Històries de la guerra del 14

En el centenari de la Primera Guerra Mundial, Christopher Clark repassa els antecedents d’aquest conflicte. L’obra de Barbara W. Tuchman és una narració vibrant —un clàssic— dels primers dies de confrontació, decisius en uns anys que canviaren el món.

 

Christopher Clark Sonámbulos Trad. Irene Cifuentes i Alejandro Pradera Galaxia Gutenberg 2014

Christopher Clark
Sonámbulos
Trad. Irene Cifuentes i Alejandro Pradera
Galaxia Gutenberg 2014

A banda de la descripció detallada i asfixiant de cràters, núvols de gas i trinxeres enfangades on regnava un silenci espectral abans de l’ordre de combat, en la novel·la La por de Gabriel Chevallier et sents aclaparat per la ràbia que s’apodera de cadascuna de les seues pàgines. La incomprensió i el crit d’espant d’un soldat anònim en la Primera Guerra Mundial que no sap per què lluita —com un sarcasme cruel i inútil— per conquerir uns metres que pocs dies després havien de perdre davant l’enemic. Christopher Clark insisteix que malgrat l’aparença d’un drama eduardià amb uniformes estridents i rituals anacrònics, el que es desencadenà el juliol del 1914 fou la crisi més complexa i opaca dels temps moderns. La constatació que els protagonistes d’aquell conflicte no eren conscients del que els esperava quan la poderosa i desmesurada maquinària bèl·lica es posà en marxa en una guerra que, tal i com subratlla l’autor, res feia presagiar uns anys abans que fóra inevitable.

Una part de Sonámbulos es dedica a un dels propòsits més difícils d’un historiador, desfer tòpics i canviar la percepció d’alguns fets. En aquest sentit, Clark se serveix de documents oficials, papers privats, telegrames i notes de premsa —amb minuciositat perseverant— per tal de demostrar que l’Imperi austrohongarés no es trobava en declivi indeturable, o bé que la política de rearmament d’Alemanya no era més intensa que la de Gran Bretanya, Rússia o França. En totes les potències es jugava una partida semblant: debats entre bel·licistes i partidaris de la distensió, la pugna financera dels governs entre despeses militars i civils, la forma en què s’havia d’abordar la modernització dels exèrcits. Clark destaca, amb bons retrats, que els monarques actuaren ben sovint com un factor pertorbador en la delicada diplomàcia dels anys previs a l’esclat de la guerra. Ara bé, les declaracions i l’escenografia de Jordi V i Nicolau II sempre quedaven a l’ombra davant les aparicions impetuoses de Guillem II. L’autor qualifica el kàiser d’excessivament intervencionista amb els ministres, pueril i fantasiós amb els seus projectes geopolítics, però amb un tret comú amb molts protagonistes de l’època: combinà un llenguatge procliu a l’amenaça fàcil amb la tendència a defugir l’enfrontament quan pujava el to bel·licista de la partida.

Pel que fa als antecedents que erosionaren el sistema internacional d’equilibris —decisiu en els inicis del conflicte—, Clark posa èmfasi en l’annexió de Bòsnia-Herzegovina per part d’Àustria el 1908, la crisi del Marroc i l’atac d’Itàlia a Líbia el 1911, l’obsessió de Rússia per controlar els estrets del Bòsfor i dels Dardanels i, sobretot, les guerres balcàniques del 1912-1913. Fins que hi hagué un in crescendo de l’opció militar enfront de la tendència al pacte, l’agressivitat per damunt de l’astúcia i el tacticisme. Quan Gavrilo Princip —magnífics els capítols dedicats a Sèrbia i l’organització Mà Negra— disparà a l’arxiduc Francesc Ferran el 28 de juny del 1914, totes les línies convergiren en aquest punt que, segons Clark, accelerà els processos històrics i canvià la resolució de forma irrevocable. Però fins i tot en aquest context, l’autor es pregunta què hauria passat amb una acció de represàlia ràpida d’Àustria sobre Sèrbia, la localització del conflicte i una guerra curta que, al cap i a la fi, era l’esperança de tots els països que s’hi involucraren. En el mes anterior a la guerra encara hi hagué jugades entre els líders amb la convicció que es podia aturar aquell desafiament múltiple. Havia acabat el temps de la diplomàcia, inconscients davant l’horror que s’acostava.

Barbara W. Tuchman Los cañones de agosto Trad. Victor Sholz RBA 2012

Barbara W. Tuchman
Los cañones de agosto
Trad. Victor Sholz
RBA 2012

Los cañones de agosto és un clàssic de la historiografia bèl·lica que segueix quasi el punt exacte en què es deté el relat de Sonámbulos. Barbara W. Tuchman —excel·lent narradora— se centra en els primers trenta dies, el mes d’agost que definí la resta del conflicte i, per a l’autora, també els anys posteriors fins a l’inici de la Segona Guerra Mundial. Perquè tal i com subratlla, els plans defensius i d’atac —una volta assumits per l’Estat major d’un exèrcit— no són susceptibles de ser modificats. Alemanya heretà el Pla Schlieffen consistent a llançar una doble tenalla sobre França, amb el propòsit d’embolcallar i destruir l’enemic. Els francesos restaren fidels al Pla 17 que havia de trencar el doble braç alemany quan s’hagueren iniciat les hostilitats. La invasió de Bèlgica —brutalitat i repressió sobre civils com a segell premonitori—, l’avanç de von Kluk per l’ala dreta, la intervenció del Cos Expedicionari Britànic i la contenció dels alemanys a les portes de París són seqüències en què Tuchman creua combats, retrats brillants i bones observacions d’historiadora, sense eludir qüestions cabdals: com s’hauria esdevingut el curs de la guerra si els alemanys s’hagueren dirigit contra l’est —totes les infraestructures apuntaven a Rússia— mentre restaven a la defensiva contra França.

Episodis mítics com l’expedició de taxis des de París amb soldats per reforçar el front, les indecisions i els moments d’audàcia de Moltke —cap de l’exèrcit alemany—, o com Joffre comandava la comunicació de la resistència de les divisions franceses amb un xofer que havia guanyat el Grand Prix, demostren la capacitat de Tuchman per trenar fets sense oblidar la importància de detalls i anècdotes. A més del capítol dedicat als funerals d’Eduard VII —amb la imatge del kàiser ajudant la viuda a baixar de la carrossa—, una escena irrepetible que condensa el final d’una època poc abans de la guerra, l’autora encaixa enmig de la tensió narrativa petits apunts que són més reveladors que la successió de batalles. En un món que feia confluir baionetes amb metralladores, cavalls i espases amb obusos llançats pels canons Krupp i Skoda, els soldats francesos descartaren els pantalons de camuflatge i optaren pel roig, ja que representava la glòria de França. Un agregat militar anglés, quan arribà a la frontera afgana, protestà perquè no hi havia cap pista de tenis. Els alemanys ja havien fabricat medalles per commemorar l’entrada de les tropes a París, i el mateix kàiser esperonà els seus súbdits amb la consigna que tornarien victoriosos a casa abans que les fulles caigueren dels arbres a la tardor.

Alguna bogeria als Balcans farà esclatar la pròxima guerra, havia profetitzat Bismarck. El que no imaginà fou el grau de devastació que duria els noms del Somme o Verdun, una immensa cicatriu entre Suïssa i el canal de la Mànega que acabà amb tota una generació. Tuchman recorregué aquests camps de batalla amb un petit Renault abans de començar la redacció de Los cañones de agosto, un repte tan necessari com la lectura d’Heròdot, Tucídides, Gibbon o MacCaulay. Un període de la història en què es pronunciava la paraula “honor” amb rigidesa visionària, que els oficials trobaven chic morir amb els guants blancs de l’uniforme de gala o que la guerra es percebia per alguns teòrics com una necessitat biològica després de barrejar un còctel perillós amb Clausewitz, Darwin, Hegel i Nietzsche. Això sí, en una qüestió coincideixen Barbara Tuchman i Christopher Clark: desfer el nuc de la Guerra del 14 ens aproxima a una de les claus —potser la més important— dels nostres temps.

 

Posdata, 10 octubre 2014