Museu Britànic.
Agrupar tota una sèrie d’autors en aparença inconnexos —a través d’un recull d’articles o en una sala— obeeix a la mateixa estratègia amb què somniava Forster: explorar lleis i patrons estètics, tractar d’esbrinar què comparteixen els escriptors que han atrapat la nostra atenció, amb quina prosa ens trobem expectants o bé incòmodes, en quin moment decidim que, amb una obra, s’ha acabat la treva. El nostre gust literari obeeix a la indeterminació de corrents marins i moviments geològics, però també a unes pautes que amb el temps acaben per surar a la superfície.
Conta John Cheever que una dona travessà —a pas ferm i tensió en el rostre— tot un saló d’actes per preguntar-li per què havia escrit una història que, clarament, estava basada en ella. Quan llegim se’ns activen els mecanismes de l’intrús, però també ens sentim examinats —d’una forma bondadosa o bé acusatòria— per l’autor que tenim entre mans. I és que darrere de les obsessions, preferències i condemnes que acompanyen les nostres lectures emergeixen els contorns —en ocasions nítids, en altres una mica més camuflats— d’un autoretrat, tal i com sentenciava des de la impertinència lúcida Oscar Wilde.
Visitar la Vida de Samuel Johnson és una forma de descobrir la confluència feliç de crític i de lector, un caràcter present també en les opinions que intercanviaren Bioy Casares i Borges cada vegada que quedaven a sopar, i que contenen una idea aproximada del que ha de ser la crítica —i la lectura—, una conversa informal basada en acords, troballes i disputes, sense oblidar que l’objectiu indissimulat de tota aquesta qüestió és divertir-se.