El Bloomsday de Joan F. Mira

Joan F. Mira ha estat guardonat amb la Medalla de la Universitat de València i l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. Aquest recorregut per la seua obra narrativa i assagística, on destaca la passió per la ciutat de València i pel seu país, fou publicat l’any 2004 en rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

 

Diu la llegenda que l’escriptor Joan F. Mira es trobava dimecres 16 de juny, a les huit del matí, a la cerveseria Finnegan’s de la plaça de la Reina amb una pinta de guinness ben negra i ben plena i un plat de renyons i morelles per única companyia. Amb ajuda d’aquell esmorzar —almorzar, em bonegaria Mira— tan visceral celebrava el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el mateix dia i a la mateixa hora que Leopold Bloom i Stephen Dedalus començaren, ara fa cent anys, un periple per Dublín que és també un recorregut —d’excessos verbals, realisme extrem i simbologia desfermada— per la història de la literatura. Travessar València amb el mapa literari de Joan F. Mira és una proposta de celebració del nostre Bloomsday privat.

Sempre se sol qualificar l’Ulisses i els altres llibres de Joyce com escrits contra Dublín i contra Irlanda, que és també una manera com una altra de demostrar-li el seu amor impossible. Tota l’obra de Joan F. Mira té com a punts d’estímul i de trobada el seu país, amb ramificacions inextricables per la història, la literatura, esdeveniments polítics i socials. Però aquest amor —ple de matisos, decepcions i emmirallaments— conflueix per damunt de qualsevol altre lloc en la ciutat de València. Joan F. Mira és, entre moltes altres coses, un narrador devot i promiscu d’aquesta ciutat.

Vladimir Nabokov dedicà una gran part del seu curs sobre Kafka a estudiar la naturalesa exacta de l’insecte en què es transformà Gregor Samsa. Amb el mateix detallisme d’entomòleg, desplegava un plànol de Dublín per situar amb els seus alumnes l’acció i les parades del pelegrinatge que és l’Ulisses. A banda del mapa urbà necessari per resseguir les seues obsessions i viaranys, el mateix Joan F. Mira escrigué València. Guia particular, que ens pot donar moltes pistes de la seua ciutat més vital, sinuosa i sensitiva.

Encerclat i quasi asfixiat per l’anella de la muralla, Jesús Oliver protagonitza en Els treballs perduts un vagareig pel barri antic en una narració espasmòdica i ondulant que no deixa de ser un homenatge a l’autor irlandés. En el torrent incontenible d’aquesta prosa, Joan F. Mira s’ho passa d’allò més bé amb incursions en altres textos i cròniques medievals, símbols i amagatalls en una cadena tan frenètica com la ment paranoica del seu protagonista. Però per damunt d’aquest matx amb el lector, plana la visió d’aquella València llardosa i escrostonada, senyorial i humana alhora.

Hi ha un joc incessant —lingüístic i estructural— en cadascuna de les novel·les de Mira. Els tirabuixons i les onades contínues d’Els treballs perduts cedien a una prosa més assagística, en un pont tendit en aquesta ocasió, entre d’altres, cap a Thomas Mann. Si bé la referència de Purgatori cal cercar-la, segons l’autor, en l’obra de Dante, hi ha un procés de formació en el protagonista a l’estil del que visqué Hans Castorp en La muntanya màgica. Salvador Donat anirà redescobrint la València extramurs: el passat i el present que s’entrecreuen —la mort, la inacció o l’antídot de l’amor— al mateix temps que els llocs aparentment coneguts de l’eixample li revelen les passions més larvades. L’autor sap encomanar-nos el pàlpit, les il·lusions i desesperances que aquest paisatge urbà li generen.

A Joan Francesc Mira li agrada bastir les seues novel·les sobre el fons d’altres obres clàssiques —tant en les dues anteriors com en Borja Papa i el recull de contes Quatre qüestions d’amor—. Domina els registres i desafia la nostra capacitat per detectar les regles que s’insinuen darrere de cada narració. Al costat de l’armadura —de vegades, un pèl rígida— hi trobem uns personatges que beuen de moltes fonts, sobretot de la narrativa nord-americana contemporània; tal com ens confessa, en especial de Saul Bellow. Uns protagonistes turmentats, còmics i angoixats per tot tipus de preguntes i de situacions insòlites, una pluja d’idees que assalten uns cervells tan privilegiats i brillants com desubicats, també infeliços. Però enmig de tants debats, del desassossec intel·lectual, la ciutat de Joan F. Mira acaba per absorbir i donar consistència als seus personatges: s’hi veuen reflectits com una part indestriable.

Junt a una València ja mítica i reconeixible —com la que irrompia en el viatge iniciàtic que és El desig dels dies—, cal destacar la llengua literària que flueix en les seues narracions. L’oralitat es fusiona amb una dicció més elaborada; el valencià del carrer —tan malmés i arraconat en l’actualitat— comparteix territori, sense distorsions, amb la llengua dels clàssics i dels grans escriptors catalans del segle XX: és un esforç estilístic semblant al d’algunes de les millors poesies de Vicent Andrés Estellés. I el que més destaca per damunt de tot és com Joan F. Mira soluciona alguns girs valencians, com els dóna plasticitat i rang de model literari. A partir de la seua obra novel·lística, el ritme i la potència d’aquesta prosa seran referents inexcusables dels nostres narradors.

Joan F. Mira és un escriptor racial, capaç de combinar els més diversos gèneres. A més del repte de les traduccions, el periodisme el du incorporat en el codi genètic. És un ofici en què assumeix la màxima de Josep Pla de deixar-se la carcanada, amb el perill evident d’acabar veient la vida amb cara d’article: la llengua creix i explora, però també s’extenua. La devastació territorial i la dissolució de la nostra identitat irrompen sovint en l’escriptura, però cal deixar pas també a la música, la pintura i la literatura, el maneig de l’anècdota i la delectació en la prosa periodística —és a dir, literària—.

D’esperit i conviccions immarcescibles, els seus escrits són una proposta de reconciliació i defensa aferrissada, no només de la cultura i personalitat dels valencians, sinó de la llibertat en la seua concepció més extensa i variable. En un ball constant de posicionaments polítics al País Valencià, de desercions de noms il·lustres i de teòrics confusionaris i arribistes, no és poca cosa comptar amb l’opinió qualificada de Joan F. Mira. La il·lusió que malgrat els entrebancs deposita en la vida i en la col·lectivitat són una lliçó moral irreductible.

Una fascinació i interés pel país que han donat com a fruit assajos i propostes que han airejat un tema tan propens al dogmatisme. Crítica de la nació pura, Sobre la nació dels valencians o bé Hèrcules i l’antropòleg. Adepte sense reserves al tresor que és una pàtria, ha teoritzat sobre el nacionalisme des de les més diverses òptiques. Encara està per fer-se una bona lectura, crítica i comparativa, del cos teòric que ens ha llegat el nostre autor. S’observa una discussió civilitzada amb Joan Fuster, tenyida lleument de discrepàncies, però que acaben per atenuar-se. És evident que hi ha reticències amb el Fuster més polític, però Mira no acaba mai per incidir en les contradiccions ostensibles de l’escriptor de Sueca. I és que Joan F. Mira és un home predisposat al debat mesurat, però no a la polèmica i al xoc frontal. Els únics atacs per a ell intolerables són els que rep el país. Dins la seua tribu és més donat al to conciliador i de síntesi.

I si algun valor no admet dubtes és el concepte d’amistat que proposa Montaigne. En un país procliu al drama i al distanciament personal, Joan F. Mira aprofità la mort d’Alfons Cucó per fer un elogi de l’amic tot i les diferències que els marcaren —les oscil·lacions de la natura humana i els terrabastalls de la història els coneix de primera mà pels autors grecs—. I no d’una altra forma es pot entendre que la relació amb Eliseu Climent no haja saltat pels aires en alguna que altra ocasió. Dissortadament no ho farà, però ens privarà d’un dels capítols més interessants del país, en no relatar-nos una trajectòria com la de Climent, tan plena d’arestes i d’interrogants, de mèrits indiscutibles i d’ombres. Encara que inútil, li llance el guant.

El Bloomsday que ens proposa Joan F. Mira és homèric i intimista; un pacte bondadós amb la ciutat sense dissimular la realitat més amarga. El sol comença a elevar-se i, inclement, distorsiona i extasia els colors de cada racó i de cada plaça. L’autor va del barri del Carme —carrers enjoiats i amb aire viciat, de renyons joycians— als ponts que salven el llit d’un riu que ja és només un record. Esguarda la successió voraç de construccions i es refugia en el verd pueril però confortant d’aquest allargassat jardí. València l’esgota i l’anima, la sent com un laberint i com una aventura. En la seua caminada gairebé sense repòs, arriba a l’endemà al llit rebregat i, sense deturar el monòleg urbà, ja imagina la pròxima novel·la amb rerefons goethià. Ho celebrarem com aquest premi, amb una cervesa generosa, densa, negra i dublinesa.

 

Posdata, 25 de juny 2004