En el bosc d’Alice Munro

Els relats d’aquesta escriptora canadenca exploren els límits i les ombres de la natura humana a partir de la quotidianitat, hòmens i dones que es veuen assetjats per l’entramat familiar i les empremtes del passat. Ànimes ferides, meravella i desolació.

 

Advertia Robert Frost —bon moviment de raqueta i esmaixada a poetes competidors— que escriure versos lliures és com jugar al tenis sense xarxa. Les regnes imperatives de la mètrica i la rima com a estimulants de la imaginació i del llenguatge, una idea que també admetia l’incandescent d’Auden. En el gènere del conte, les línies i el fons de la pista —tan angoixants per a molts narradors— no són gens restrictius ni engavanyadors per a Alice Munro, una escriptora que fa la sensació de sentir-se còmoda amb demarcacions, regles estrictes i una distància que no dubta a sotmetre a les particularitats del seu joc. Amb una prosa de ritme cadenciós i clàssic, la cadena de fets i la continuïtat de la trama són alterats amb un revés displicent, ja que Alice Munro recorre assíduament a canvis abruptes i immensos salts temporals en què els fils semblen extraviar-se, traços dispersos fins que es dirigeixen cap a un punt que condensa tota l’energia de la narració. Ben allunyada del to estrident i emfàtic, dels colps d’efecte —l’abús del trick que deia Borges—, en aquests contes es percep una respiració desassossegant que acompanya la vida de l’home comú, fins que se sent una mena de cruixit en una etapa determinada de l’existència. Les històries d’Alice Munro són, sobretot, de pèrdues, derrotes vitals que s’encaixen amb un somriure desarmat —un fatalisme ombrejat d’ironia— i certa resignació heroica.

Hi ha una lluita en els personatges d’Alice Munro per recuperar els afectes quotidians o bé sucumbir a un accés d’audàcia i fugir de l’opressió dels llaços familiars. Uns conflictes que s’arrosseguen de forma silenciosa com en les narracions de John Cheever, amb protagonistes urbans i de residències suburbials, però també procedents de petites poblacions, de granges on es crien raboses i visons per al comerç de pells, de zones muntanyenques amb soroll de destrals i de serradores. Metges, professors universitaris, cambrers i vells en declivi travessen aquests contes, a més de soldats que han tornat de la Segona Guerra Mundial, de posthippies que viuen en rulots amb andròmines escampades, hòmens moderns i d’aspecte contestatari, marits tirànics protegits darrere d’un mutisme bel·licós.

Així mateix, els personatges femenins d’Alice Munro tracten de rebel·lar-se contra un passat que sempre emergeix, tot i que solen fracassar a l’hora de trobar una explicació convincent. De vegades, aquestes dones són fermes i agosarades per subvertir una inèrcia paralitzant —perpetus conflictes de sang, amb pares i germans, amb parelles i fills—, i en ocasions també parlen des d’una ingenuïtat astorada, com si els fera por resseguir amb la mà les crostes de les ferides. En aquest estil hi ha una vibració, un tic tac desolat com en Curson McCullers, i malgrat que la presència del mal i del pecat no és tan determinant com en Flannery O’Connor, el fet religiós —personatges pertanyents a l’Església Unida del Canadà— i l’atracció pels enigmes presideixen moltes pàgines d’Alice Munro.

Alguns contes d’Estimada vida són drames rurals narrats sense excitació ni tremendisme, amb veu pausada i serena com en Amundsen, on la promesa de matrimoni desapareix de la forma més inesperada. En Tren qualsevol vida —i anonimat— és preferible al retorn al poble d’origen després de la guerra. El consell i el desig de felicitat sonen com una cantarella falsa i sinistra en Grava, ja que la protagonista no pot deixar de sentir l’esquitx de la germana en caure amb el gos a l’aigua del llac. En l’escriptura d’Alice Munro els episodis decisius són revelats —suggerits, més aviat— amb una lleu indicació de la mà, com la rudesa i sequedat amb què són introduïdes referències sexuals, a més del pes inquietant de la infantesa. En Cara i Joc de nenes —pertanyents a Massa felicitat— els passatges cruels que es patiren de menuts tenen la força de la gravetat —la retenció d’una àncora—, i en Ficció el canvi de seqüència és utilitzat per extremar un dels seus recursos preferits, presentar els mateixos personatges en períodes vitals ben distants però unificats per un fet en aparença menor. Amb patrons convencionals, a Alice Munro li agrada també experimentar i assumir riscos, com en la història que dóna nom al recull: Massa felicitat juga amb una línia narrativa entretallada amb retrospeccions, el·lipsis, frases curtes reblades amb comparacions, bones reflexions de caràcter moral i algun epigrama.

Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni inaugura el millor volum de contes d’Alice Munro, on unes xiquetes simulen una relació amorosa a través de cartes inventades: un propòsit maliciós que no aconsegueix definir el destí, ja que la felicitat irromp quan tot apuntava en una altra direcció. En Pilars i jàsseres “hi havia un deix d’odi a frec de l’amor, gairebé sempre”, una divisa que es pot estendre a quasi tota l’obra de Munro. Si de cas, Lluny d’ella condensa tota la inquietud i el magnetisme narratiu que generen els seus relats, amb un personatge consternat davant el deteriorament de memòria de la seua dona, una història que gira inesperadament de la mateixa forma que es consuma l’oblit.

Gran lectora de poesia, Alice Munro se serveix de Walter de la Mare per transmetre l’esperit de la seua narrativa: “Ningú no et plorarà gaire temps/ pregarà per tu ni t’enyorarà/ oblidat el teu lloc/ no hi ets”. En els finals nebulosos d’aquests contes hi ha un profund sentiment d’absència, uns retrats en què predomina una solitud extrema, però també signes d’epifania i reconciliació amb la natura humana. Com en el relat El que es recorda, on la protagonista es troba confrontant romanticisme i racionalitat per tal d’escapar de la temptació d’una possible aventura amorosa —igual que en una novel·la de Turguenev—, però al cap i a la fi gran part de la seua vida futura consisteix a explorar què hauria passat si la decisió haguera estat la contrària, tot just pel plaer de recórrer els esculls d’una línia argumental ja fora del nostre abast. Indestriable del paisatge canadenc i d’una natura inclement i possessiva, l’obra d’Alice Munro conté la rugositat de l’escorça dels arbres i el silenci boirós d’un llac abans de glaçar-se, immersos —sense opció de retorn— en un bosc embrollat, dens i secret.

 

Posdata, 11 febrer 2013