Elias Canetti, mag i monstre

La trilogia que comença amb el volum “La llengua salvada” representa una de les millors obres memorialístiques del segle XX. “Fiesta bajo las bombas” és un quadern inèdit, apunts que comprenen els anys d’exili londinenc de Canetti durant la Segona Guerra Mundial.

 

No crec que siga aventurar-se en excés imaginar el rostre crispat —disposat a l’atac— d’Elias Canetti si li haguérem assenyalat com a la seua gran obra la sèrie memorialística que comprén La llengua salvada, La torxa a l’orella i El joc d’ulls, tres llibres que representen una de les millors narracions autobiogràfiques del segle XX. És notori que l’autor es decantava, més aviat, pel simbolisme inquietant i abrasadorament moralista d’Auto de fe —una galeria de personatges extremats que ja trasbalsaren Hemann Broch, quasi un sant, en llegir el manuscrit— o, sense titubejar, optaria per la baluerna inaccessible de Massa i poder, un treball al qual consagrà bona part de la seua vida. Fins i tot la tribu canettista —no sé si nombrosa, però ben armada i susceptible— no dubtaria a posar per davant La província de l’home, un seguit de pensaments i aforismes que a mi em provoquen una sequedat i asfíxia ben pronunciades.

Un dels llegats més valuosos de Shakespeare és que la majoria de conflictes que aborda la literatura són els que es donen al si de les famílies, els conflictes de sang. I en aquest sentit poques relacions tenen un efecte tan sotragant com la que ens relata Elias Canetti amb sa mare en aquesta corprenedora trilogia. Una dona viuda als vint-i-set anys que sacrificà tot el potencial i la sofisticada cultura vienesa que posseïa per l’educació del fill: la dosificació de lectures i l’exigència d’un comentari satisfactori, la rudesa intimidatòria amb què li ensenyà la llengua alemanya, o bé la transmissió de l’orgull de jueu sefardita i el propòsit de convertir-lo en pura elit. “Jo era ella”, diu Canetti per certificar l’amor entre tots dos, la gelosia destructiva que es professaven, la tirania inclement amb què la mare supervisà cadascuna de les etapes de la seua joventut. No és casual, per tant, que l’obra preferida d’aquesta guardiana insomne fóra Coriolà, el guerrer shakesperià amb una mare d’ambició insaciable.

A partir de peces independents, però artesanalment encastades, assistim a la desfilada d’uns personatges que poblen els anys de formació d’Elias Canetti. Des de la irrupció de Veza, la dama-corb d’una intel·ligència abassegadora que captivà des del primer moment el futur escriptor, a les teatrals conferències de Karl Kraus, el profeta fanàtic d’una ira cegadora a qui Canetti li mostrà una devoció marcial, sectària. Unes descripcions que abasten des d’un Bertol Brecht disfressat de proletari a Alma Mahler, una boa implacable que engolia marits famosos per després poder-los mostrar a la vitrina, orgullosa dels trofeus. Una malícia asèptica, fredament calculada, emergeix en una prosa d’una pulcritud inapel·lable, d’un ritme seré i alhora contundent. Els qualificatius pengen, amenaçadors i esplendorosos, en qualsevol de les escenes hàbilment planificades.

Per això, després de l’impacte i l’emmirallament que causa aquest retaule canettià, l’efecte de Fiesta bajo las bombas és de certa sorpresa i estranyesa, la sensació d’estar al davant d’un projecte de llibre sense quallar, uns apunts per desenrotllar. De fet, el contrast és encara major perquè aquest volum succeeix temporalment El joc d’ulls, és a dir, el final de l’època vienesa quan l’annexió nazi obligà el matrimoni Canetti a fugir d’Àustria i instal·lar-se a Anglaterra. La rotunditat i l’excel·lència del seu estil apareixen ara en comptades ocasions. Hi ha, si de cas, una prolongació llunyana, espectral, en el to i la forma de concebre els protagonistes en aquest llibre pòstum.

La inseguretat, la dependència, el dolor i la ràbia, el desig de consagrar-se com a escriptor, uns primers episodis de decepcions i aprenentatges, tot confluïa en una varietat de tonalitats que ens atrapaven des de les primeres pàgines d’aquella trilogia. En canvi, l’Elias Canetti que es desprén d’aquestes notes és pràcticament monolític, invariable. Des d’un estat d’ànim d’incomoditat ferotge, la cortesia anglesa esdevé per a l’autor una ofensa continuada, irrespirable.

Mitòman obsessiu, Canetti intenta acostar-se a personalitats destacades del moment, amfitrions de renom, escriptors i científics. Ens el trobem, doncs, en totes les festes que es relitzaren a Londres al llarg de la Segona Guerra Mundial, tot i que, segons ens diu, les parties són unes celebracions insofribles, avorridíssimes. És possible, però la veritat és que Canetti no se’n perdé cap. I per aquests salons va de grup en grup, a l’espera de ser reconegut. Ferit i a l’aguait —una màscara acústica— de poder encalçar la més petita lloança, per desplegar una de les aficions que més el gratifiquen, ser escoltat.

En aquest marc, Canetti fa ben extensible el ressentiment i el seu tarannà biliós. Un dels blancs preferits és T. S. Eliot, superbiós i pervers, capaç de crear una jerarquia crítica per exalçar la seua pròpia obra. Però fins i tot la gent que tractà més sovint Canetti, amants o amics, són descrits sense dissimular cap defecte, amb aspror de paper de vidre. La novel·lista Iris Murdoch és de les que ix pitjor parades: a banda de les maldats i insídies que li dedica com a escriptora —un divertiment habitual entre artistes i examants— hi ha un acarnissament que se’t fa gratuït, una recreació quasi obscena. Kokoschka, William Empson o Bertrand Russell, tots reben una mica, per un costat o per un altre.

Ara bé, entre tot aquest boscatge verinós també hi ha alguna oportunitat per a la conciliació. Canetti confessa que de menut, a Manchester, conegué de son pare uns fonaments morals —de Robinson Crusoe a Dickens— que ja no oblidà. Definir Swift com un Karl Kraus anterior en el temps, però millor, s’ha de considerar, en algú tan esquerp i gasiu d’elogis, com una mena d’homenatge particular a Anglaterra. En un ego tan blindat com el de Canetti, potser no siga poca cosa.

 

Posdata, 24 juny 2005