Brian Boyd conclou amb “Vladimir Nabokov. Los años americanos” l’estudi que inicià amb el volum dedicat a l’etapa russa i europea. Un clàssic del gènere biogràfic que ens acosta al manual de felicitat de l’autor d’Ada o l’ardor.
Tan atent als capricis i regals que en ocasions ens ofereix el destí, Vladimir Nabokov recordava, rialler, la cara de James Joyce entre la selecció de futbol d’Hongria —ben pocs poden presumir d’haver disposat d’un públic tan heterogeni— en el París de finals dels anys trenta mentre pronunciava una conferència sobre Pushkin. Unes dècades més endavant i ja entronitzat com un dels millors autors en llengua anglesa, a Nabokov li agradava afirmar —amb posat de descarada seducció— que el seu maneig de l’idioma era només una forma de pilotejar amb la raqueta al costat de l’anglés de campió de Joyce. Jugador consumat, l’autor de Lolita havia estat capaç —després d’abandonar la seua sonora i colorejada llengua russa—, no tan sols d’atrevir-se amb les superfícies d’herba, sintètica i terra batuda d’una nova literatura, sinó d’aconseguir més d’un Gran Slam.
Vladimir Nabokov no vacil·lava a destacar —fins i tot en l’època més incerta i tenebrosa de l’exili per Europa— que només un mal observador pot ser un pessimista en un món tan divers. Després que la revolució bolxevic l’expulsara dels escenaris paradisíacs de la infantesa, de l’assassinat de son pare a mans d’un feixista rus a principis dels anys vint, o bé de vagarejar per Alemanya mentre creixia l’ombra del nazisme, malgrat aquestes contrarietats i amenaces, Nabokov en cap moment es deixà arrossegar per l’abatiment. El seu optimisme congènit, la fe en la vida —una curiositat extrema— en un entorn tan hostil no deixa de sorprendre’ns. De fet, en una de les últimes passejades, ja superada la setantena, amb el seu fill Dmitri per un dels cims dels Alps a la recerca de papallones li confessà —efusiu i entendrit— que, tant en l’art com en la vida, se li havia concedit tot el que havia desitjat. Nabokov és, entre moltes altres coses, una autèntica i envejable escola de felicitat.
Brian Boyd ha resseguit aquest trajecte a través d’una biografia que conté tots els punts bàsics que s’han d’exigir a aquest gran gènere que ens ha llegat la literatura anglosaxona. A principis dels noranta es publicà la primera part d’aquest estudi rigorós, oceànic i entusiasta que se centrava en l’etapa europea d’escriptor rus. Ara ens arriba, després d’un parèntesi injustament llarg, Vladimir Nabokov. Los años americanos, el volum en què es relata, després de fugir de la França assetjada per Hitler, l’arribada als Estats Units d’Amèrica —el país pel qual sentí una passió i orgull inextingibles— amb una maleta i poca cosa més, l’època de professor universitari a Wellesley i Cornell, l’esclat com a escriptor i el posterior retorn a Europa i l’atrinxerament definitiu a Montreux, Suïssa.
Però aquest excel·lent treball no és tan sols una successió de dades i una investigació exhaustiva. A banda d’aquest material —proporcionat i revisat pels ulls vigilants i discrets de Véra—, Brian Boyd inclou també una anàlisi crítica de cadascun dels llibres que Nabokov publicà en anglés, amb un seguiment de la història de cada edició —sobretot els entrebancs, controvèrsies i la irradiació de la seua nimfa— i, per damunt de tot, un retrat minuciós de l’Amèrica que captivà l’autor.
És un plaer comprovar com Brian Boyd, a més de trenar i cosir tot aquest material en una magnífica narració, delimita amb estima i gelosia de biògraf el seu territori, a més de rebatre teories i estudis que no li fan el pes: des d’alguns articles que considera poc encertats d’Updike o Mary McCarthy a les “generalitzacions opaques” de George Steiner amb l’etiqueta d’extraterritorial —Nabokov rebutjava que l’identificaren amb Joseph Conradicalment— i, en especial, l’allau d’errades i juís poca-soltes de l’anterior biògraf, Andrew Field.
A partir d’Ada o l’ardor (1968), Brian Boyd subratlla una de les premisses que travessa de principi a fi l’escriptura nabokoviana: les pautes que marca el passat fan que encaixen detalls inesperats i inequívocament exactes. Per a Nabokov només hi ha una forma de lluitar contra la tirania del temps —l’oblit i la dissolució—, amb l’activació de la memòria filtrada per la potència de la imaginació. En el joc de coincidències i en les línies sinuoses que proporciona el record, l’autor descobreix no tan sols anècdotes i exhibicionistes trucs de màgia, sinó un nou nivell de veritat.
Des d’aquesta perspectiva Boyd encerta en atorgar a Parla, memòria (1951) un punt estratègic, confluent amb la resta de l’obra. Aquesta reivindicació de la consciència individual, de l’univers inabastable que ofereix l’art i la confiança il·limitada en l’amor com a contrapunt de la crueltat, són alguns dels valors més preuats de Nabokov que encarnen —en positiu o bé en negatiu— els personatges de les seues novel·les, on el temps no té una sola direcció, flueix lliure, amb inesperats salts i canvis de direcció.
En aquest sentit, cal reconéixer l’habilitat de Boyd per enllaçar episodis biogràfics de l’autor amb la seua narrativa, encara que Nabokov es mostrava inflexible davant qualsevol insinuació de desdoblament amb les seues criatures literàries: un expert en camuflatge i mimetisme de la natura. Però el biògraf sap sortejar trampes i espills i alhora traçar una valoració exclusivament estètica de cada obra. Les anàlisis de Lolita (1955) Pnin (1957), Foc pàl·lid (1962) i Ada o l’ardor són bàsiques —brillants en el seu desplegament— per accedir a aquest ric i esmunyedís món narratiu. Si de cas, de vegades Boyd es deixa dur per l’afany de revelar tot el joc endimoniat de paròdies i sortilegis —la pluja de detalls i portes falses— que s’apodera dels arguments. Ara bé, una vegada assistim al mecanisme desmuntat sobre la taula comprovem que l’objectiu de Nabokov no és, ni de lluny, burlar-se de la incomprensió del lector, sinó incitar al descobriment, l’autèntic tresor de la literatura.
Vladimir i Véra Nabokov formaren una illa de felicitat —que resplendia en l’amor per Dmitri— i alhora un incombustible i eficient equip de treball. Des de la preparació de classes que donaren com a resultat els cursos de narrativa russa i europea, a la traducció de les obres russes de Nabokov a l’anglés —i viceversa—, lluites amb editors i contractes, revisions esgotadores i combatives de proves. Les fitxes i els moviments de cada novel·la avançaven entre projectes fantasiosos per a lepidòpters i obsessions poètico-científiques, com l’aventura de traduir Eugeni Oneguin (1964): Nabokov es capbussà en aquest desafiament més de deu anys —el període més fecund com a novel·lista— per tal d’oferir una transcripció literal del poema de Pushkin i més de mil pàgines de notes, fidels al més pur estil nabokovià. Tal com demostrà amb Nikolai Gogol (1944), el seu mapa literari pretén, sobretot, fixar els punts irracionals d’un autor, la foscor estimulant i els reptes de la llengua.
Precisament, en acabar l’estudi sobre Gogol escriví: “Estoy muy débil, sonrío con gesto cansado, mientras yazco en mi pabellón de maternidad privado, esperando rosas”: el naixement dolorós i la recompensa anhelada, tot i que l’autor no s’immutava ni amb l’admiració incondicional ni amb l’odi inútil dels adversaris. I és que Nabokov manté el geni i l’humor en qualsevol anotació, pròleg —subtil i incandescent el d’Opinions contundents (1973)— o en les cartes. Davant una coberta que el deixà atònit, respongué que se sentia igual que Herman Melville si li hagueren posat una tonyina com a il·lustració de Moby Dick. Això sí, la combinació de boxa i esgrima la reservà per a Edmund Wilson, tan irritable i coriaci a les bromes i la contínua partida d’escacs que era conversar amb Nabokov. Malgrat la cordialitat de les primeres trobades, l’autor percebé que en aquesta relació sempre faltà la calidesa i “el lirisme rus de l’amistat”.
Lolita sota les urpes de Humbert Humbert, Pnin escarnit pels col·legues de departament o la necessitat de John Shade d’enlairar-se a través de l’ànima d’un excèntric egomaníac com Kinbote, tots aquets personatges demostren que Nabokov decidí explorar a través de la narrativa la vulnerabilitat i la perversió humanes, i també els prodigis que genera la ment. Si la vida amaga miracles de generositat darrere d’allò quotidià, només aguaitar al pou de la crueltat gratuïta es posava en guàrdia. Per això Nabokov sempre sentí una profunda aversió pels totalitarismes —d’esquerra i de dreta— i fou implacable amb el més mínim gest d’antisemitisme i de racisme. A pesar del desdeny per símbols i missatges socials, aquest tarannà és indestriable de les seues creacions literàries, de la satisfacció de capturar una Neonympha dorothea o d’assenyalar —com una vella glòria dels circuits— que en els partits entre Vronski i Anna Karenina tan sols s’intercanviaven innocents —i encisadors— globus tenístics.
Posdata, 23 de març 2007