Les batalles de Saul Bellow

L’edició d’una antologia de cartes de Saul Bellow (1915-2005) permet endinsar-nos en l’entramat més íntim de l’autor de “Herzog”: amics i enemics, matrimonis, separacions, tempestes amb les idees i una voluntat pugnaç per ser escriptor.

 

Ben avançada la malaltia i amb el cos paralitzat, Allan Bloom —un dels xamans del pensament neoconservador americà— encara atresorava optimisme per donar ordres al telèfon sobre l’entapissat de l’últim model de Mercedes que acabava d’adquirir, o bé per encarragar porcellana d’Hermes o una luxosa estora persa. Saul Bellow assistia atònit i engrescat a aquest espectacle mentre feia companyia al seu amic al costat del llit, un dels episodis que ben possiblement l’ajudarien a decidir-se a traçar un retrat agosarat —sense mossegar-se gens la llengua— d’Allan Bloom en Ravelstein. Però més enllà de la irritació que anava a generar aquesta última novel·la de Bellow entre els seguidors straussians de Bloom per les intimitats revelades i la sofisticada xafarderia, el que pretenia l’autor era resseguir els moviments d’una intel·ligència que no podia abordar un debat d’idees sense haver de descendir de seguida a les pulsions i la febricitat de la vida quotidiana: al cap i a la fi, un dels grans objectius de les narracions de Bellow. Més d’una vegada Bloom s’enfilava en una dissertació sobre Montaigne i Plató mentre interrompia el seu discurs per preguntar a Bellow com anava el marcador entre els Chicago Bulls i els Knicks: capricis, debilitats, cervells privilegiats i una vulnerabilitat extrema sota capes d’alta cultura.

Després de travessar aquesta muntanya de cartes, fa la impressió no sols d’haver-nos aproximat al Bellow més humà, sinó també d’accedir al sistema nerviós de les seues obres. Moltes peces de la seua biografia es reelaboren —més o menys emmascarades— en les narracions, marcades sobretot per les obsessions i l’efervescència d’una ment enemiga del repòs: la vida sense ansietats greus sembla incompleta, admet un trencadís i combatiu Bellow. Ja des de ben prompte se’l veu competir amb els companys d’estudi amb un to aristocràtico-pugilístic, el desig d’un immigrant jueu d’encaixar en l’inextricable mecanisme dels EUA. La passió per Chicago, l’amistat i l’amor seran els punts bàsics del credo bellowià, això sí, sotmesos a una peculiar doctrina. Hi ha moments en què no estàs segur de dur bé el recompte de divorcis i nous casaments, juís i batalles sense treva, amb una suma de quatre fills de matrimonis diferents. De fet, una de les seues exdones aconseguí arrabasar-li mig milió de dòlars com a copyright per sentir-se la musa que inspirà la trama de Herzog. Una tendència innata a enfonsar-se i ressorgir de nou, que junt a nombroses i passatgeres excentricitats —trotskisme, reichià, antroposofia— converteixen Bellow en un gran personatge que, senzillament, se’t fa simpàtic, capaç de repartir colps de puny després d’una sessió de teràpia per l’energia que havia d’alliberar.

Ara bé, si hi ha un fil conductor a través d’aquestes cartes que Bellow escriví al llarg de setanta anys, és una autoexigència tirànica per convertir-se en escriptor. Tal com reconeix, hagué de desfer-se del motle flaubertià de les primeres provatures fins que la inseguretat en temes i estil s’esborrà amb Les aventures d’Augie March, un esclat verbal que també era una forma de reinterpretar la realitat nord-americana. Per tal de professionalitzar-se, Bellow lluita per col·locar contes i capítols de novel·les en revistes, sobretot en Partisan Review, i sembla que mai es trobà del tot còmode amb The New Yorker: quan li censuraven algun escrit, com a protesta el publicava en Play Boy, “protesta lucrativa”, advertia jovial. I és que el seu agent literari li donà una de les grans lliçons de la literatura: Balzac escrigué per diners, i Shakespeare també. Quan acaba Henderson, el rei de la pluja confessa que no sap quines parts s’originaren en l’alegria i quines en la desesperació, una comicitat esperpèntica a l’hora d’abordar el pes de les idees i els trasbalsos de cada dia que determinen Herzog —l’obra més personal i caricaturesca— i El llegat de Humboldt.

En una entrevista li preguntaren si alguna vegada s’havia drogat, i Bellow contestà que no era necessari, ja que sempre estava sobreestimulat. Els llampecs brillants de la seua prosa i els espasmes burlescos dels protagonistes s’encadenen en un exercici que requereix un entrenament específic com a lector, amb parades inevitables per la fatiga i les situacions massa extremades. Bellow es mostra en aquestes cartes susceptible i bregós amb les crítiques adverses, i després d’intercanviar opinions amb Alfred Kazin o Lionel Trilling, o d’admetre el magisteri d’Edmund Wilson, afirma —i no li falta raó— que per a l’únic que nominaria els crítics és per a la crucifixió.

Consagrat com a estrella, és convidat a la Casa Blanca o per Margaret Thatcher, amb qui no tingué problemes de conversar ja que la primera ministra feia preguntes i ella mateixa se les contestava. En alguns moments, exhaust i amb atacs de fúria, Bellow accepta que no ha sabut gestionar la celebritat —Nobel, Pulitzer—, amb obligacions que l’apartaven de l’escriptura. És el Bellow més indefens, i també divertit, com quan accepta ser professor de les universitats de Boston o Chicago, imposicions que admet amb la mateixa resignació que hagué de patir Raskólnikov a Sibèria, un càstig indispensable. Quan se’n va de viatge —excel·lents algunes pàgines dedicades a Puerto Rico— redueix el nivell d’adrenalina perquè no ha de mirar la llista de llibres més venuts, ja se sap, adorada o menyspreada pels autors segons el lloc que ocupen en la classificació.

Algunes de les millors cartes són les que Bellow envia a altres escriptors, un exercici de calidesa i estima —a més d’Allan Bloom— amb el poeta John Berryman, Ralph Ellison o Malamud. A Cheever sempre li agraí la forma cavalleresca amb què resolia les diferències quan discutien, i la complicitat amb Philip Roth és fruit de la passió “infantil i ingènua” amb què tots dos vivien la literatura, malgrat topades com la lectura reticent de Bellow sobre Em vaig casar amb un comunista. Si de cas, és amb Martin Amis amb qui se sent com un pare adoptiu, insatisfet amb els excessos de La informació i, en canvi, exultant amb l’atreviment amb què estan enllaçats els fragments de memòria en Experiència. Encara que on més es despulla Bellow, com a novel·lista i amb la seua progressiva exploració de la identitat jueva —Jerusalem, anada i tornada—, és amb les cartes adreçades a Cynthia Ozick. Assidu a la polèmica, les galtades que llança a Faulkner —pel cas Ezra Pound—, Gore Vidal, Capote, Burroughs o George Steiner tenen un aire de camorrista curtit als carrers.

Els personatges de Bellow solen quedar atrapats en la seua pròpia teranyina, teixida amb idees d’alta volada i una incapacitat manifesta de resoldre qualsevol nimietat, arrossegats pel flux incessant de la vida moderna. Així i tot, Bellow tractà d’evitar la solemnitat de la queixa i l’autocoronació dels intel·lectuals com a guies suprems. L’escenografia de Susan Sontag, les encícliques de Sartre o les sinuositats de Hannah Arendt —imprudent, però no tan estúpida com Mary McCarthy, matisava— sempre li suscitaren desconfiança i algun que altre sarcasme. És difícil aturar el geni de l’insult, deia Bellow mentre repassava els “criptonovel·listes” addictes al transcendentalisme obscurantista i al nihilisme. Bellow optà, més aviat, per l’humor extravagant i la humilitat de les emocions com a fórmula més terrenal.

 

Posdata, 8 juny 2012