Irreductible Tolstoi

De totes les fotografies del comte Lev Nicolàievitx Tolstoi hi ha un fet que no varia en cap dels nombrosos retrats: mai no somriu. Ni la més lleugera intenció per destensar i ablanir el gest. Només en una d’elles se’l veu amb la guàrdia baixa, entendrit, en observar de ben a prop el seu cavall. I això sí, en una altra destaquen les cares resplendents de felicitat dels néts mentre escolten l’avi —intimidatori amb les barbes profètiques— com s’enardeix en iniciar una narració. No seria forçar massa les coses lligar el seu habitual posat sorrut, enfurrunyat, amb la llista atapeïda de temes que enfurismaven i inquietaven el comte —una energia titànica per al combat i la dissensió—, però alhora també hem d’acceptar que, enmig de tants desacords, fou capaç de llegar-nos una lliçó d’amor i d’humanitat com tan sols estan dotats uns pocs déus de la literatura. Després de somoure i alterar les nostres consciències, esguardem Tolstoi amb la mateixa fascinació que els néts atenien les històries de l’avi.

Al poc temps d’endinsar-nos en aquest magma indeturable que són els Diaris —tot és grandiós i torbador en aquest escriptor—, podem resseguir el descontent i les irritacions que solien presidir els apunts quotidians de Tolstoi. Hi ha una preocupació contínua a esmenar el seu comportament, corregir el que l’autor considerava excessos i derrotes, denunciar els actes governats per les trampes de la vanitat. Aquesta hostilitat i inconformisme reiterats —particularment amb ell mateix— els projectà també al llarg de l’obra sobre tota mena de personalitats i organismes: filòsofs, metges, intel·lectuals, polítics i juristes, la major part d’institucions de l’Estat i de l’Església ortodoxa; jesuïtes, revolucionaris, liberals i tradicionalistes, sembla que cap matèria ni estament escapara als atacs d’ira o, simplement, al seu menyspreu.

Hi ha una recerca enfebrada —convulsa— per part de Tolstoi a accedir a la veritat més esquerpa, una espiritualitat que concordara amb l’intransigent i irrealitzable programa personal. Des d’aquest punt de vista hem d’entendre la dimensió d’un personatge com Pere Bezukhov en Guerra i pau, sotmés a l’espiral d’il·lusions i desesperances que experimentà l’autor. Afrancesat i assidu als salons de l’alta societat, francmaçó, introductor de reformes agràries, defensor de la pàtria russa i il·luminat per la fe i la bondat d’un home en aparença irrellevant com Plató Karatàiev. La revelació i la gràcia es manifesten en els protagonistes tolstoians de la forma més insospitada, menys grandiloqüent.

Però si hi ha un personatge en qui es pot reconéixer la figura de Lev Tolstoi és Levin, el propietari rural d’Anna Karènina enemistat amb la sofisticació i el que ell percep com enganys de la metròpoli; malcarat i ingenu —alié a cap tipus de maldat—, Levin trobarà l’essència de la felicitat i l’ànima russa en la saviesa que atresoren els camperols de les seues possessions. Els hòmens incontaminats que treballen la terra, temorosos de Déu i amb una intel·ligència heretada de cada generació anterior són, tal com desgrana Orlando Figes en El baile de Natacha, els depositaris d’allò que d’una forma intuïtiva i quasi religiosa Tolstoi considerava la identitat russa.

De fet, hi ha un clar component rousseaunià en la construcció de l’home bo de Tolstoi, encara que el comte no era procliu a seguir molt de temps cap ideologia ni pensador: el Contracte social el condemnarà, en canvi, per immadur i pretensiós. La il·lustració, Proudhon, Hegel —de qui abjuraria per les “bajanades inintel·ligibles”—, certs aspectes de Schopenhauer, tots són examinats i despatxats en algun o altre moment. I, en especial, les diferents escoles historiogràfiques —com subratlla astorat Isaiah Berlin— són desmuntades i rebutjades amb vehemència. D’aquest garbuix de creences Tolstoi assumirà que existeixen unes lleis còsmiques que regeixen els actes humans sota el miratge il·lusori de la llibertat d’elecció. Un determinisme ben distant del que elaboraren els materialistes i que desembocarà en una espiritualitat cristiana creada ex professo i que no serà una altra cosa que les bases de la secta tolstoiana.

Sembla impossible que d’aquest univers en combustió, caòtic quant a idees i propostes —un predicador primari i un artista meravellós, segons Nabokov— poguera sorgir una de les millors obres narratives de totes les èpoques. Té raó George Steiner quan assenyala en un dels seus millors treballs, Tolstoi o Dostoievski, com els autors europeus havien dut la novel·la del segle XIX a un carreró sense eixida amb les tesis dictatorials del naturalisme. D’alguna manera l’esgotament de les vies de Zola i Flaubert desplaçarà les pulsions de la narrativa als territoris limítrofs dels Estats Units d’Amèrica i Rússia. En aquelles societats informes, de paisatges inabastables i conquestes —permeables encara a l’ideal de l’heroisme—, naixia una novel·lística que assumia els últims batecs de l’èpica.

No deixa de ser una anotació perspicaç que Matthew Arnold comparara Anna Karènina no a una obra d’art, sinó a un fragment de vida. Sota el ritme aristocràtic, totalitzador de la seua prosa, és fàcil quedar enxampats sota la il·lusió de realitat. Potser que els canvis d’escenari i entrades de personatges no tinguen la flexibilitat i el grau d’elaboració de Madame Bovary, però les angoixes i indecisions d’Anna Karènina —la bellesa obscura del llibre que sovint escapa a les regnes de Tolstoi—, l’orgull erosionat de Vronski o l’hedonisme innocent i tan útil per a la marxa de la novel·la de Stepan Arkàdievitx s’incrusten amb una força inusitada en la nostra imaginació literària. El príncep Andreu Bolkonski després de la batalla d’Austerlitz, les conviccions ensorrades de Nicolau Rostov o la saviesa tel·lúrica del comandant Kutuzov en contra dels estrategs militars en Guerra i pau desborden les nostres previsions com a lectors. La natura és un regne omnipotent —esplendorós o amenaçador—, indiferent als hòmens i que Tolstoi s’atreveix a descriure amb ulls homèrics, a estones com un déu —tràgic i compassiu—, d’altres com un científic.

Si bé la moralitat, l’acceptació de Déu i l’amor cristià és la finalitat indissimulada d’aquests cims de la narrativa, la màgia consisteix a veure com els personatges eludeixen els rígids preceptes tolstoians, són entitats en transformació incessant. La desproporció aparent entre els actes i l’espai que se’ls atorga en aquestes novel·les és el que permet, en paraules de Lionel Trilling, que les experiències se’ns presenten no com a probables, sinó com la constatació irrebatible que no podien ser d’una altra manera.

Pel que fa als Relatos de Tolstoi que ha aplegat l’editorial Alba, el primer que es fa evident és la irrupció impetuosa del credo de l’autor a través de faules i apòlegs que escriví per alfabetitzar i transmetre la seua particular doctrina als xiquets russos. En aquest sentit, destaquen alguns contes impregnats d’una lectura extasiada dels Evangelis i que, desproveïts de la carnalitat de les seues grans obres, a penes queden amb l’esquelet de l’ensenyança moral.

En aquests Relatos tenen un paper cabdal els sers senzills, humils i més vulnerables que per a Tolstoi representen l’ideal cristià que ell també pretenia encarnar. És el cas d’Albert, un músic genial, infantil i fràgil; o bé l’àngel que visita un sabater en Qué hace vivir a los hombres. En Amo y criado l’epifania es produeix en una nit tempestuosa quan l’amor venç el caràcter més mesquí. Quant als rastres autobigràfics són notoris en El padre Sergio: la determinació de retirar-se del món i d’esborrar les temptacions prefiguren la fugida final de Tolstoi camí d’un monestir. El diablo conté el sentiment opressiu de culpa del protagonista de Resurrecció, la disjuntiva entre amor vertader i egoista que és el rerefons d’Anna Karènina i, sobretot, la tortura que s’apoderava de l’ànima de Tolstoi després de les visites a Aksinia: d’entre totes les criades amb qui mantingué relacions, la passió privada del comte. De fet, no cal oblidar que una bona nòmina de la literatura cristiana —i de conversos— s’ha realitzat després de nits d’envejable disbauxa.

L’estil i el compàs majestuós de Tolstoi és reconeixible en alguna de les trames més complexes, com Divino y humano o en la confluència audaç de narració popular i literatura que és Cuánta tierra necesita un hombre. Las memorias de un loco són un clar exponent de l’angoixa i la inquietud que no abandonaren mai el seu esperit i Los tres eremitas una història que perfectament podria haver signat Gogol. L’escriptura fou per a Tolstoi un imperi on rivalitzar i admetre les lleis de Déu i l’estima per Rússia.

Molt s’ha especulat sobre els finals de Guerra i pau i Anna Karènina, com si es tractara d’acabaments estranys, d’obres on el teló no cau del tot. La qüestió és, més aviat, que aquesta exploració de les debilitats humanes —la voluntat i les accions que desfermen conseqüències imprevisibles— no podia ajustar-se a un últim capítol convencional, de resolucions calculades. Són històries que contenen la densitat i el poder —els secrets— d’un meteorit, a més de la cadència i la precisió del matís delicadament perfilat. L’impuls i l’escapada de Lev N. Tolstoi als huitanta-dos anys i l’encontre amb la mort a l’estació d’Astapovo tenen la dosi d’enigma i de grandesa —també de caprici— de les seues novel·les i alhora la determinació irreverent d’un personatge shakesperià, malgrat l’antipatia que el dramaturg li provocava al vell comte. Com Ulisses, els herois tolstoians l’únic que desitgen és restar en pau amb la consciència a la vora del foc. Tanmateix, l’homèric Tolstoi optà a la fi dels seus dies per la intempèrie, místic i desafiant.

 

Posdata, 29 de setembre 2006