Avantatges de no tindre pressa

Amb la publicació de dos quaderns, “Diarios (1999-2003) i (2004-2007)”, Iñaki Uriarte ha irromput, sense fer soroll, amb una proposta autobiogràfica que conté els principals atractius del gènere: humor, agudesa, intel·ligència literària i un bon autoretrat.

 

Solitari i punxegós com un eriçó, Paul Léautaud deia que alguns episodis els havia viscut dues vegades, primer en la vida i després en l’escriptura, però sense dubte havien estat més intensos en recrear-los sobre el paper. En l’oneig entre el passat i el present dels diaris d’Iñaki Uriarte podria figurar també aquesta sentència, si de cas matisada per un propòsit que s’adscriu millor al tarannà de l’autor: escriure sense grandiloqüència ni èmfasi, defugir els signes d’admiració a l’hora de fixar les impressions i els records que suggereix cada dia. Conscient que els moments d’eufòria allunyen de l’escriptura, també cal evitar l’espiral declinant i la llangor que s’apoderen de bona part del gènere dels quaderns. Les notes d’Uriarte busquen un equilibri entre una mena d’embriaguesa i la treva d’un ansiolític, una recerca de naturalitat en la narració que l’autor accepta, esportiu, com un artifici, “tal vez el mayor de todos”. Amb la mateixa efervescència que ens assalta quan es posa en marxa un tren, en un diari se succeeixen associacions i sentiments que tendeixen al desordre, o a la simple contradicció, però que s’enllacen en la creació d’un personatge. Ací ens trobem amb un privilegiat —un malcriat bonhomiós— vulnerable a rampells d’ansietat, devot de l’ideari fluctuant de Montaigne i del Tepazepan, un apologista de la felicitat sense estridències que no pot deturar la gimnàstica racionalista. Ara bé, un estricte i disciplinat programa epicuri ben poc té a fer davant una pujada de glucosa o les contrarietats quotidianes que derroten el nostre optimisme.

Iniciats en passar dels cinquanta anys, aquests diaris combinen excel·lents observacions morals, petites narracions i vinyetes a més de dibuixos humans —i d’una generació— consignats amb un lleuger traç. El recurs d’aplegar cites i anècdotes d’escriptors no respon, per tant, ni a l’ostentació ni al decorativisme, sinó que ajuda a perfilar amb més nitidesa l’autoretrat del protagonista i dotar de major ritme la cadena de fragments. Quan l’autor dirigeix la mirada cap al passat, no és per destapar truculències o un inacabable àlbum familiar: la pensió regentada pels avis a Nova York on nasqué Uriarte i que tingué com a hoste Rubén Darío, les notes càlides sobre sa mare o les celebracions aristocràtiques a Villa Izarra (Sant Sebastià) quan era menut, configuren una bona pintura dels seus orígens. Pel que fa a la dècada dels seixanta, l’autor prescindeix del ressentiment i també de la melancolia, i somriu en reviure com el marxisme li durà ben poc, fins que llegí Koestler i Popper, però sobretot per incompatibilitat amb un caràcter gens procliu als catecismes. Aquell rupturisme ingenu —“la Revolución, que estaba al caer”— d’uns anys esbojarrats són filtrats per l’autoironia, o simplement pel plaer de sentir Brel o Brassens entre un garbuix de records.

Potser que Uriarte no accepte del tot l’observació maliciosa —i reveladora— de Jules Renard que no hi ha amics, sinó moments d’amistat. Misantrop militant que no pot prescindir de la gent, confessa que se sent fatigat per la monotonia —els rituals previsibles— de les discussions polítiques, ja que amb el temps molts dels seus amics han virat, colèrics, cap a una dreta crispada. Però malgrat diferències i topades, Uriarte ha descartat els trencaments definitius. La sensatesa amb què avalua alguns fets dramàtics de la història recent a Euskadi és un dels trets més valuosos d’aquests diaris, ja siga per denunciar el fanatisme totalitari d’ETA o bé per destacar la tírria que li provoca el discurs autoqualificat d’antinacionalista —nacionalista espanyol, puntualitza l’autor—. En aquest sentit, Uriarte no dóna crèdit als deliris de Félix de Azúa o la conversió de Savater en una espècie de capità Ahab, tot i que amb aquest autor és més comprensiu en repassar la seua trajectòria. A Juaristi ens el mostra, des d’una divertida insolència, com un ego narcotitzat i amb una absència artística de sentit del ridícul.

Aquest esperit tan distant de la gravetat i el transcendentalisme Uriarte el trasllada, per damunt d’altres qüestions, a la literatura, veritable protagonista d’aquestes pàgines: “Soy un mitómano a quien le gusta buscarles las cosquillas a los mitos”. Biografies, dietaris i memòries se situen entre les seues preferències, tot remarcant que el xafardeig —la selva d’escriptors— és un gran gènere. “¡Qué enorme cotilla fue Proust!”, adverteix a ments exquisides i sublims. A més de Montaigne, Mi vida de Girolamo Cardano o el Johnson de Boswell són llibres que se situen entre la felicitat i el manual d’ús. Una línia successòria en què Rousseau també puja al pòdium: amb una magnífica lectura Uriarte conclou que l’autor de les Confessions alternava una intel·ligència privilegiada i una sensibilitat malaltissa, nociva.

Hedonista contumaç i defensor dels best-sellers —qui els ataca són una versió més de puritanisme, assenyala Uriarte—, també ha flirtejat amb Cioran i Schopenhauer dels quals subratlla l’agudesa d’alguns apunts sense desatendre el costat més còmic amb què s’han d’abordar les seues obres. El mal humor després de fullejar Jünguer es dissol quan obri el Borges de Bioy, i afirma que “Kafka y sus precursores” és un article central amb què planificar una vida de lector. Madame du Deffand o Un hivern a Mallorca de George Sand són moments àlgids d’aquests diaris, com també quan indica que La Muntanya màgica no comprenia —contràriament al tòpic— cap visió profètica sobre el futur d’Europa. Pel que fa al Josep Pla de les Notes comprova, admirat, que amb el temps “no le ha salido ni una arruga”. Sobta, per tant, en un ull tan sibarita i qualificat per al juí literari la reticència cap a Txékhov. Algunes maldats sobre J. M. Prada o d’un encanallat Pérez Reverte que reparteix cabotades de taverna, ens acosten a un Uriarte entusiasta amb les bregues d’estrelles.

Desacomplexat, l’autor admet que en ocasions ha rellegit com parla el seu protagonista —la clau de la literatura autobiogràfica— per saber com ha de continuar. L’estil —el to—, en aparença difuminat i menor és l’autèntica carta de presentació d’aquests diaris, on Uriarte no té inconvenient d’encaixar que amb els anys no et fas més savi, sinó menys flexible. Després d’una acumulació desbordant de lectures se sent com un parent de Bouvard i Pécuchet —amb poques certeses—, inclús enveja no poder emocionar-se com la seua dona amb els poemes de Gil de Biedma: efectes de la gola llibresca. Més proper a la fórmula dels diaris de García Martín que de Trapiello, Uriarte es declara, sobretot, un afrancesat que ha pretés no trair un dels seus preceptes: quan detecta que una anotació deriva cap a la tristor, no dubta a capgirar-la amb un colp d’efecte que ens retorne el somriure. Ateu —sense escarafalls ni proclames— que sap llegir a Pascal, Uriarte té l’ideal de felicitat en companyia del seu gat Borges, a la platja de Benidorm i Montaigne a la vora. En acabar les pàgines d’aquest rendista civilitzat, apologista de la lectura i la calma, enemic aferrissat del treball, exclamaries: que bé t’ho has muntat, Iñaki. Per a afegir tot seguit que aquests dos volums de diaris et deixen amb ganes de més.

 

Posdata, 3 febrer 2012