Els escenaris de Robertson Davies

Les trilogies de Salterton, Deptford i Cornish de l’escriptor canadenc Robertson Davies (1913-1995) ens acosten a un autor posseïdor d’una gran cultura, hàbil en el retrat i en la creació de trames sorprenents que desprenen una inextingible passió per narrar.

 

Trilogia de Salterton A merced de la tempestad Levadura de malicia Una mezcla de flaquezas Trad. Concha Cardeñoso Libros del Asteroide 2011, 2011, 2012

Trilogia de Salterton:
A merced de la tempestad
Levadura de malicia
Una mezcla de flaquezas
Trad. Concha Cardeñoso
Libros del Asteroide 2011, 2011, 2012

Ens advertia Isaiah Berlin que no hauríem de cometre l’arrogància de menystenir la força de les idees. Una observació que es pot traslladar també a la narrativa, tot i que la qüestió és calibrar el pes i la presència que sistemes de pensament i creences han d’ocupar en una novel·la. Allunyat del catàleg exhaustiu de Thomas Mann o de l’espiral opressiva de l’existencialisme, l’escriptor canadenc Robertson Davies optà —dins la línia anglosaxona— pel joc erudit i l’humor com a programa. Per les seues pàgines apareixen exigents apunts de teologia i filosofia, debats com el paper de la ciència i les humanitats en la societat moderna, al mateix temps que es recrea en els motius d’inspiració de la pintura renaixentista o repassa diferents tendències arquitectòniques i decoratives, teatrals i operístiques. Això sí, tots aquests apartats d’una immensa cultura són sempre supeditats a l’evolució de la trama, a definir millor el caràcter dels personatges o resoldre amb més tensió una seqüència. El desplegament d’idees té la seua importància, però sense apoderar-se d’uns arguments on el que realment importa és abordar amors dissortats i matrimonis feliços, què provoquen els conflictes familiars i com els amics plantegen les seues particulars disputes. Agrupades en trilogies per desplegar amb més amplitud cada cicle narratiu, Davies basteix el seu món a partir dels misteris que embolcalla la religió —l’ombra del pecat original— i els mites, encara que amb hedonisme combatiu subratlla: he vist pecadors de moltes classes, però el més estúpid és el que peca i no disfruta.

Un to càlid, d’ironia bondadosa amb alguns pessics sarcàstics conformen el dibuix de Salterton, una petita ciutat canadenca on s’origina l’acció de la primera trilogia amb una de les grans passions de l’autor, el gènere dramàtic. En A merced de la tempestad —un somriure a Jane Austen— conviuen en una companyia de teatre aficionat vanitats desfermades a l’encalç del millor paper, anhels amorosos i il·lusions artístiques més difícils de dominar que amb actors professionals. Aquesta capacitat de Davies per al retrat també és central en Levadura de malicia, una aproximació caricaturesca al periodisme de províncies, on un director presumptuós, un redactor vell —llandós i florit— i un jove amb pretensions d’escriure la gran novel·la èpica sobre Canadà vagaregen entre advocats dickensians i acadèmics atrapats amb estudis irrisoris. Trampes i exigències que requereix l’aprenentatge vital, com les que ha de sortejar una jove cantant en Una mezcla de flaquezas per evitar caure sota l’encanteri de ferotges egos artístics que, si no són prou adorats, es converteixen en autèntics depredadors. L’autor mostra a partir de fets menors —un testament amb clàusules cruels, un anunci fals en la premsa— els seus dots narratius, amb escenes de transició que revelen aspectes insòlits dels protagonistes, diàlegs on queda inserit un colp d’efecte i personatges que entren i ixen d’escena amb un ritme coreogràfic.

Trilogia de Deptford: El cinquè en joc Mantícora El mundo de los prodigios Trad. Carles Miró i Miguel Martínez-Lage Libros del Asteroide 2007, 2006, 2006

Trilogia de Deptford:
El cinquè en joc
Mantícora
El mundo de los prodigios
Trad. Carles Miró i Miguel Martínez-Lage
Libros del Asteroide 2007, 2006, 2006

Moltes novel·les de Davies orbiten sobre dos punts, el passat que sempre acaba per ensenyorir-se del destí i les dificultats que comporta reconstruir una biografia, un doble eix que fa avançar el mecanisme de la Trilogia de Deptford. Una bola de neu llançada amb poca punteria desencadena en El cinquè en joc el curs d’unes vides condicionades per aquesta acció casual. Enmig de presbiterians guiats pel concepte de condemna i de baptistes amb sentiments exacerbats, la senyora Dempster es comporta amb innocent absència de por i de culpa. Davies introdueix en aquest relat un dels seus millors personatges, Dunstan Ramsay, un professor d’institut mutilat en la Primera Guerra Mundial, especialista en hagiografia i art religiós, captivat per la poesia que contenen les llegendes. El llaç i les topades que genera l’amistat —amb un rerefons atàvic— dels dos protagonistes deixen rastres de pares a fills: Mantícora recull la confessió a una doctora jungiana per part d’un advocat ostentós de la seua riquesa i vulnerable quan ha de girar els ulls cap a la seua família. Uns descendents que no deixen d’ajustar comptes amb els seus vincles a Deptford, com el mag —un tenebrós supervivent— en què es basa El mundo de los prodigios, on es reflexiona a través d’un triangle de veus sobre els límits d’acostar-se satisfactòriament als secrets del protagonista.

Ara bé, quan alguns episodis escapen al raciocini, Davies explora entusiasta les potencialitats del mite: la reducció de l’experiència universal a la seua essència. En aquest sentit la Trilogia de Cornish gira al voltant de les peripècies del reverend Darcourt —una criatura fascinant, pickwickiana— amb les gestions de l’herència d’un pintor que també exerceix de falsificador, comerciant d’art i espia. Aquest religiós no dubta a acudir a textos apòcrifs, herètics o gnòstics per explicar-se la realitat, o senzillament a les ensenyances de les cartes del Tarot. La dissecció del món acadèmic —implacable amb la pompositat i l’exhibicionisme professorals en Ángeles rebeldes— i el contrapunt de l’ambient dels negocis configuren la millor sèrie narrativa de Davies, que en Lo que arraiga en el hueso tracta d’encaixar les peces fosques de l’existència de Francis Cornish per tal de demostrar els flancs més dèbils de les teories que elaborem sobre l’atzar i el lliure albir. Enemic del transcendentalisme, Davies desvela predileccions i credos personals, però tan sols es mostra incondicional d’un manament: hem d’extraure el millor del que la fortuna ens procura, una forma intel·ligent de tancar la dicotomia entre atzar i destí. Una rialla còmplice i sàvia que coloreja La lira de Orfeo, on l’objectiu és finalitzar una òpera inacabada de Hoffmann. Davies és feliç quan narra el procés d’assajos, enveges i guerres bilioses entre actors i músics, el precari entramat d’equilibris en l’estrena d’una òpera. Tots els artistes són fills d’Hermes, puntualitza l’autor quan es mou —esmunyedís i tàctic— en la frontera que separa plagis, homenatges i influència creativa.

Triligia de Cornish: Ángeles rebeldes Lo que arraiga en el hueso La lira de orfeo Trad. Concha Cardeñoso Libros del asteroide 2008, 2009, 2009

Triligia de Cornish:
Ángeles rebeldes
Lo que arraiga en el hueso
La lira de orfeo
Trad. Concha Cardeñoso
Libros del asteroide 2008, 2009, 2009

Amb aquest instint juganer Davies perfila personatges de segona línia, com l’aparició fugaç d’un jesuïta gasiu, brut, responsable de monòlegs sense aturador. O bé Liesl, una gegant bisexual amb dosis d’alta cultura i esnobisme intimidatori. La dialèctica entre Déu i el dimoni té els seus representants en el mefistofèlic Parlabane —un farsant pascalià— i el restaurador Saraceni, ampul·lós, calculador i cínic. Si de cas, el personatge amb més encant siga Maria, una gitana que estudia l’obra de Rebelais i que malgrat capes d’erudició no pot desfer-se de la seua identitat ancestral.

Robertson Davies exposa virtuts i limitacions del seu país alhora que es distancia de discursos grandiloqüents i assumeix sense complexos la seua ubicació perifèrica de canadenc respecte a la cultura anglesa. Amb posat chestertonià s’endinsa en l’època victoriana amb visites constants a Trollope, Dickens, les Brönte o Stevenson, referències que mai amaga i que junt a una llista inacabable d’autors fixen obertament la seua constel·lació literària, una alternança d’escriptors venerats i utilitzats amb un innat sentit de l’humor. Les oficines d’objectes perduts dels aeroports estan plenes de llibres que viatgen malament, ens recorda Davies, qui entén la literatura com una forma sofisticada —i accessible— de diversió.

 

 

Posdata, 18 gener 2013