Els exilis d’Emili Gómez Nadal

Un Joan Fuster incisiu i brillant —com en moltes pàgines de la seua correspondència— retratava en una carta a Sanchis Guarner la mediocritat embafosa del clan Casp-Adlert a través d’uns versos de Bernat i Baldoví: “Nosostros somos… solo los buenos/ vosostros sois… d’una altra casta/ ellos son… tontos i basta”, i a continuació apuntava, amb adorable impertinència, “supose que ara estaràs somrient-te amb la cara de panou que fas quan somrius”. Eren els moments més còmplices entre Fuster i l’autor de La llengua dels valencians i l’anunci del trencament amb Xavier Casp i Miquel Adlert —ben poca cosa, un i l’altre—, una parella que després jugaria sense gens d’escrúpols un paper nefast en la nostra història. Però la deriva essencialista de Fuster en la qüestió nacional des d’uns inicis de la seua irrupció pública, no li passà inadvertida a un astut i discret Sanchis Guarner: “Ja sé que te’n fots, però el nostre poble és com és, i nosaltres podem influir-lo, però no ignorar-lo”, constatava el lingüista amb to premonitori sobre el monstre que estava a punt de despertar-se entre els valencians, i que encara cueja.

Amb un estil semblant s’adreçava Emili Gómez Nadal (1907-1993) a Adolf Pizcueta en gener del 1964: “per ésser precisament del gremi, em fan molta por els esquemes abstractes dels intel·lectuals. I és per çò que crec haver-li dit ja en una ocasió precedent el meu desacord amb els “maximalismes” de Fuster”. I en una altra carta remarcava que, en definir-se com a “català de Sueca”, només havia aconseguit lliurar-se “a la provocació i l’esterilitat” entre els valencians. Ara bé, Gómez Nadal no s’està de reconéixer al seu interlocutor: “més tot açò no li lleva res al seu talent, el més dotat potser de tot el que hem tingut a casa des de fa un segle”. Cara i creu d’un Fuster que partia d’unes propostes irrealitzables i que un exiliat valencià que s’havia criat sota la tutela de La condició humana de Malraux i del catecisme de Louis Aragon, sabia —de primera mà— les limitacions que contenen els programes redemptors dels intel·lectuals.

Algunes d’aquestes reflexions les reuní Emili Gómez Nadal en l’assaig El País Valencià i els altres (1972), que més enllà d’aspectes de llenguatge i d’esquematismes és un bon examen sobre la identitat, perspicaç i intuïtiu. “Massa catalanista per als uns, massa poc per als altres”, s’autodefinia Gómez Nadal en el prefaci de la reedició d’uns articles publicats en l’època de la República. Adscrit a algunes de les associacions més actives d’aquell temps, el valencianisme marcarà la seua trajectòria vital, i la radicalització de posicions dels anys trenta —esborrats el matís i la sensatesa— i l’esclat de la guerra civil el duran a les files del comunisme. Exiliat a França, eludeix la invasió alemanya i després de l’armistici treballa com a traductor i documentalista en la CGT. Retirat a Valença d’Agen, amb una vida grisa —desolada—, Gómez Nadal pren nota del pas dels dies, mínimes referències quotidianes, pel·lícules que veu a la televisió i impressions de la situació internacional. I el que és més sorprenent, segueix els esdeveniments —tortuosos i plens de sobresalts— de la política valenciana amb una atenció i intensitat que esborronen en seguir la lectura dels seus Diaris i records.

Rescatats per Francesc Pérez Moragón i Antonio Gómez Andrés, fill de l’autor, aquest magnífic treball de recuperació d’un dietari privat ha fet possible que puguem accedir a un document humà corprenedor, una visió ajustada —i desesperançada— dels avatars dels valencians des del 1977 fins al 1988, com també assistim al relat d’una evolució ideològica que no exclou ni maquilla el drama que ha representat bona part del segle XX. Cabdal per al gènere autobiogràfic, el protagonista d’aquestes pàgines ens atrau des del primer instant que ens endinsem en la seua existència silenciosa, traçada amb apunts que oscil·len entre l’abatiment i breus espais de treva, l’anàlisi intel·ligent de fets històrics i una narració que reflecteix el seu esperit encauat, una escriptura —el·líptica i de concisió extrema— condicionada per un lent i rigorós degoteig dels dies.

“Sempre la mateixa llum crepuscular que deprimeix cos i esperit”. Hi ha una voluntat perseverant en Gómez Nadal de recloure’s en un estat letàrgic, deixar-se dur per una mena de desídia i passivitat. Com a efecte de la poliomielitis que patí de menut, la neu, el gel i la boira els sent com una amenaça que descompensa el seu indefens sistema nerviós. El canvi d’hora, una visita inesperada, qualsevol alteració d’un ordre ben precari representen un colp, una angoixa afegida. Amb la seua segona dona, Alice Sportisse —també malalta— i la filla Dominique, amb síndrome de Down, l’únic propòsit és “la vida replegada, el ralentí quasi mineral”. El cinema que programa cada nit la televisió és, més que no un passatemps, una taula de salvació: Vittorio de Sica, trames com Chacal, el bon cinema francés negre i d’intriga, la lleugeresa de Hitchcock i telefilms sobre el Maigret —dens, opac i plàcid— de Simenon, a més de la passió per Truffaut, configuren el seu programa de felicitat, un pacte per conjurar el dolor.

La connexió amb l’exterior d’Emili Gómez Nadal es produeix a través de diaris i revistes. Pel que fa a França i la política internacional Le Monde, i durant un temps L’Humanité, fins que la deserció del comunisme provocarà que abandone la seua lectura. Aquest allunyament progressiu del Partit és un dels punts més interessants —i amb més tensió— d’aquests Diaris i records. Mentre el PCF de George Marchais augmenta la campanya d’atacs als socialistes i l’obediència cega a Moscú, Gómez Nadal assumeix amb més determinació un antitotalitarisme blindat. De fet, una de les figures amb qui més s’identifica és Jorge Semprún, per la decisió i la valentia d’haver rebutjat tan prompte el comunisme, encara que viu amb incomoditat que en els seus llibres faça públiques les misèries de l’organització. Una militància religiosa, ja distant en l’autor, però de la qual costa desempallegar-se’n.

Com a contrast, aquests quaderns ens revelen les conviccions liberals i prooccidentals de Gómez Nadal —d’una decència i agudesa admirables— en una època que la ideologia comunista impregnava opinadors i intel·lectuals: “160 països a l’ONU, només una vintena de democràcies”, subratlla, intolerant amb qualsevol tipus de tirania. En el dietari hi ha una indignació progressiva contra la trampa d’un “curiós pacifisme” que s’escarota per la situació a El Salvador o al Líban, però que silencia la invasió d’Afganistan o la repressió a Polònia, Txecoslovàquia i Hongria als dictats de l’URSS, “els nous bàrbars” dels temps moderns. Incondicional d’Israel, les anotacions pugen de volum per la revolució khomeinista, i s’enfurisma amb un Occident guiat per la paràlisi i el complex de culpabilitat. Amb la violència —d’un signe i d’un altre— Gómez Nadal és implacable, ja siga ETA, l’assassinat d’Aldo Moro o la proliferació del terrorisme musulmà. Els desafiaments de Gaddafi o l’acció britànica a les Malvines són referides amb estil de realpolitik. I una qüestió que —amb encert— no li passa desapercebuda: “On finirà la trajectòria de Roger Garaudy, flamant musulmà? Lamentable”.

Aquesta sagacitat per cartografiar una època en unes línies la dirigeix, sobretot, al seu país. Lector habitual de Las Provincias —el seu germà l’hi havia subscrit el 1956—, comprova des del seu exili definitiu una transició política cruel i devastadora amb els valencians. Qualsevol intent de represa nacional i d’un Estatut digne són escapçats pel sucursalisme primer d’UCD i després del PSOE, però la campanya anticatalanista —antivalencianista, en el fons— l’oprimeix com si hi fóra present: Roca Junyent boicotejat a l’Ateneu perquè no parlara en català, valencianistes històrics expulsats de Lo Rat Penat, bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Davant aquest catàleg d’infàmies, exclama: “gràcies siguen donades a la circumstància que ha impedit de retornar-hi. Pobra València”, fins que apunta a un dels màxims responsables d’aquest clima de linxament: “la lectura de Las Provincias dóna ois (…) del terrorisme ideològic als grupets de xoc”, i com abans amb L’Humanité, opta per no llegir-lo mai més. Tota una història particular —i col·lectiva— simbolitzada en el menyspreu de dos diaris.

Al llarg d’aquests quaderns se succeeixen els reclams perquè Gómez Nadal torne al País Valencià, però entre la vanitat satisfeta pel reconeixement i la inquietud, afirma: “cap mitificació (…) cap vocació pública d’oracle”, i el mateix autor decideix tancar portes, ja que només aspira a ser un “home d’exili i d’oblit, espectador silenciós i escèptic”. Però a pesar del desig de desconnectar del país no pot restar indiferent, i de tant en tant ha de girar-hi els ulls a través de publicacions —Serra d’Or, El Temps— i també per fidelitat a la llengua, tal i com confessa a Adolf Pizcueta, amb qui sempre se sent en deute per “la seua tenacitat inflexible i somrient”. Un Gómez Nadal que en els últims anys —travessats de foscors i derrotes— encara és capaç d’activar un orgull defensiu, combinar l’estima pel seu país i mostrar-se com un antitotalitari insubornable, que no dubta a consignar en les seues notes la passió per Josep Pla, el Nobel de Czeslaw Milosz o bé la mort de Raymond Aron, “esperit moderat, gran intel·ligència”. Jorge Semprún recordava dels anys de militància a Gómez Nadal per la seua lucidesa, culte i irònic; la lectura dels seus diaris aconsegueix engrandir aquesta biografia sense relleu aparent, lluminosa i camuflada en el refugi del seu quadern privat.

 

Posdata, 24 octubre 2008