I Arcadi Espada descobrí Josep Pla

A partir d’una lectura que pretén ser provocadora i ben original, Arcadi Espada traça un retrat de Josep Pla que es converteix en una aproximació incompleta, poc reeixida i una mica cubista, de l’autor d’El quadern gris.

 

Un dels espectacles més insòlits i grotescos a què ens han acostumat alguns estudiosos de la literatura catalana consisteix a dir-li a Josep Pla què és el que hauria hagut d’escriure. Ja fa alguns anys Ramon Alcoberro acusava l’escriptor de Palafrugell de no haver-se dedicat amb exclusivitat a la novel·la. Cristina Badosa —un altre cas clínic— a banda de recordar-nos que Pla mai no podria haver estat un marit modèlic, ens alliçonava sobre la maligna ascendència política —un antitotalitari granític, em pense— que des de ben jove enterbolí la seua obra. Ara s’hi afegeix, a aquest grup d’elit, el periodista Arcadi Espada: Josep Pla, a més de cometre el pecat literari de camuflar la seua intimitat en excés, deixà passar l’oportunitat d’escriure un gran llibre sobre la Guerra Civil espanyola i esdevenir així un autor total. Perquè això sí, tots ells tenen la fórmula magistral que Pla, desgraciadament, no tingué la sort de conéixer.

El sistema que utilitza Arcadi Espada és resseguir els dietaris que van de l’any 1965 al 1968, i així anar puntejant i estirant el fil d’aquestes notes per remarcar els aspectes que considera més definidors de la personalitat de Josep Pla, vital i literària. Qualsevol al·lusió al clima, la joventut, les lectures, la gent que freqüentava el mas, els menjars, són el detonant per mostrar les facetes més representatives de l’autor d’El quadern gris. El que ja queda més difús i embullat és el que pretén Arcadi Espada amb aquesta mena de biografia, fragmentària i a estones lírica; postmoderna, que dirien els que en saben, d’aquestes coses. En el garbuix de sentències professorals, mirades que pretén insolents, ajustaments de comptes, aplaudiments i retrets a l’autor, la sensació és ben estranya. Com si volguera dir-nos que ell és el millor lector de Pla i alhora el més políticament incorrecte.

Els dos viatges que Josep Pla féu a l’Argentina ben a prop dels setanta anys per retrobar-se amb Aurora, a més de la seua relació —passada i present—, són la base d’aquesta peculiar biografia. La mítica lletra A. dels dietaris, joia sexual, obsessió que Pla duia arrapada a la pell. A partir d’ací aventura hipòtesis, converteix Aurora en heroïna del llibre i amb posat de setciències fa creure’ns que ha arribat a l’ànima recòndita de l’escriptor. Arcadi Espada grata darrere de cada línia i de cada adjectiu, i s’ho passa d’allò més bé amb les referències eròtiques i masturbatòries dels quaderns i les anhelades cartes. Fins i tot s’exalta repetidament sobre aquest afer, amb aires de velleta escandalitzada i libidinosa. Com diria W. H. Auden, aquest abús de l’exclamació seria més comprensible en les pàgines que escrivia la reina Victòria.

Les idees narratives de Pla també tenen un lloc destacat. Arcadi Espada renega de L’Àlbum de Fontclara, però jutja excel·lent La vida amarga. Sense citar-lo, Valentí Puig és objectiu dels seus trets, per la reivindicació que fa l’autor mallorquí del Josep Pla novel·lista, a més de ser evident que L’home de l’abric es un assaig davant el qual Espada es troba incòmode, irritat. A Xavier Pla poc més que el menysprea: la proposta d’autoficció com a punt de partida per entendre el tarannà i la literatura de l’autor de Notes Disperses també rep una bona garrotada.

Ara bé, com era previsible, una de les víctimes amb qui més s’acarnissa Arcadi Espada és Josep Vergés. Potser que l’editor de Destino intentara exercir un control pretorià sobre Pla, o que no fóra especialment generós a l’hora de passar-li els talons bancaris, però la complicitat entre tots dos ha estat de les més fructíferes per a la història de la nostra literatura. Magnífic editor, vulguem o no, en català i en castellà, fou a més la persona que Pla trià per a l’edició de l’Obra Completa després del suïcidi de Cruzet. Pel que fa a la configuració i criteris de selecció, podran agradar més o menys —pels milers de lectors, sembla que molt—, però les decisions quant a format i contingut dels volums són de Pla. Arcadi Espada alça un poc més el llistó: ara la qüestió no és tan sols assenyalar què hauria d’haver escrit, sinó també com ho hauria d’haver publicat.

I és que de vegades fa la impressió que ens trobem amb un biògraf que toca d’oïdes. Igual subratlla que Pla sabé mantindre distància amb el franquisme que més endavant insisteix que el seu paper en la Guerra Civil fou una vergonya que sempre arrossegà. L’herència és irrisòria i, segons Espada, no té res a veure amb el projecte explicitat de fer una novel·la sobre Aurora. Afirmar que El quadern gris l’enfocà en la joventut per si de cas fracassava, és una de les piruetes més inversemblants d’aquest llibre. Com a contrast, l’autor qualifica Eugeni Xammar com a model rigorós de periodisme anglosaxó. Una afirmació que tampoc no està gens malament, sobretot després de conéixer —a través de les cartes que s’intercanviaren en l’etapa berlinesa— la visió acusadament tronada que tenia Xammar de la política catalana: en alguns moments candorós, d’altres un perill públic.

Les observacions sobre la construcció de la memòria planiana són vagues, imprecises, com és no perfilar millor l’impacte de Proust o creure’s al peu de la lletra la teoria de l’espill stendhalià. Això sí, gràcies a Arcadi Espada sabem que Pla comença a beure whisky l’any 1958. Malgrat tot, més que acords o reticències, anàlisis més o menys encertades, el que sorprén és el to del llibre, com si en tot moment ens estiguera anunciant grans revelacions que a poc a poc van esvaint-se. Darrere d’aquest intent d’homenatge a Pla hi ha una visió que es vol impertinent, provocadora, però que no para de créixer sobre una capa de gel massa fina. Ser insidiós i estar al marge de no se sap ben bé què. Què hi farem, fins i tot per a jugar a ser infant terrible —en el periodisme i en la literatura— no està de més tindre alguna cosa interessant a dir-ne.

 

Posdata, 11 febrer 2005