Les vides de Philip Roth

Acaba d’anunciar que deixa d’escriure i que no concedirà més entrevistes, com si es tractara d’un personatge d’”Elegia”  —una narració en què es reflexiona sobre la vellesa, la memòria i la mort—. Una bona ocasió per recórrer part de l’obra i els temes que han obsedit Philip Roth, un dels grans novel·listes de la literatura nord-americana.

 

Sembla com si Philip Roth, al llarg de la seua fecunda i mutable obra narrativa, haguera estat pugnant una vegada i una altra amb la mateixa novel·la. Una obsessió inguarible que ha actuat com a generador de la seua escriptura. Darrere de la multiplicitat de personatges i trames que ha encaixat en cadascuna de les creacions literàries —de la comèdia al to tràgic—, l’autor ha jugat incessantment, des de la seua condició de jueu, amb el que han estat elements definidors de la seua biografia: les convulsions de la ciutat de Newark a l’estat de Nova Jersey, la rivalitat i els deutes amb els pares, les tensions amb el germà, matrimonis esfondrats i una sexualitat desfermada. De tot aquest magma en constant ebullició Philip Roth ha elaborat una de les obres més singulars i atraients de la narrativa nord-americana en què ficció i episodis vitals s’entrecreuen —i es fusionen— de forma il·limitada.

Tal i com succeeix en un dels seus cíclics malsons, hi ha un episodi en què un dels protagonistes —un escriptor desbordat per l’èxit— intenta convéncer els lectors que les històries dels seus llibres no tenen res a veure amb la vida de l’autor. Un malentés hàbil que el mateix Philip Roth ha estat el primer a provocar. Perquè des dels inicis de la seua obra no hi ha hagut cap propòsit de dissimular i camuflar tot allò que poguera identificar-se amb el seu creador. És cert que en les primeres novel·les el recurs és la sàtira ferotge i desmesurada, el retrat d’un entorn jueu —amb una tendència a la caricatura i l’escarafall— del qual necessitava distanciar-se. Potser que aquest fóra el preu que havia de pagar per arribar a la narrativa del gran Roth.

Entre El Trastorn de Portnoy (1969) i El teatre de Sabbath (1995) —amb altres novel·les esperpèntiques i inconsistents de l’estil d’El pit (1972)— desfilen uns personatges i seqüències delirants destinades a arrasar la pròpia mitologia familiar, la destrució de la imatge de jueu competent i responsable que havia heretat dels seus avantpassats com un feixuc estigma. Una comicitat neuròtica, un ajustament de comptes sense aturador presideix aquests espasmòdics arguments, com si Philip Roth s’haguera vist obligat a enfrontar-se amb el seu món originari a través d’una rialla estrident.

A la recerca d’un alter ego capaç d’assumir la inestable geografia personal i els fantasmes de l’autor —i després del Peter Tarnopol de les primeres provatures—, Nathan Zuckerman serà l’encarregat de servir-li d’espill, de sac de boxa i de confessor a un Philip Roth que, ara sí, ha quallat com a excel·lent narrador. Els jocs metaliteraris i la contínua caixa de sorpreses en què es converteixen sovint els seus escrits marquen les novel·les de la sèrie Zuckerman encadenado (1979-1985). Acomplida la metamorfosi en el seu propi personatge —frenètic i engabiat—, Zuckerman és víctima de les situacions més insospitades. Des de la visita a un escriptor consagrat —un homenatge a Malamud i Bashevis Singer— i l’enamorament d’una imaginària Anna Frank, a l’assetjament a què es veu sotmés per tot un seguit de sonats i mitòmans: una paròdia del sotrac personal i públic que suposà El trastorn de Portnoy en el selvàtic i despietat univers de les superestrelles americanes. Les angoixes i inseguretats de la seua carrera literària són filtrades —lleugerament emmascarades— per una autoironia desacomplexada i un humor sulfúric.

Més asserenat i sense la nerviositat i les hipoteques d’alguns d’aquests arguments, un Philip Roth que ja ha superat la seixantena aconsegueix la maduresa i el to més rotund com a escriptor amb una trilogia en què l’autor posa límits al seu jo omnipresent, a l’interrogatori insidiós i burlesc que persegueix els anteriors protagonistes. De fet, Nathan Zuckerman encara hi és present com a narrador, però sap cedir la veu a altres personatges i conflictes. Els motius i les obsessions són els mateixos, però amb una distància millor modulada que fa que aquestes històries guanyen en intensitat narrativa.

Em vaig casar amb un comunista (1998) reprodueix la conversa entre l’autor i el seu antic professor de literatura, qui ens acosta al drama del seu germà, un personatge que encarna els efectes demolidors de la ideologia revolucionària i comunista en els caràcters més fràgils. I ací cal destacar el retrat d’una sèrie de jueus que una volta alliberats de l’opressió, l’han buscada delerosament en trajectòries torturades o sota les grans idees i l’altruisme més nociu. Un argument i unes constants que impregnen de principi a fi Pastoral americana (1997): la impossibilitat d’aconseguir el somni americà per part d’un jueu que sempre ha estat un model virtuós per als altres. Empresonat sota la imatge que tant la família com la societat s’han forjat d’ell, no sabrà plantar cara als diferents colps que rep en la vida. Enmig d’una prosa deutora de la narrativa del XIX es manifesten, en els moments més inesperats, els arraps i les ganivetades del mal. Un esperit, el de la tragèdia gratuïta —la dictadura moralista i la hipocresia verinosa—, que també és el nucli d’una de les seues millors novel·les, La marca de l’home (2000), la conclusió del seu particular tríptic nord-americà.

Malgrat un plantejament més allunyat en aparença, Philip Roth desenvolupa els punts clau de la seua escriptura en aquestes tres narracions: l’admiració i la reserva —la necessitat de conciliació permanent— amb els pares, la integració i la diferència com a jueu dins la societat americana, les tenebres de l’antisemitisme. Aquesta última quëstió és el detonant de Complot contra els Estats Units (2004), una ficció política en què aventura la possibilitat que durant la Segona Guerra Mundial haguera guanyat les eleccions un president filonazi. Una trama arriscada on Philip Roth reprén un tema que amb més o meys incisió travessa tota la seua narrativa, la judeofòbia de certs sectors nord-americans i l’autoodi d’alguns jueus ben propers a l’autor. L’escrutini als seus no està exempt ni d’amor ni d’una mirada severa, sense cap mostra d’autocompassió.

Amb un to més íntim —les connexions i complicitats amb el seu estimat Kundera— està construïda L’animal moribund (2001), una nouvelle on el declivi del cos troba en una jove alumna cubana, Consuela, un parèntesi abans de la derrota física que imposen els anys i que a més li serveix per activar el record del seu currículum sentimental. De fet, la memòria emergeix sense previ avís en qualsevol de les seues novel·les, tot alterant el curs lineal de les narracions; Roth condueix amb encert els salts temporals i el complex joc de veus que hi planteja. El passat —un tresor i un llast— també irromp en l’última proposta de l’autor, Elegia, un comiat reposat i cambatiu a la vida —a totes les seues vides—.

Dotat per al llarg recorregut de la narrativa clàssica i per al mig fons de la novel·la curta, Philip Roth condensa i despulla la seua prosa en Elegia, una mena de rendició imperativa davant la constatació que “la vellesa no és una batalla; la vellesa és una massacre”. Hi ha en aquesta darrera obra un aire del Ravelstein de Saul Bellow, però en la narrativa de Roth el combat sempre s’ha produït amb la identitat —els cercles concèntrics de la memòria— i la pròpia biografia, mentre que Bellow lluità fins a l’últim alé amb les idees i els dubtes intel·lectuals que guiaren la seua carrera literària. La vida enfebrada del protagonista d’Elegia —separacions, voracitat sexual, conflictes familiars— és derrotada per una successió de malalties i hospitalitzacions que actuen com a jutges i botxins implacables.

En aquest paisatge desolador que genera la mort i que arrabassa amics i familiars —que deforma el passat—, l’ombra de molts personatges anteriors aguaita per aquestes pàgines, però amb una empremta molt tènue, a penes insinuada. Entre el ressentiment i l’amor com a fites vitals i narratives, el protagonista d’Elegia manté un diàleg desesperançat, sense rebel·lia —enfrontat a la pròpia solitud—, per tal d’engrapar alguna resposta sobre la seua existència. La conversa amb l’enterramorts en el cementeri jueu de Nova Jersey és un apunt resignat i conscient que el viatge s’acaba. Ara ja, després de tantes cabòries, tot és irrisori i amarg. Zuckerman, a la fi, ha aconseguit desencadenar-se.

 

Posdata, 7 febrer 2007