Xammar a l’ombra de Pla

L’ordre inestable sorgit de la I Guerra Mundial, la inflació alemanya, la dictadura de Primo de Rivera: Eugeni Xammar i Josep Pla es conegueren en una època tumultuosa, d’inquietants presagis, apassionant per a exercir el periodisme. Una etapa febril que es recrea en aquest article recollit en “Nabokov & co.”, recuperat amb motiu de l’Any Xammar.

 

Eugeni Xammar
Cartes a Josep Pla
Quaderns Crema 2000

“De la Habana fumarás Partagás y nada más”. Aquest eslògan publicitari de ressonàncies paradisíaques Eugeni Xammar el convertí en ideari vital quan en entrar a Alemanya via Frankfurt, procedent de la civilitzada i pesarosa Ginebra, li oferiren al vagó-llit un cafè de qualitat infecta. Ja establert a Berlín a finals de l’any 1922 l’estratègia consistiria a aprofitar-se de la situació ruïnosa del marc després de la I Guerra Mundial i a realitzar tantes feines com fóra possible, a banda del periodisme, per a no rebaixar la categoria dels restaurants que freqüentaria.

Uns mesos després, l’agost del 1923, passava pel domicili del matrimoni Xammar, al cèntric carrer berlinés de Kantstrasse 124, un jove Josep Pla —en l’Obra Completa no encerterà ni una vegada la numeració correcta— que ja s’havia estrenat com a periodista en el París arrauxat i iniciàtic de la postguerra, que havia cobert la informació de la Conferència Internacional de Gènova i per tant havia conegut de ben prop la precarietat i la incertesa del nou ordre establert per Versalles. L’amenaça i la consolidació del feixisme les havia viscudes en directe amb la impressionant marxa sobre Roma de Benito Mussolini. Xammar, de vacances per Itàlia uns anys després, li escriu a Pla per confessar-li que durant el viatge havia vist alguns periodistes italians antifeixistes refilant com rossinyols la melodia del “italiano nuovo”. La gran tragèdia d’Europa era tan sols qüestió de temps.

Eugeni Xammar i Josep Pla s’havien conegut en la tertúlia de l’Ateneu de Barcelona del doctor Borralleras. Xammar “m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que jo conec”, encara que també “era un home que tenia un dogmatisme infal·lible, constant (…) La penya de l’ateneu fou una reunió d’escèptics, de moltes persones que no creien en res, i per això el seu temperament no fou mai agradable”, diu Pla uns anys més endavant. Però entre el reconeixement de l’amic i la posterior reticència, tota una sèrie d’esdeveniments socials i personals van entrecreuar les seues vides.

Eugeni Xammar
Periodisme
Quaderns Crema 1989

Per recomanació del seu mentor, Alexandre Plana, Pla publicà tres articles en el diari de Madrid El Fígaro quan Xammar n’era redactor en cap. Aquest fet i les reunions de la penya facilitaren l’amistat d’aquests dos periodistes que, encara que pertanyien a dues generacions diferents —Pla era deu anys més jove que Xammar—, compartiren en un principi una visió semblant del periodisme i de la política catalanes. Una de les raons per les quals el nom de Xammar es relacionarà de seguit amb el de Pla fou la polèmica que mantingueren amb l’Asociación de la Prensa Diaria de Barcelona quan tots dos es trobaven a Berlín (Periodisme, Quaderns Crema 1989). Aquestes càrregues de profunditat contenen algunes joies dels escrits de combat: Gaziel és la darrera reencarnació del senyor Godó, Miquel dels Sants Oliver és un “llepafils de la literatura, periodista desmenjat”; Pijoan està fascinat per la pedanteria d’esquerra de Madrid, i “va creure que guanyar una peça arqueològica era més important que guanyar unes eleccions”. Les idees del senyor d’Ors “són melodramàtiques, la seva manera d’escriure carquinyoli i enribetada, (…) en el fons el seu provincianisme insubornable”. Un primmirat Manuel de Montoliu els va contestar “que mai no he sabut manejar una ploma com qui esgrimeix una porra”, i els acusà de bolxevisme crític i terrorisme intel·lectual. Satisfets, Pla i Xammar comprovaren que havien guanyat per golejada.

Així agitaven les estantisses aigües del periodisme català Eugeni Xammar i Josep Pla, mentre a Espanya Primo de Rivera ja havia instaurat el seu particular ordre, i a Berlín la gent —en un impuls d’estricta supervivència— es desfeia de qualsevol possessió personal per tirar endavant. La inflació del marc era imparable i els preus pujaven cada hora. Les butxaques s’omplien de paper moneda sense valor. L’espectacle era tan desolador que Pla —potser aquest siga el fet que més marcà la seua ideologia i la visió posterior del món— repeteix astorat en la seua obra que l’equivalència amb un dòlar arribà a ser de més de quatre bilions de marcs: “El bilió no havia existit mai més que en l’astronomia”. En aquest ambient, si es posseïa una moneda forta com la pesseta d’aleshores, les facilitats estaven a l’abast: bon tabac, vins del Rin, entrecots fabulosos, cabarets. “Les dones no tenen cap interés, de tan fàcils”.

Eugeni Xammar, que cobria les cròniques per a La veu de Catalunya, exercí una influència innegable en els primers anys d’un Josep Pla corresponsal de La Publicitat, amant d’una jove i eixerida jueva de Leipzig, però sobretot obstinat a convertir-se en el millor prosista català del segle XX. El centre de reunió diària amb artistes i polítics era la tertúlia del Romanisches Caffe. En aquella època tots dos visqueren junts moments claus de la història d’Europa. Viatjaren per Renània i Baviera i per la conca del Ruhr acabada d’ocupar pel govern de Poincaré. Pogueren seguir a Munic el pustch de les cerveseries de Hitler i, si volem creure’ls —amb poca convicció—, arribaren a entrevistar-lo per tal que exposara unes idees a les quals es mantindria inalterable fins l’aclaparador crepuscle dels déus. Un any i mig després, gràcies a la intervenció d’Andreu Nin, coneixien de primera mà el comunisme a Rússia, on Xammar mostrà en els seus escrits una actitud molt més distant i crítica que no la de Josep Pla.

Eugeni Xammar
Seixanta anys d’anar pel món
Quaderns Crema 1991

Enmig d’aquest luxe fugisser —”teníem tants diners que li compràrem un piano a Borralleras per catorze duros”—, misèria generalitzada, avantguardes artístiques i moviments polítics de to divers però coincidents en pràctiques que ferien de mort la sacsejada República de Weimar, es consolidà l’amistat d’aquests dos periodistes tal i com es pot resseguir a través de la publicació de les Cartes a Josep Pla que Eugeni Xammar envià després de la primera etapa que coincidiren a Berlín. Dissortadament, la correspondència resta incompleta; allunyat de la imatge de despreocupació, un Josep Pla meticulós fins a l’obsessió guardava qualsevol paper imprés que més endavant poguera il·luminar la seua biografia. En canvi, les cartes de Pla no s’han trobat, però es poden complementar amb la lectura de les Cartes a Pere (Destino, 1996), coincidents en l’època i que s’aproximen —a través del germà— al costat més humà i real de l’escriptor de Palafrugell.

En les Cartes a Josep Pla, editades amb estudi preliminar i útils anotacions de Xavier Pla, es revela una amistat còmplice i sincera els primers anys, fins al distanciament definitiu a partir de la II República. Xammar compaginarà la corresponsalia en La Veu amb altres diaris de Madrid i de Sud-amèrica. Les dificultats econòmiques en la professió —sempre present en la correspondència de tots dos— es podien alleugerir amb classes d’espanyol per a diplomàtics i traduccions. Una de les narracions més reeixides de Josep Pla és El retaule de la inflació, dins El cercle de Berlín, on es recrea l’ambient en què Pla, Xammar i els rus menxevic Tassin tradueixen a sis mans L’Ètica de Kropotkin al “sud-americà”, mentre el gat dandi i aristocràtic dels Xammar els ajudava, condescendent, en els moments d’escassa inspiració.

En aquestes cartes conservades per Pla es pot comprovar la satisfacció de Xammar pel rebombori suscitat a partir de la polèmica amb Manuel de Montoliu i Josep Mª Junoy: “tenim clientela”. De fet, intentarà continuar aquests tipus de controvèrsies amb una sèrie sobre el noucentisme, però Pla se’n desentengué, d’aquest i d’altres projectes conjunts proposats per Xammar, com la idea de fer un gran diari català que consensuara l’estratègia política i de propaganda de Catalunya de cara a l’estranger. O bé plantejar-se anar a les urnes conjuntament com a mesura de força si el Directori convocava eleccions, i no amb els partits catalanistes dividits.

El que es deixa entreveure al llarg de la correspondència és un desig per part de Xammar de ser reconegut per Cambó: és ben revelador com a través de Pla i Estelrich desvela un tripijoc comercial que perjudicaria els interessos catalans. Però Cambó no el prengué mai seriosament; fins i tot en un viatge a Berlín no volgué rebre’l. Un Xammar que considerava inoperant la “política lacustre” de propaganda que realitzaven els polítics d’Acció Catalana a Ginebra perquè Catalunya entrara així en el club de les minories nacionals. En el fons, Xammar estava enlluernat per com Masaryk havia arrancat la independència de Txecoslovàquia d’un presiden Wilson especialment generós amb el tiralínies del mapa d’Europa i els països naixents de la divisió de l’imperi austro-hongarés.

Alfred Mondria
Nabokov & co.
Brosquil 2006

Però el que més sobta d’aquestes cartes és el to entre frívol i irresponsable com són tractades algunes qüestions de la política catalana del moment, de vegades més a prop d’un llunàtic, de l’activista incendiari, que de l’analista polític. Per a Xammar, el Directori militar havia fet un paper positiu per al catalanisme; calia buscar una acció coordinada amb Abd el-Krim —que aconseguirien ell i Josep Pla a través d’un viatge clandestí al Marroc, així de senzill— per a obtindre la independència de Catalunya. O també l’intent de preparar un complot capitanejat per Macià per a passar els Pirineus amb els desertors de la guerra del Marroc, una idea que es materialitzaria en l’espectacle quixotesc de Prats de Molló. “Encara que al cap de quinze dies tots els del cop fossin morts o presoners”, afirma, amb to olímpic.

Ara bé, l’episodi que més sorpresa ha generat és que s’havia d’aprofitar un antic pla de Jaume Brossa per assassinar el rei Alfons XIII durant les celebracions de les regates de Sant Sebastià: el magnicidi com la solució dels mals que patia Catalunya. Andreu Nin els ajudaria a amagar els executors, i tant li’n feia a Xammar que la sitaució de desconcert fóra utilitzada per a provocar agitació comunista a Catalunya. Pel que fa als efectes econòmics de la dictadura militar, “als catalans els fa por la baixa de la pesseta! Ximples! Jo la voldria veure a sota del marc”, i això que Xammar havia viscut in situ les conseqüències terribles de la inflació vertiginosa de la moneda alemanya. En definitiva, pur deliri.

En la tertúlia del café La Rotonde de París l’exili català planificava accions entre l’èpica i la comèdia. El butlletí que dirigia Macià feia apologia de l’independentisme en anglés i francés, però farcit de faltes d’ortografia. Pla, en un primer moment, es va marejar amb aquest tipus de discurs, fins que quedà captivat per la sòlida personalitat de Cambó i la seua praxi política. En començar la guerra civil, Xammar hagué de fugir de la persecució nazi a Berlín, i Pla dels ajustaments de comptes de la FAI a Catalunya. Més tard, en la revista que dirigia Claudi Ametlla des de l’exili, Xammar demanà “incinerar” els catalans que escrivien a Destino. Aquest distanciament entre antics amics el resolgué molts anys després el periodista de La Vanguardia Augusto Assía, que els reuní per sorpresa en un taxi a Ginebra. Davant la parauleria inesgotable de Xammar —segons aquesta versió—, Pla li preguntà: “Perdone, señor Xammar, pero yo le vengo oyendo a usted desde hace rato y, por lo que oigo, me pregunto si, por casualidad, no será usted franquista”. Hores més tard, Xammar teoritzà que l’amistat es basava en coses tan importants com la grandària de la nou del coll o la forma del barret. Era una singular i impossible represa dels vells temps.

 

Avui, 11 maig 2005. Recollit en Nabokov & co. (Brosquil 2006)