Humans i altres espècies

Amb “Els viatges de Gulliver” per illes estranyes i terres ignotes, Swift ideà uns personatges fantàstics que, en el fons, li serviren per carregar les tintes amb un retrat sense concessions de la natura humana.

 

Quan dóna per acabat el seu periple meravellós —amb tota mena de revelacions inesperades—, un abatut Gulliver no dubtaria a apropiar-se la diatriba irada de Juvenal: “La posteritat no podrà afegir res als costums d’avui. Els nostres descendents no faran ni desitjaran res més; tots els vicis han arribat ja al cim”. O també coincidiria amb el lúcid, queixós i vulnerable Alcestes de Molière: “Pertot arreu només trobo lloances hipòcrites; injustícia, interés, traïció, trapelleria”. Pertanyent al club de moralistes severs i fàcilment inflamables, Jonathan Swift dissenyà uns viatges extraordinaris on el seu protagonista descobrí un regne dominat per uns sers diminuts, un país habitat per gegants intimidatoris, una illa voladora guiada per gent obsedida en la geometria i la música a més de territoris on era obligat seguir els dictats d’uns teòrics d’idees tronades. En l’última etapa de les seues aventures, Gulliver abandona Houyhnhnms, una terra governada per uns cavalls que posseeixen una espècie primitiva, grotesca i que genera poca confiança, els yahoos, una rèplica de la raça humana degenerada. Gulliver arriba a casa després de fascinants troballes, però no amb la determinació d’Ulisses, sinó com un home decebut i enfurismat, ja que se li ha fet evident la interminable llista de defectes i vicis que s’han ensenyorit del gènere humà. Els viatges de Gulliver són, també, una guia iniciàtica per a misantrops combatius i militants.

El segell de la millor literatura anglesa apareix en les pàgines de l’obra més coneguda de Swift, capaç de presentar-nos a Gulliver en poc més de quatre traços: “havent rebut el consell de canviar d’estat civil, em vaig casar”, diu el protagonista poc abans d’embarcar-se i fer possible el particular duel de l’autor. Els llibres de viatges, les peripècies marítimes, la filosofia i les històries fantàstiques, tot és susceptible de rebre el sarcasme roent i les fuetades de Swift amb la convicció que la bona literatura ha de rivalitzar i d’enfrontar-se amb altres gèneres més aclamats. Amb el mateix to desafiant, en Els viatges de Gulliver ens reitera que no perdrà el temps amb descripcions innecessàries i trucs per captivar el lector. En canvi, un entremaliat Swift no s’està de detallar els objectes ínfims de Lil·liput i els fabulosos mecanismes i aparells que fan servir, o llançar-nos amb exactitud nombroses dades sobre peus, iardes i llegües per situar-nos en el regne de Brodingnag, on la grandària dels habitants fa que un xiscle es puga sentir “des del Pont de Londres fins a Chelsea”.

Però a banda de sorpreses constants i sers inclassificables que troba el protagonista després de naufragis i tempestes, el veritable viatge de Gulliver consisteix en el dibuix de la natura humana que es veu obligat a referir en cada lloc on és interrogat. Si bé en un principi es mostra enardit i orgullós quan explica els aconseguiments científics, intel·lectuals i en l’art de governar-se a què han arribat els hòmens —amb especial atenció al regne d’Anglaterra—, progressivament el seu entusiasme decau davant les rèpliques dels interlocutors, descontents amb les notícies que escolten. Gulliver, segons avancen les etapes del viatge, es col·loca davant l’espill i no pot veure entre els humans una altra cosa que cobdícia, engany, hipocresia i traïció. La sàtira de Swift es torna corrosiva —calcinant—, sense deixar d’espellar cap estament de la seua societat ni professió.

Els dirigents de Lil·liput declaren la guerra als de Blefuscu per la forma en què s’han d’obrir els ous, si per la part més ampla o la més prima. Però aquestes absurditats són superades, en paraules de Gulliver, pel desig de conquesta i l’ànsia de guerra dels humans. Pel que fa al primer ministre “és normalment governat per una amistançada decrèpita”, i els nobles són malcriats, lascius, decadents. Malgrat que l’avarícia, els mètodes per a la simulació i la falsedat, l’abjecció i la venjança són trets que es poden estendre a tota la humanitat, l’artilleria més pesada Swift la reserva —també una de les obsessions de Dickens— per a advocats i jutges: la casta més ignorant i estúpida, destres a alterar i pervertir la veritat, avesats al frau i a entabanar un innocent. I si en algun moment havíem somniat amb la immortalitat, un astorat Gulliver ens dissuadeix després de veure a Luggnagg com vells xacrosos i ressentits travessen segles i segles sense optar al merescut repòs etern.

En Vides dels poetes anglesos, llibre fundacional per a la crítica i el retrat literari modern, Samuel Johnson dibuixa —amb indissimulat to de reticència— un Swift de grans ambicions que freqüentà la cort, l’aristocràcia i també l’alta política. Però les aspiracions del religiós irlandés no satisferen la seua vanitat voraç, la necessitat de ser escoltat i reverenciat permanentment a salons i despatxos de govern. Retirat els últims anys, expressions agres i poc amables a més de laments encesos presidiren les reunions de Swift, on augmentà la seua tendència a una gasiveria estricta i a esclats d’indignació. Però al gran lector que fou el doctor Johnson no li despertà massa simpatia —pecat que solen cometre els grans crítics amb obres cabdals— l’originalitat i el trasbals narratiu d’Els viatges de Gulliver. Les rareses i les criatures singulars que ideà Swift eren un magnífic decorat per mostrar una caricatura sulfurosa i inclement de la natura humana. Tan excessiva —i esguitada de sarcasmes— com, ben sovint, ajustada.

 

Posdata, 17 octubre 2015