Mètodes i infidelitats en J. M. Castellet

Mentre treballava sobre l’obra de Josep Pla el 1973, el crític J. M. Castellet (1926-2014) escrigué un dietari —rescatat en l’última etapa de l’autor— que conté impressions sobre literatura, retrats d’escriptors i l’ambient efervescent i opressiu dels últims anys del franquisme.

 

Josep M. Castellet Dietari de 1973 Edicions 62, 2007

Josep M. Castellet
Dietari de 1973
Edicions 62, 2007

No anava gens desencaminat Sainte-Beuve —gran crític, malgrat la tírria que li tenia Marcel Proust— quan afirmava que en jutjar la majoria d’autors, l’escrutini el dirigim, sobretot, a nosaltres mateixos. Una observació que també es pot aplicar a Josep M. Castellet en repassar el llarg catàleg d’escriptors que ha sotmés al seu veredicte. Ara bé, per damunt de noms i preferències, el que millor defineix a Castellet és l’itinerari —tan variat i permeable— de mètodes crítics de què se serví i l’habilitat per irrompre amb sorolloses i seductores aventures literàries. Després de girar la vista enrere i explorar alguns dels moviments teòrics sobre literatura més influents de la segona meitat del segle XX, de fullejar antologies, congressos i els premis més mitificats d’aquest període, tens la sensació que, mires per on mires, sempre t’has de trobar amb la figura allargassada, somrient —i astuta— de Josep M. Castellet.

A partir de la “competència de pedanteries” i de ments privilegiades que fou la revista Laye a inicis dels cinquanta, Castellet s’especialitzà en l’art de la publicitació literària com ben pocs saberen moure’s en la foscor i la sordidesa del franquisme. A la teoria de les generacions d’Ortega —un escriptor de qui sembla que tots hagen pouat en aquells temps—, Castellet afegirà el catecisme gramscià, les propostes de Lukács i els dictats sartrians per traure a la llum Veinte años de poesía española (1960). Una lluita aferrissada des del realisme i la sociologia literària per esborrar el simbolisme i que es prolongà amb Poesia catalana del segle XX (1963): en la dinàmica de la història quedava clar que “la poesia participa en la lluita per l’alliberament individual i social dels homes”, uns manaments tan candorosos com inflexibles per a qui havia descobert els beneficis de l’antologia de combat.

Però tal i com reconeix en Els escenaris de la memòria (1988), fou passar Mary McCarthy com una fada lluminosa per un congrés sobre realisme a Madrid i trontollar la fe que l’autor practicava fins feia ben poc com un místic. De fet, a Castellet no li tremolà el pols per, més endavant, guardar al calaix aquests postulats i jugar a una nova operació cridanera amb Nueve novísimos poetas españoles (1970) en què la veritable estrella, segons opinió dels poetes seleccionats, era l’antòleg. Un distanciament del realisme històric que també és perceptible en Iniciació a la poesia de Salvador Espriu (1971) on Castellet assenyala la malla extensa i intricada de símbols que constitueixen el món particular del creador de Sinera. Una debilitat per Espriu i una lectura —amb valoracions i descobertes encertades— que no podia prescindir d’una autoritat de qui sempre se sent necessitat Castellet. En aquest cas, l’oficiant era Roland Barthes i la consigna “reconstruir l’objecte —el poema— després d’una minuciosa descomposició”. Un mètode i un llenguatge —més dignes d’un taller de mecànica— que representaven l’última importació de França.

Josep Pla o la raó narrativa Destino

Josep Pla o la raó narrativa
Destino 1978

Enlluernat ara pels estructuralistes, Castellet —tan influenciable a modes analítiques— no dubtarà també a picar de formalistes russos i de semiòtics: tot un maratonià eslàlom d’escoles i manuals. És en aquests moments quan es produeix un dels fets més importants de la biografia literària de Castellet, la preparació del que serà l’estudi Josep Pla o la raó narrativa (1978). Un llibre ben atractiu —fins i tot morbós— perquè col·lisionen per un costat la fascinació per Pla i, per l’altre, les cuetades d’un crític que ha begut de tots els corrents del marxisme. Apunts perspicaços com la visió totalitzadora de l’obra, reflexions sobre el pas del temps i la natura o el paper de la memòria voluntària sotmesa a un estil es combinen amb llandoses referències a la intertextualitat i Julia Kristeva, o bé pàgines —irrisòries i dogmàtiques— on es condemna el desinterés de Pla per la burgesia industrial i el proletariat. Això sí, en una època d’hostilitat dels gurus literaris contra Pla, Castellet no dubta a mostrar-se’n partidari.

Una barreja d’admiració i reticència que un sorneguer Josep Pla relacionà amb l’interés que en Marx despertà l’obra de Balzac per tal d’intentar entendre les claus de la burgesia. Dit d’una altra manera, un advertiment sobre les limitacions de mirar el món —i la literatura— des del mapa estricte de les ideologies. És en aquestes circumstàncies, mentre es trobava fitxant l’obra completa de Pla apareguda fins aquell moment, que Castellet es proposà redactar un quadern, Dietari de 1973, on recull cinc mesos marcats per aquest projecte, amb anècdotes i passatges reveladors per conéixer aquest personatge decisiu en les maniobres literàries de l’època.

Un Josep M. Castellet extenuat pel treball de director d’Edicions 62, amb una agenda atapeïda però que encara té forces per fer-se copes a la nit al Bocaccio i practicar la intriga política: en aquell 1973 se succeeixen multes i detencions, el nerviosisme de les acaballes del franquisme. Castellet, però, se sent incapaç de dedicar més temps —entre el desengany i la mala consciència— a l’activisme i la conxorxa i es penedeix de no invertir aquestes hores en la creació d’una obra pròpia. A diferència del seu amic comunista Manolo Sacristán, que duia en la cartera una foto de la seua dona i una altra de Marx, Castellet és més procliu a esvair els fantasmes i el cansament en una sauna o a no oblidar optalidons i alka-seltzers —sempre previsor— per neutralitzar una assegurada ressaca.

En breus anotacions desfilen alguns escriptors del seu cercle, com Gil de Biedma o Barral —càlid i amb calculades impertinències sobre Castellet en les seues Memorias—, a més de Jaime Salinas, un Porcel que ja volia menjar-se el món i un Gimferrer que declama ostentòriament sobre la falta d’ambició dels novel·listes catalans; el recent suïcidi de Ferrater és una ombra que l’autor no s’atreveix quasi ni a esmentar. García Hortelano, Castilla del Pino o Vargas Llosa completen una nòmina d’un Castellet que ha conegut —protagonista omnipresent— els pàlpits i les interioritats editorials de bona part d’Europa. Un creuament d’activitat sense repòs i d’un ambient opressiu que, segons confessa, han provocat que la seua generació siga com “els infants envellits de Lewis Carroll”.

Els escenaris de la memòria Edicions 62,

Els escenaris de la memòria
Edicions 62, 1988

Aquest Dietari de 1973 té interés —a banda de traços i retrats— pel que suggereix i que enllaça amb episodis crucials que ens aporten pistes sobre l’evolució de Castellet, com l’allunyament del totalitarisme comunista quan esclatà a Cuba el cas Heberto Padilla i l’autor rebutjà l’obediència al castrisme de Cortàzar o Benedetti. Un mesurat Josep M. Castellet, sovint partidari de la contenció i de l’acord, sorprén en una nota incisiva en què avalua el gènere del dietari: el de Gide no li acaba de fer el pes, i el de Fuster —en una data tan propera a la publicació— també el troba rovellat per excés d’assagisme, indiferent a la quotidianitat i a la literatura d’observació, molt inferior a El quadern gris. Una afirmació que ens hauria de dur a la lectura que s’ha fet de Fuster a Catalunya, potser no tan entusiasta com ens han contat els susceptibles idòlatres fusterians.

Captivat pel gènere autobiogràfic, en aquest Dietari de 1973 ja s’intueix el que, anys més tard, es concretarà en Els escenaris de la memòria, el seu millor llibre. Cautelós i esquiu amb el seu món íntim, Castellet s’autoretrata més còmode a través de les confidències inesperades d’una Rodoreda secreta —molt bon capítol—, en una discussió inacabada amb Josep Pla o a través de la conversa amb Octavio Paz, conscient també que la recerca en el passat no et facilita tots els fils que busques. Perquè tal i com insisteix en el dietari amb amargor —i fatiga poc dissimulada—, Castellet sempre s’ha mostrat aprensiu a lligar-se a objectes i persones —a trascendentalitzar el record—, com el crític satisfet de cremar i tancar etapes. Potser l’ètica de la infidelitat que propugnava junt a Aranguren i Jesús Aguirre siga un dels pocs manaments dels quals, Josep M. Castellet, no ha pogut desprendre’s.

 

Posdata, 9 maig 2008