L’últim capítol de Sándor Márai

El novel·lista hongarés Sándor Márai (1900-1989) visqué els sotracs del segle XX, la invasió alemanya i l’inici de la dictadura comunista. Exiliat des del 1948, els seu últim volum del dietari recull l’etapa final als EUA i l’adéu definitiu: agudesa i desolació en l’autor de La dona justa.

 

És coneguda la tendència d’intel·lectuals i d’escriptors a equivocar-se en prediccions polítiques o, simplement, mostrar-se proclius a solucions estrambòtiques. Joseph Roth pretenia introduir a qui considerava hereu legítim de la corona austro-hongaresa, Otto d’Habsburg, a través d’un sarcòfag —ja que tenia prohibida l’entrada al país— per la frontera fins a Viena, on recuperaria el tron usurpat després de la Primera Guerra Mundial. Però a banda d’aquesta proposta llunàtica —digna dels plans que solia imaginar Eugeni Xammar i que un jove Josep Pla escoltava atònit—, Joseph Roth era conscient que, en el fons, amb el seu cercle de catòlics i monàrquics fora de la realitat estava llançant un crit desesperat per aturar els propòsits de Hitler d’apoderar-se d’Europa. La idea impossible del vell imperi com a contenció de la maquinària despietada del nazisme. En les memòries de Sándor Márai s’hi percep el mateix to nostàlgic i evocador d’un món desaparegut —devastat—, el de la burgesia hongaresa i els seus valors civilitzats que l’autor de L’última trobada sentia com un dels seus últims representants.

Tal i com apunta Sándor Márai, sorneguer, en els documents familiars figura que un avantpassat morí el 1849 d’un “còlic intestinal agreujat per la delicada situació de la nostra pàtria”, un mal estés, pel que es veu, entre bona part d’hongaresos. Ocupats per turcs, austríacs, nazis i bolxevics, l’autor remarca també com Hongria fou desmembrada amb el Tractat de Trianon en què perderen les Terres Altes —on nasqué Márai i que ara pertanyen a Eslovàquia— i Transsilvània. Una història que, llevat de petits parèntesis, no ha estat massa generosa. Com a contrast, Sándor Márai opta en Confesiones de un burgués per aferrar-se als records —paisatges, edificis, veus,  fotos esvaïdes— i recuperar unes instantànies que ja no podrien tornar a produir-se. Fill de bona família, Márai jugà a poeta romàntic mentre visqué la inflació a Berlín —una bacanal apocalíptica— i presencià a Florència l’ascens del feixisme, una ciutat on en un espai reduït convivien camises negres, capellans i bordells. Aquesta atracció per la bohèmia —mesurada, ja que els talons bancaris arribaven puntualment de casa— i alguns secrets que desestabilitzen el protagonista ens són revelats amb certa cautela, de vegades amb la sensació que tan sols ens deixa entrar al saló de sa casa recobert de llençols i fundes, el territori neutral de la burgesia que barrava el pas a les estances privades.

En el segon volum de memòries ¡Tierra, tierra! Sándor Márai se centra en els preparatius de les tropes soviètiques per envair Budapest fins que assalten la capital. Expulsats els alemanys, els hongaresos comproven com s’estén la rapinya generalitzada per part dels russos que, una volta establit el poder totalitari intentaren també “arrabassar-los l’ànima”. Col·laboracionistes de tota mena, arribistes, intel·lectuals mediocres i astuts, tots els qui participaren en aquest saqueig institucionalitzat dels bolxevics són descrits per Márai amb la tensió i el relleu —els matisos de la degradació humana— de Milosz en La ment captiva. Una situació opressiva, incompatible amb la vocació d’escriptor, fins que decidí abandonar definitivament Hongria.

En els Dietaris 1984-1989 ens trobem un Sándor Márai en el seu ocàs físic després de quaranta anys d’exili i en l’última destinació del seu pelegrinatge a San Diego, Califòrnia. Exhaust i amb la dona greument malalta, l’autor perd en poc temps els últims llaços que l’unien a Hongria, moren tres dels seus germans i també el seu fill adoptiu, l’única ajuda que els quedava als EUA. Márai se sent aleshores com una andròmina, “un insecte atrapat en ambre”. Però malgrat la desolació, la certesa —sovint el desig— que s’acosta la mort, l’autor no pot renunciar a l’escriptura, ja siga amb una novel·la policíaca —una gimnàstica obligada— o amb les notes d’aquest esfereïdor i lúcid dietari. Fins a l’últim instant escorcolla entre els qualificatius, avalua el ritme més adient d’una frase i el moment d’insertar una imatge. Amb una prosa sense concessions, l’autor no defuig mostrar-se tot sol en l’escenari, sense calculades evasions retòriques. Sabedor que no hi ha escapatòria, en cada nota concentra —amb mots justos— l’últim balanç vital.

De fet, una bona part de la narració està presidida per l’extinció de la seua dona, qui l’ha acompanyat més de seixanta anys i que és internada en un hospital destinat a humanitzar la mort, però que en realitat es converteix en una avantcambra de l’infern: cadires de rodes, rostres que ja els ha abandonat la vida, rendicions. Sándor Márai consigna cada dia el que ja no té punt de retorn. Malgrat la solitud extrema, no perd en cap moment el do d’observador i el repte que és l’escriptura d’un diari, com el fragment dedicat al recorregut en barca per llançar les cendres de la dona amb una versió moderna de Caront, un eficient funcionari que, en acabar el treball, el saluda cordial: “Thank you, call again”. Abans d’entrar en els Dietaris 1984-1989 coneixem el suïcidi de l’autor, per això corprén encara més l’estil fred, eixut, amb què narra la compra d’un revòlver, la indiferència del venedor i la professionalitat que demostren els del club de tir quan li ensenyen com manejar l’arma, un episodi que podria ser un conte de Cheever o part d’una novel·la de Cormac McCarthy.

A pesar de tot el que ha patit —guerres, exili, desconnexió de la llengua hongaresa—, Sándor Márai no es penedeix d’haver viscut el segle XX, el segle de la megamort però també el que ha representat un salt en les condicions de vida. En seguir per la televisió com els tripulants del Discovery restauren la connexió d’un satèl·lit i es desplacen —en una suau dansa— sense subjecció, Márai veu el contrapunt de l’horror i la crueltat tan habituals del ser humà. Quasi cec, tot arrossegant els peus per caminar i amb l’impuls reflex del record —incontrolable—, Sándor Márai llig al llit Aristòtil, Sòfocles i Èsquil, repassa les ensenyances del passat a través de Huizinga i Gibbon i com els fets històrics han desmentit l’optimisme racionalista de Locke i l’empirisme de Bacon. Traça un bon retrat de Dostoievski —el revolucionari profètic que es converteix en un ultranacionalista ressentit—, i recorre sentències de Marc Aureli i del budisme; encara que, segons ens confessa, se sent més partidari del dubte sistemàtic i frenètic del Faust. Els poetes hongaresos representen una treva davant la mort, la vertadera pàtria —literària— que el reconcilia amb el seu país.

En els últims anys de dictadura a Hongria li oferiren el retorn, però Sándor Márai s’oposà a convertir-se en un “idiota útil” al comunisme: “El destí comú de tots els monuments: que els gossos s’hi pixin al peu”, una observació que podria haver escrit Jerzy Lec. A més, també renuncià a la publicació de les seues obres fins que es retiraren els russos i s’instaurara la democràcia, una realitat propera però que ja no veuria. En Diario de la galera Imre Kertész anota que, mentre esperava en filera el 1944 a l’edat de catorze anys ser deportat a Auschwitz, Márai entrava en tren pel mateix lloc a una Budapest bombardejada, i fantasieja que les mirades es creuaren amb el seu autor admirat. Amb paraules que recorden Pavese —però domesticada la crispació—, abans de suïcidar-se Sándor Márai escriu en el dietari: “Espero l’ordre d’incorporació a files; no estic impacient, però tampoc no ho vull ajornar. Ha arribat l’hora”. En canvi, anys enrere, quan posà punt final a les memòries Márai reconegué que en abandonar l’Hongria totalitària el 1948 i trobar-se en llibertat sentí, sobretot, por.

 

Posdata, 19 juny 2009