El paisatge familiar de John Mortimer

Un testament amb un hereu inesperat o l’especulació immobiliària del camp anglés són els detonants de dos novel·les de John Mortimer (1923-2009). Narracions on predomina l’humor, personatges ben perfilats i algunes mossegades de sàtira política i cultural.

 

En alguna de les rituals i lacrimògenes tertúlies literàries no és estrany que amb aire pesarós se’ns recorde que la novel·la ja no pot competir amb els guions i el ritme llampant de les actuals sèries de televisió. Davant de Joc de trons, Breaking Bad o Mad Men qualsevol novedosa narració empal·lideix, incapaç de rivalitzar. És ben possible, però també és cert que existeix una mena de novel·les sense pretensions —afortunadament— de genialitat, això que els entesos qualifiquen com històries amb alguna que altra concessió. Arguments que busquen des de l’inici la complicitat amb el lector, un hedonisme sense esforç que s’agraeix. La literatura amb els mateixos efectes —i recompenses— que una copa de borgonya, una sessió no massa exigent de llargs a la piscina o un bon tema de música country.

John Mortimer parteix d’unes vides i uns conflictes que situa a mitjans de la dècada dels seixanta, una època en què semblava, segons l’autor, que els anglesos tenien l’obligació de divertir-se encara que la majoria no ho aconseguien. Entre els personatges ben dibuixats d’Un paraíso inalcanzable destaca Simeon Simcox, rector anglicà socialista i —entre moltes altres lluites— antiapartheid i contrari a les armes nuclears, un religiós home-pancarta que escrivia enardit les seues homilies revolucionàries després de llegir Bertrand Russell. La seua dona Dorothy, filla d’un professor oxfordià d’esquerres, pensava que en un món ideal els treballadors governarien el país, però ella no tenia la més mínima intenció de convidar-los a prendre el te. En el joc de personatges oposats, el doctor Salter —sarcàstic i descregut— no ha d’enfrontar-se amb el bé o el mal absoluts, sinó amb qüestions una mica menys metafísiques com la diarrea o les varius. Dels fills del religiós messiànic, Henry és un novel·lista esquerrà que en arribar a ser un autor d’èxit decideix que encaixa millor com a furiós conservador. El seu germà Fred és un càndid estudiant de medicina, amant del jazz i poc virtuós amb les dones, tant és així que arriba a envejar els maldecaps de son pare, qui només s’havia de preocupar en els sermons pel futur de la humanitat.

El protagonista inesperat serà, en canvi, Leslie Titmuss, un xiquet gris i poc agraciat que arreglava el jardí de la rectoria per uns penics i que, amb els anys, es converteix en un arribista exitós, un tory de la nova escola que acaba amb indissimulats colps de colze amb la vella guàrdia local del partit. Perquè Titmuss no perdona les ofenses i les humiliacions, com la nit en què en el ball de les Joventuts Conservadores els seus arrogants i esnobs companys el llançaren a les aigües del Tàmesis per dur un esmòquing de lloguer. En aquest sentit, en les novel·les de Mortimer et trobes amb un territori conegut, ben definit per la narrativa anglesa i per on es fa còmode —i atractiu— transitar: pubs, jornades de caça, una aristocràcia en declivi, moltes americanes de tweed i cases d’estil eduardià. Els diàlegs —la bona escola teatral britànica— contenen la dosi justa de mordacitat, calculats colps d’humor al final de cada escena en una comèdia sense estridències.

Per aquestes trames entren i ixen, amb ofici i estudiats moviments, tot un seguit de personatges secundaris ben identificables i alhora amb algun traç sorprenent. Com una malcriada nobiliària que descobreix la política i la rebel·lia al mateix temps i que ha passat, en un breu període, de l’opulència refinada a menjar fish and chips amb les mans i practicar gestos grollers. Un columnista mediocre que viu dels rumors que genera la Cambra dels comuns, un saltamarges que dirigeix una galeria d’insofrible art abstracte, un guardabosc paranoic amb les catàstrofes mediambientals, a més d’un escocés prebiterià que exerceix  d’incorruptible inspector d’urbanisme, Mortimer maneja feliç i somrient aquesta congregació d’excèntrics i pintorescos individus com a útils peons de la seua narrativa. Això sí, en algun capítol l’acidesa es condensa, com la crònica de Hollywood amb restaurants i festes on tots competeixen en salutacions i afalacs, hotels de luxe on sentir-se dissortat es converteix en una inexplicable ofensa.

En la continuació, El regreso de Titmuss, l’acció també avança pel descobriment d’infidelitats passades, rancors covats entre generacions i armisticis obligats. Ara el protagonista s’ha convertit en ministre del gabinet Thatcher, i el poble i la contrada paradisíaca de la seua infantesa es poden convertir en una successió d’hipermercats, botigues franquícia, llums fosforescents i pisos per a executius que treballen a Londres. Titmuss, implacable contra els intel·lectuals liberals i la línia de la BBC, contra els hippies envellits que esperen un implant de cadera a càrrec de l’estat, haurà de triar entre la descarnada ideologia materialista que l’ha fet pujar en la política —i que exhibeix orgullós i provocador—, o bé conservar inalterat l’espai on nasqué i encara viu sa mare.

I és que el pitjor que li podria passar al ministre Titmuss és que l’etiquetaren d’ecologista o, encara pitjor, d’assumir tardanament un discurs angèlic de protecció d’animals en perill d’extinció i muntanyes per a romàntics. Escrupolós amb la seua imatge i a l’aguait de no causar més motius de burles d’assessors del seu ministeri, en el seu nou matrimoni un primari i irascible Titmuss haurà d’atendre les explicacions de la seua dona —una consumada especialista a proferir elogis i massatges a la vanitat masculina—, per no quedar en evidència en un sopar oficial i saber quines són les imperceptibles diferències que mai ha captat entre un ballet i una òpera.

Les novel·les de John Mortimer es tanquen amb serenes revelacions —sense crits ni terrabastalls—, mentides i conflictes que no podien quedar sense resoldre’s, tot fent desfilar els protagonistes per saludar a l’escenari i rebre una esperada —i efectista— ovació. Encara que l’autor deixa anar alguna que altra entremaliadura final una mica agafada pels pèls. Però en aquesta narrativa contribueix a la placidesa —i també a l’estímul del lector— el fet de passejar per un itinerari conegut i ben delimitat, on les referències són Dickens, Chesterton, Waugh o Maugham, però sense ostentació ni desig de rivalitat, sinó com un paisatge anglés —colors i llenguatge— que de seguida saps identificar. La fórmula de Kierkegaard que Motimer fa seua és tan senzilla com indiscutible per perfilar aquests personatges: la vida ha de viure’s cap endavant, però tan sols es comprén cap endarrere.

 

Posdata, 9 de maig 2014