L’escriptor jueu nascut a Ucraïna Vassili Grossman (1905-1964) retratà amb “Vida i destí”, a partir de la batalla de Stalingrad i de diversos focus narratius, la perversió dels totalitarismes nazi i comunista a través d’una extraordinària novel·la.
Un dels dons que posseïa Vassili Grossman com a corresponsal de guerra del diari Estrella Roja és que sabia fer parlar la gent en la línia del front. Soldats, generals, artillers desconfiats, comandants atemorits i irascibles, cada veu i cada persona tenien per a ell un atractiu particular, una història per contar. Amb ulls àvids d’explorar el camp de batalla, de reflectir una per una les tonalitats de l’horror i de l’esperança, Vassili Grossman visqué la retirada de les tropes soviètiques després de la invasió alemanya en juny del 1941, el setge de Stalingrad i la posterior contraofensiva fins la rendició de Berlín. A més, fou un dels primers testimonis que comprovà, consternat, el que havia succeït a Treblinka. A la nit o en els intervals entre bombardeigs, redactava cròniques i anotava en un quadern les impressions més personals —unes observacions que podien haver-li costat l’execució— que serien la base de la futura novel·la. Això sí, en aquells anys de tenebres Vassili Grossman encara tingué temps de llegir un parell de vegades Guerra i pau.
Hi ha moments de Vida i destí en què et sents com Pere Bezukhov en la batalla de Borodino entre les tropes russes i les napoleòniques. En aquell capítol —un dels millors de la història de la literatura— Tolstoi ens feia partíceps del caos, la por i la desesperació que van associats al combat. Vassili Grossman, per a confeccionar aquesta grandiosa novel·la de segell tolstoià, utilitzà tot un seguit d’escenaris: camps de presoners i d’extermini, ciutats i estepes desèrtiques, trinxeres al front, reraguardes, i quasi dos centenars de personatges entre els quals, de vegades, et veus perdut. Però a poc a poc veiem com es completa un mural esborronador, no sols pel que representà aquella confrontació bèl·lica, sinó sobretot per la col·lisió dels dos sistemes més sinistres que ha estat capaç de crear el segle XX. Vida i destí és una apologia del ser humà, de la bondat i de la llibertat enfront dels dos monstres totalitaris, el nazi i el comunista.
Però l’herència tolstoiana de Vida i destí no s’aprecia només en les escenes militars i la resistència de Stalingrad, un dels eixos més importants de l’obra. Vassili Grossman sabia que en primera línia els hòmens, davant de la mort, se sentien més lluires i no temien expressar les seues conviccions: els soldats senzills, anònims —deslliurats de la xarxa de persecució i vigilància del Partit— i la gent més indefensa són els autèntics herois de Vida i destí, tal com els camperols russos atresoraven per a Tolstoi la saviesa i la generositat del poble. Sense una càrrega tan mística, Vassili Grossman no renuncia —ni en els episodis més devastadors i infernals— a destacar allò de més valuós que es pot associar al ser humà i que reencarna el presoner Ikonnikov, el seu explícit homenatge a l’autor d’Anna Karenina.
En aquest retaule magmàtic, desbordant i alhora precís, confeccionat per un revolucionari amb els ideals ensorrats, destaquen uns protagonistes turmentats per la culpa i els dubtes —Guerra i pau, però també l’última novel·la de Tolstoi, Resurrecció— davant l’opressió sàdica a què es veuen sotmesos. El físic Viktor Shtrum, personatge central de la narració, contrari a l’estalinisme però impotent i tenallat quan pot servir-se dels seus avantatges; els presoners Mostovskoi o Abarchuk que volen mantindre’s fidels a la ideologia comunista però que no poden tancar els ulls a la barbàrie d’un sistema que ells han col·laborat a instaurar; el comissari Krimov, que després d’haver imposat les consignes soviètiques, acaba torturat i reduït a una caricatura humana en la presó de la Lubianka. En la novel·la de Vassili Grossman hi ha àngels i criatures sorgides dels abismes, però el mapa moral amb què se’ls retrata és d’una complexitat i riquesa equiparable als grans personatges de la literatura. Fins i tot l’enemic derrotat ens és mostrat amb una compassió homèrica.
La denúncia i l’enfrontament a l’essència dels totalitarismes és compatible en Vida i destí amb l’èpica i l’atracció per l’exèrcit. Algunes pàgines de la defensa d’Stalingrad recorden a Isaak Babel, però en lloc de l’exercici d’orfebreria —la condensació del mercuri en cada qualificatiu— de La Cavalleria Roja, ací domina la prosa russa del segle XIX. Txèkhov és l’altre ascendent literari, amb les seues pintures delicades i una capacitat màgica per al relleu dels personatges més diversos. En menor mesura, Dostoievski també hi és present, perquè Rússia és un país d’excessos —territorials i de caràcters—, d’una brutalitat innata, reiterativa. Grossman combina una narració que flueix amb el poder del Volga, el to reflexiu i la seqüència breu. La poesia ens acosta —a més dels drames humans— al crepuscle de l’estepa calmuca, als tons de la neu, la pols i la llum deshonesta dels combats.
Vida i destí és una obra global, una crònica descarnada sobre la guerra i l’atmosfera angoixant que crearen Hitler i Stalin, un escenari de juí final —gel i fred en lloc de brases i flames— poblat de veus humanes on destaquen, sobretot, les dones. De fet, quan Liudmila descobreix la tomba del seu fill Tolia, Vassili Grossman subratlla que la humanitat sempre ha fracassat a l’hora de justificar a una mare la mort del fill en el camp de batalla. Hi ha tot un seguit de personatges femenins que funcionen com a contrapunt d’un món on regna la destrucció, l’olor de depòsit de cadàvers i de ferro roent. Zhenia, Maria Ivanovna o Aleksandra Vladimirovna —totes elles amb llums i ombres— estan guiades per la pietat, l’amor i la tendresa en un univers en descomposició. Ara bé, en una novel·la tan autobiogràfica, la presència de la mare és constant —un deure autoimposat— al llarg de Vida y destí.
Vassili Grossman, jueu nascut a Ucraïna, confià ingènuament que el règim soviètic esborraria l’antisemistisme si Rússia triomfava en la guerra. L’autor mai no es perdonà no haver pogut salvar sa mare i que fóra assassinada, com milers de jueus ucraïnesos, només arribaren les tropes alemanyes. En Vida i destí hi ha l’obligació de restituir el nom de cada víctima de l’Holocaust, ja siga amb el presoner que calcula mentalment els cadàvers de jueus soterrats abans de ser incinerats o a partir de Sofia Osipovna i el petit David, arrapats l’un a l’altre camí de la cambra de gas. Però la fúria antisemita també es manifesta en territori bolxevic, tal com pateix el protagonista Viktor Shtrum i altres jueus de l’obra: una insídia que reforça en l’autor l’adscripció i l’estima pels seus.
Intimidació, desconfiança, terror dosificat, xantatge a través de frases en aparença innocents i de silencis. Vassili Grossman concebé Vida i destí amb l’obsessió de mostrar la violència intrínseca del sistema totalitari. De fet, l’autor —com la major part dels seus personatges— quedà profundament marcat per les col·lectivitzacions estalinistes i l’eliminació de la vella guàrdia militar i política el 1937: l’exercici d’un psicòpata de dimensions gegantines. A banda del gulag, de les pallisses i els interrogatoris indiscriminats, de la teranyina fatídica que es teixia en qualsevol oficina del règim a la recerca de sospitosos, en la novel·la es percep la tensió de cada conversa, la certitud que una opinió banal es pot convertir en una sentència de mort. Els protagonistes de Vida i destí han de saber sortejar la sofisticació i les diferents gradacions de l’horror.
En una entrevista amb el presoner Mostovskoi, un SS que dirigeix el camp explica a aquest soldat soviètic que els dos bàndols estan involucrats en una guerra inútil perquè, al cap i a la fi, els dos sistemes tenen el mateix rerefons ideològic, l’Estat-Partit que ha de regir la vida dels individus. Xop de hegelianisme i de Spengler, l’oficial alemany alliçona amb el seu discurs l’interlocutor comunista perquè es reconega en el seu germà diabòlic. En un altre capítol, un antic chequista confessa el seu ideal de perfecció: quan la vida dels camps de concentració siga la mateixa que la de l’altre costat de la tanca, un món de treball forçat generalitzat on la capacitat de decisió de l’individu haja estat anorreada. Malgrat haver mirat cara a cara a aquest dimoni de dos rostres, Vassili Grossman no es rendí i mantingué sense desgast la fe en el gènere humà. En un començament bíblic de Vida i destí, sobre la terra regnava la boira; després de més de mil pàgines de gran literatura, la primavera i el desgel ens reconcilien amb el bosc.
Posdata, 27 octubre 2007