Un passeig per la fi del món

En un ambient luxuriós, crepitant i de juí final, un jove professor d’anglés recorre Berlín en l’inici dels anys trenta fins l’arribada de Hitler al poder. Isherwood retrata personatges a la deriva i recrea instantànies fulgurants en la novel·la “Adéu a Berlín”

 

Christopher Isherwood Adéu a Berlín Trad. Jordi Arbonés i Josep Cornudella Viena Edicions 2016

Christopher Isherwood
Adéu a Berlín
Trad. Jordi Arbonès i Josep Cornudella
Viena Edicions 2016

Com que W. H. Auden no suportava la llum diürna, conta Stephen Spender que trobà el poeta junt a Christopher Isherwood en una ombrívola habitació d’Oxford amb les persianes segellades, atrinxerats tots dos entre llibres i manuscrits. Un Isherwood que s’esforçava per mostrar-se en la conversa “atractivament disgustat i amigablement mordaç”, capaç de fer esborrar al seu amic Auden un vers que jutjara inadequat tan sols amb un sarcasme rialler. L’odi als catedràtics, a l’academiscisme, als estudiants esnobs i al xafardeig banal de la vida universitària presidien bona part de les opinions d’un jove Isherwood, que el dia dels exàmens de graduació a Cambridge contestà totes les preguntes amb refranys i en vers lliure, i així aconseguí l’objectiu —un altre, del seu catàleg insolent— que el suspengueren.

De fet, Isherwood no dissimulava un cert desdeny pels intel·lectuals i per tots aquells que manifestaren, amb ulls enlairats, idolatria per l’art. Saturat pel que considerava restrictives convencions angleses, decidí a l’inici dels anys trenta traslladar-se a Berlín i veure des de primera línia com era un món febril, magmàtic i a punt d’ensorrar-se, un país on la inflació i una ferotge lluita social i política havien esmicolat barreres i limitacions morals en un clima orgiàstic i apocalíptic. Abans d’anar a ingerir un menjar infecte, Spender —que ja es trobava a Alemanya— anava a recollir Isherwood i, mentre l’esperava al menjador de la seua llòbrega pensió, veia desfilar els personatges que després apareixerien en Adéu a Berlín. Paternal i sol·lícit, Spender acompanyava el seu amic per barris sòrdids o entre banyistes al Grünewald, i amb veneració escoltava consells i secrets d’Isherwood, carismàtic i vitalista, propens a l’excitació i a recurrents atacs d’hipocondria.

“Sóc una càmera amb l’obturador obert, totalment passiva, que fotografia sense pensar”, ens diu a l’inici d’Adéu a Berlín el protagonista anomenat Christopher Isherwood en una espècie de diari que reflecteix, a banda d’escenes i petites narracions, sobretot una relació fascinada, atemorida i magnètica —de profunda estranyesa— amb la ciutat. A les habitacions de lloguer de Fraülein Schroeder, entre mobles atrotinats que imiten l’estil gòtic, conviuen algunes víctimes de la ruïnosa situació econòmica: un bàrman milhòmens, una prostituta que té com a millor client un japonés “que té afició a això de riure”, una cantant de music-hall. En aquesta novel·la molts punts d’unió semblen casuals, interseccions inesperades i nucs en un fil que troba —com per atzar— el personatge central, un professor d’anglés que absorbeix com una esponja tot el que veu als carrers d’una Berlín efervescent, caòtica i amenaçadora.

Espectador privilegiat, el protagonista entra a cases luxoses on ha d’impartir classes a alumnes malcriades i juganeres, alienes al drama que està a punt de produir-se. Però als suburbis també coneix la misèria, baralles i esclats de còlera amb reconciliacions passatgeres entre una mare tísica, un pare bevedor, un fill que es comporta com un pinxo supervivent i un germà treballador i sever, simpatitzant dels nazis. Encara que algunes de les millors pàgines d’Adéu a Berlín són les dedicades a tuguris nocturns i cataus llardosos on conflueixen músics i putes, venedors de cigars, gent amb esmòquing i rufians, gigolós, estafadors professionals, deixalles humanes de tots els racons de Berlín. Una atmosfera on tot està permés i les normes abolides, una sensació narcòtica com la del cantant que acaba els temes “deixant els ulls en blanc en una pantomima epilèptica de plaer extrem”.

Amb una tècnica que barreja el diàleg, l’apunt impressionista i ràpids canvis de perspectiva, Adéu a Berlín transmet una mena d’encant —entre la ingenuïtat permanent i la sorpresa del narrador— a partir dels seus retrats. El més mític és el de Sally Bowles —la Liza Minnelli de Cabaret—, una anglesa entremaliada i imprevisible que arribà a Alemanya amb l’esperança d’un bon contracte com a actriu, però que es dedica a encalçar hòmens amb una gran fortuna que trasbalsen el seu cor: “Era una empresa solemne, adorar un milionari”. El protagonista exerceix d’àngel protector, confident i indefens enamorat d’una Sally experta en somnis i enganys, aventures que solen acabar en derrota. En un altre episodi, junt a Natalia —una jove àvida de cultura i d’explorar la vida, aprensiva al contacte físic—, un altre dels personatges millor perfilats és el seu cosí Bernhard, pertanyent a una família d’empresaris jueus que posseeixen els magatzems Landauer al centre de Berlín. Bernhard i el narrador iniciaran una mena de flirteig insidiós i embolcallat de misteri, amb revelacions doloroses, festes i jocs flanquejats per la por a l’ascens nazi que cada volta esdevé més opressiva.

En aquesta ciutat enfervorida i sense repòs, de les parets escrostonades i grises pengen banderes roges i creus gammades al costat de cartells que anuncien subhastes de gent que ho ha perdut tot, mentre els diaris destaquen a la portada amb grans lletres un altre crim. Els personatges d’Adéu a Berlín —a l’aguait i resignats— no troben l’amor que anhelen, una estima que mai coincideix amb el que havien imaginat. Al seu voltant es concreten els presagis més funestos: intimidació, antisemitisme amb una violència desenfrenada, detencions i desaparicions. Quan per sota de la finestra passa el seguici per l’assassinat d’un líder de la socialdemocràcia prussiana, Sally exclama: “Mira, rei, mira quina posta de sol més meravellosa”, refugiada en la inconsciència. Amb Hitler ja en el poder, Isherwood anota sobre la seua casera Fraülein Schroeder que si li digueren que uns mesos abans havia votat pels comunistes ho negaria, ja que es limita a aclimatar-se “d’acord amb una llei natural, com l’animal que canvia de pell a l’hivern”. Potser un dels moments més intensos d’Adéu a Berlín és quan un acorralat Bernhard suggereix al protagonista —entre rialles— de fugir junts a la Xina. Unes setmanes després Isherwood descobrí que aquella proposta, malgrat semblar irreal, no era precisament una broma.

 

Posdata, 2 juliol 2016