L’alegria irresponsable amb què els alemanys es dedicaren a linxar la República de Weimar és un fet davant el qual, hui per hui, encara no acabem de reaccionar, incrèduls. Un país dislocat i humiliat després de la Gran Guerra —travessat d’aventures èpico-suïcides com la revolució espartaquista o el premonitori putsch de les cerveseries—, es redreçava al mateix pas que els seus ciutadans s’entestaven a guillotinar-lo. Cada intent d’instaurar una mínima estabilitat era sabotejat, invariablement, des de quasi tots els sectors ideològics i, sobretot, des dels artístics. Enmig d’un clima social i polític en permanent agitació, una estètica i un ritme de vida apocalíptics i una inflació econòmica desfermada, s’enlairava una llibertat creativa sense precedents: un ús de la càmera que ja prefigurava el cinema modern, exploracions en la pintura il·limitades, provatures en els escenaris que anaven a capgirar la concepció del teatre, a més de la irrupció d’alguns dels millors escriptors de la història d’Europa. I l’ombra creixent de Hitler que s’alimentava d’aquesta mescla de caos i energia.
Kurt Tucholsky és una criatura febril i extraviada en aquest Berlín excessiu, desmesurat de la postguerra. “Diguem que no a tot”, era el lema que encapçalava les sàtires del Kabaret der Komiker. En els seus escrits humorístics s’apleguen la crítica política, dels costums alemanys i les estructures de poder. Tucholsky invoca la consigna de Llucià, “i gràcies a Déu, no t’era res sagrat, desvergonyit”. Però al costat de rialles agudes i entretallades sempre hi ha un rerefons de tristor, la comicitat com una forma d’ajornar el cataclisme inevitable.
Avantguardes i excèntrics de tot tipus hi coincidien: ni la República ni la nova constitució havien servit per a canviar res. A estomacar-les, doncs, sense descans. Però si hem de ser justos, Tucholsky, que ballava entre difererents opcions polítiques segons el vent que bufava, no deia res que no volgueren sentir els berlinesos dels anys vint. Les seues lletres de cabaret, poesies burlesques i folletins eren rebuts festivament per un públic fidel: sabé tocar aquest punt màgic de la literatura de ser aplaudit per la majoria i reconegut pels estudiosos i la crítica. La seua llengua desimbolta, treballada o en aparent descurança continua sent un model per als lectors alemanys, segons afirma Reich-Ranicki. L’obsessió és que tot havia de ser “molt, molt fàcil i divertit”.
Entre l’ahir i el demà reuneix un ampli mostrari dels escrits periodístics de Tucholsky, seleccionats per la seua amant, esposa, exmuller, confident i hereva, Mary Gerold-Tucholsky. Els centenars de cartes que li envià són un bon exemple de la confusió en què visqué l’autor, qui sempre es refereix a Mary-Gerold en masculí: no fa més que pregar-li que estiga al seu costat però, en tindre-la a prop, fuig esperitat. Tucholsky combina una variada i intensa vida amorosa amb la infelicitat i la tendècia a l’autotortura. Incòmode i contrariat per ser jueu, la seua egolatria autista es converteix en el tema central de la correspondència.
Tucholsky domina la sàtira, reinventa l’article de costums i l’ús de l’anècdota: en el zoo de Berlín les facècies són més fàcil de distingir en els humans que no en els micos; les opinions sobre els orígens dels forats del formatge poden causar una catàstrofe familiar, i un funcionari és retratat com un home gris i fred, insensible —l’administració alemanya— descrit amb traços cantelluts i expressionistes en homenatge a George Grosz. Hàbil en la caricatura, l’autor reprodueix monòlegs amb ofici de bon comediant. La dependència del telèfon o una entrevista simulada amb un mateix li serveixen per experimentar amb diàlegs en la millor tradició de l’esquetx cabareter.
Les arbitrarietats de la justícia i l’exèrcit prussià són galtejats a consciència en el recull Entre l’ahir i el demà: la disciplina i el vassallatge que s’han imposat en la societat alemanya. Però les crítiques mai no són incendiàries. I això es nota quan vol fer sarcasmes polítics. En un puzzle de comentaris periodístics i comunicats de partits es valora la reintroducció del càstig corpopal: Tucholsky en estat pur parodia el llenguatge del govern i les declaracions dels dirigents, ara bé, sense passar de l’humorisme. Les persones més raonables es transformen en energúmens quan estan “posseïts pel dimoni parlamentari”. Un home “lleugerament embriac” fa un recorregut pels mítings electorals i en l’embull de sigles, escissions i programes amenaçadors, tot s’ho pren amb una frivolitat temerària. La ceguesa davant el nazisme creixent és un dels aspectes que més irrita.
Algunes de les seues insídies contra els jueus podrien figurar en un manual d’antisemitisme, però més aviat cal relacionar-ho amb un autoodi generalitzat. Ara bé, encara que hi renuncià sovint, solia tornar a la tradició i als versos sorneguers de Heine. Junt a l’habilitat de manejar situacions tragicòmiques, trobem jocs lingüístics infantils, acudits previsibles i juís polítics banals. Això sí, una prosa delicada emergeix, inesperadament, i ens reté d’una forma espontània: la llengua francesa “té les més fines rodes dentades, amb les quals s’apodera de tot allò que se li acosta massa”; la primavera és un “brétol llargarut i anèmic, amb una corona de poncelles al cap”.
Allunyat d’Alemanya idealitzà París, però s’enyorava a cada instant del seu estimat i escarnit país, sense percebre com s’encaminaven cap a un abisme sense retorn. Tocat del do de la rialla —de vegades brillant, d’altres un foc d’encenalls—, moltes de les seues observacions són, en canvi, ben inconsistents. Exiliat a Suècia, Kurt Tucholsky se suïcidà el 1935 sense entendre què estava passant a Europa —“un manicomi pintat de colors”—, ni tampoc el que li havia succeït a ell. O potser sí, des de la seua torre d’artista comprovà com “un pòdium és una cosa despietada, la persona està més despullada que quan pren el sol”.
Posdata, 27 febrer 2004