Barney Panofsky és un jueu canadenc que decideix escriure les seues memòries per rebatre una mala fama que considera fruit de calúmnies i d’un passat tergiversat. Mordecai Richler (1931-2001) combina dosis de sarcasme i un excel·lent humor en aquesta brillant novel·la.
Autocompassiu, llepafils, a estones cínic i a estones covard, trapasser i pocavergonya, Barney Panofsky posseeix un currículum —elaborat a consciència— digne de generar desconfiança. I és que tot convida en principi a allunyar-se d’aquest buscabregues borratxo i capritxós, però que en el fons se’ns descobreix com un sentimental que creu en un codi no escrit sobre l’amor i l’amistat. Un cavaller extraviat d’època addicte a la bronca i la provocació, que ens sedueix enmig de la seua vulnerabilitat i continus estirabots infantils. Fanàtic seguidor dels Canadiens d’hoquei sobre gel, el senyor Panofsky sol consultar les pàgines de la borsa —”lectura obligatòria per a qui no té vida interior”— i les necrològiques per veure quants enemics se n’han anat al clot. Després de ressaques, esclats de melancolia i devastadores depressions, unes torrades amb carn fumada i uns passos amb bastó i sabates de claqué el poden retornar a un parèntesi de felicitat. Panofsky és un jueu de Montreal, ja vell i ple de xacres, que tracta de trobar sentit a l’existència amb un Montecristo del dos i una botella de Macallan sempre a mà, i que al llarg de la vida ha estat fidel a la consigna de Jutges 17, 6: “En aquell temps no hi havia rei a Israel i tothom feia el que li semblava”. Obedient, aquest punxó queferós no s’ha desviat ni un pam del sentit més literal d’aquest versicle.
El cas d’en Barney Panofsky és una narració tumultuosa i huracanada, a mesura del seu protagonista. De fet, el ritme d’aquesta novel·la es dispara i s’accelera, s’ennuega, sembla que quede penjat —dubitatiu—, fins que de nou recupera el to amb una espiral frenètica i plena de viaranys. Un tirabuixó tècnicament sofisticat que sap engrapar el vagareig d’una ment aparentment caòtica, amb salts constants de temps i d’espai. Mordecai Richler trau el màxim rendiment als canvis de registre amb un do especial per a la paròdia i uns diàlegs amb el dring i l’efervescència de la millor comèdia anglosaxona. En la batalla contra els buits i els vels que distorsionen els records, Panofsky no sap quins dies són pitjors, quan la memòria respon o bé quan falla, llunyana i evanescent.
Perquè gran part d’El cas d’en Barney Panofsky consisteix a desmentir el que un altre escriptor, l’egòlatra Terry McIver, ha abocat sobre la seua biografia en un llibre on el qualifica de marit maltractador, violent, productor de brossa televisiva, potser un assassí. Davant d’aquestes acusacions, l’advocat del protagonista accepta, resignat: veig que el teu examic està ben informat. I per tal de defensar-se, Panofsky gira els ulls al passat amb l’escriptura d’aquestes memòries, on reconstrueix l’etapa de joventut a París després de la Segona guerra mundial amb una colla d’aspirants a artistes: un pintor que utilitzava com a pinzell un pal de fregar, un projecte de novel·lista toxicòman que serà el referent vital de Panofsky, a més d’un empresari de cinema pretensiós i narcisista.
Aquesta novel·la pivota sense aturador entre París, Londres i Montreal, pisos desangelats de la bohèmia negra i cases de luxe, un tronat estudi de televisió i un pub refugi de canalles en retirada. Aquest intens i nerviós canvi d’ubicació també es trasllada als retrats —un dels grans atractius de la narració—, amb especial atenció a les dones de la seua vida: l’esotèrica i impredictible Clara, dibuixant excèntrica i poeta que es converteix en icona del feminisme més combatiu. La segona senyora Panofsky, “la meva loquaç costella”, és a dir, una xarraire incapaç de callar ni per asfíxia i que junt al pare del protagonista —un groller, primitiu i divertit inspector de policia— constitueixen dos dels millors personatges. I Miriam, clar que sí, el seu gran amor per qui està disposat a realitzar qualsevol bogeria per recuperar un matrimoni que mai es perdona haver deixat escapar.
En aquest sentit, els tres fills —Mike, un promotor immobiliari militant de causes progres, l’ultraconservador i abans furiós revolucionari Saul, a més de la maternal Kate—, i la gent de l’estudi de televisió representen el baluard des d’on Panofsky llança a tort i a dret les seues darreres canonades. Provocador entusiasta, es mostra exultant quan ha d’exercir d’energumen amb atacs políticament incorrectes: el senador McArthy serà reconegut com el crític de cine més eficaç, els ecologistes es manifestaran en el soterrar de Panofsky per dur una pròtesi de plàstic no degradable, l’únic avantatge perceptible entre una psicòloga reichiana i una altra jungiana és el tamany dels pits, i el verí és abundantment destil·lat quan és entrevistat en el programa Lesbianes en directe. Així mateix, la novel·la se situa en l’època de campanya pel segon referèndum sobre la independència del Quebec, una excusa magnífica per fer proselistisme desacomplexat de la seua militància anglòfila.
Amb aquest esperit rebentaire, Panofsky no es talla per disseminar al llarg del llibre les seues opinions literàries, lector implacable i apassionat que defuig la pedanteria acadèmica. Quan insinuen que divaga en excés, no s’està de recordar la prolixitat descriptiva de Thomas Hardy o P.D. James, i remarcar que Kerouak no escrivia, sinó que picava a màquina. Per moments sembla que Panofsky vulga fer-se un lloc, a colps de colze si cal, entre De Quincey, Sterne, Gogol o Puixkin, el club dels digressius imprevisibles, allargassats segons el dia i l’estat d’ànim. Amb coqueteria ostentosa, també ens recorda que li agrada viatjar amb la Vida de Samuel Johnson, per citar-la i per si es mor que el troben amb el gran llibre al costat.
Però amb qui se sent en deute permanent Panofsky és amb Bellow. Les cartes busca-raons que escriu sovint enllacen amb Herzog, però amb un esperit més humà i carnal, no tan malalt d’idees. De vegades hi ha una atracció evident pels baixos fons com en Humboldt, i Panofsky és una mena de Henderson, rei de la pluja, dels billars, de la impostura. Però El cas d’en Barney Panofsky és, sobretot, una novel·la profundament jueva, des de l’humor al fil de la identitat que travessa i que no desapareix mai del tot, a més d’un exèrcit de personatges jueus que hi desfilen: esnobs, artistes, nous rics, comerciants i contrabandistes, caricaturescos imitadors d’aristòcrates, pinxos i macarres, sionistes incansables, perfilats amb el mateix estil — incandescent i alhora fràgil, sense mossegar-se gens la llengua— que presideix aquesta narració, lluminosa, roent, intrigant, i el més difícil en literatura, que ens fa riure. I si falla la fórmula optimista, un got de whisky i un bon havà són per al senyor Panofsky el millor estímul contra la mossegada de la nostàlgia i l’amenaça de l’abolició de la memòria: ben cert, nano, cal aguantar.
Posdata, 27 setembre 2013