Símptomes d’amor en Robert Graves

Robert Graves (1895-1985) obrí noves vies en la gran tradició poètica anglesa sense abandonar les formes clàssiques. Gràcies a la tria i la traducció de Josep M. Jaumà ens podem endinsar en el món —la xarxa refrescant— d’un dels millors poetes del segle XX.

 

El que no aconsegueixen molts tractats i teories, W. H. Auden ho formulà en uns pocs versos: “Benaurades les regles de la mètrica/ que anul·len les respostes automàtiques,/ ens forcen a pensar dues vegades/ i ens alliberen dels grillons del Jo.” Quan un jove Robert Graves visità —en obligat peregrinatge— a Thomas Hardy a sa casa de Dorchester, rebé com a consell que un dels objectius de la poesia és escriure sobre els vells temes i en els vells estils, si de cas amb la pretensió —insolent i sovint il·lusòria— de millorar un poc els poetes que els precediren. Tot seguint aquestes ensenyances, Graves proposà en “Dansa de mots” una mena de poètica privada: “Atorga’ls passos tradicionals,/ i fes que els dansin repetidament/ fins que només el llampec et sorprengui:/ senzills, coreografia i argument”. De fet, quan el mateix Hardy li objectà a l’autor de La Deessa Blanca que fera servir un lloc comú —tan desgastat— com “el perfum del timó” que els poetes de la seua generació tractaren d’evitar, Graves respongué que era com a contrast a aquesta prevenció que havia decidit incorporar aquesta imatge, tan poc sorprenent, en els seus versos.

En una habitació solemne i ombrívola d’Oxford, T. E. Lawrence —que a prop de la llar es posava de puntetes, per semblar una mica més alt— exercí d’amfitrió entre Ezra Pound i Robert Graves: quasi amb tota seguretat, afirmà, vostés es detestaran. Ja se sap que una de les finalitats dels poetes és odiar-se o, expressat amb més tacte, rivalitzar entre ells. Graves manté una línia de continuïtat amb Yates, Eliot, Auden o Thomas, però amb les seues pròpies regles i edictes, com un continent accessible i alhora ben fortificat. Tal i com destaca Paul O’Prey —estudiós de l’obra i editor de les cartes—, Graves és més perfeccionista que no innovador, i a pesar de la innegable intensitat emotiva, els seus poemes són sempre disciplinats, sense cedir a la precipitació i al desordre del pensament. Un seguidor de la tradició anglesa del poema líric clàssic, i al mateix temps un individualista extremat i displicent amb modes i dictats contemporanis. Segons delimita Graves en “Acres rocosos”—poema que serveix per donar títol a la traducció i selecció que ha realitzat Josep M. Jaumà—, “Això és terra salvatge, el país que he escollit/ d’erms extensos i nus, i puigs durs i escarpats/”, un espai on poder arrelar ja que “el temps no ha viatjat mai a aquesta terra inhòspita”.

Fa la impressió que la poesia de Robert Graves bascula entre el paisatge delicadament delineat del seu Wimbledon natal, la rudesa i el misteri del nord de Gal·les que explorava en els estius de la seua infantesa, i el refugi muntanyenc i flanquejat pel Mediterrani a Deià, lloc definitiu on residiria el poeta. Uns versos que començaren a nàixer en l’internat de Charterhouse com una defensa davant els sofisticats martiris dels companys. A banda de la poesia, la boxa —amb un directe de dreta temible— i l’alpinisme amb el seu estimat George Mallory —de qui està convençut que arribà al cim de l’Everest— formaren part del seu procés d’aprenentatge, segons relata en Adiós a todo eso (1929), memòries iniciàtiques que se centren, sobretot, en les trinxeres i els combats de la Primera Guerra Mundial. Una experiència narrada entre l’orgull i l’espant pel capità Robert Graves del Royal Welch Fusiliers, qui estigué ben a prop de morir en la batalla del Somme. La por i la paràlisi que tenalla els soldats indefensos en “Bombardeig a l’alba” s’apodera d’alguns poemes solcats pel fum i el terror dels obusos. Els fantasmes i el món irracional emergeixen en la poesia de Graves, malsons i nits esquinçades en “La casa encantada” o “El gran mirall” que li retorna una imatge espectral “amb rojor mentidera”. Els espasmes del passat en què “la cicatriu sols cou si la pluja ho recorda”.

Però Graves és, per damunt d’altres motius que travessen els seus versos —els encanteris de la Musa i la lluna—, el poeta de l’amor. Un amor que es manifesta en totes les tonalitats i estacions, i que busca l’originalitat de l’expressió en els temes sense renunciar a uns patrons clàssics —la innovació dins el cànon tradicional, la gran sort de la poesia anglesa—. Des de la hipersensibilitat d’un “Home agusat per l’aflicció/ que ronda com un déu o un lladregot/ endins, enfora, avall, amunt/ buscant sense repòs l’amor perdut”, fins l’exultació i la placidesa de l’última etapa, quan “s’estremeix el teu espadat i defalleix la meva onada”. Això sí, de vegades, la crueltat i el drama assetgen les situacions més quotidianes, com “Diguem-ne un bon matrimoni”, on la desesperança soterrada eclosiona i ens estreny com en un poema de Robert Frost.

La concepció de la poesia de Graves es desenvolupa en La Deessa Blanca, un ideari que remet a un matriarcat ancestral, amb un alfabet custodiat per poetes i referències a una mitologia que precedeix als grecs. Però a banda d’aquesta teoria —més o menys esotèrica, més o menys fantasiosa—, que es capbussa en fonts cèltiques que remeten a l’origen irlandés de la família paterna, aquesta deessa representa la vulnerabilitat de l’amor: una ofrena inexcusable i de la qual es temen els efectes. La dona que recrea el poeta s’esmuny sovint, o l’assalta com a record —amenaçador— en l’interval de la nit i la primera llum que esllangueix la fúria de l’insomne. Aquest fràgil i espantadís Graves recorda alguns poemes de Gabriel Ferrater —un batec ben perceptible en Les dones i els dies—, una indefensió que es transmet en poemes com “Cançó: gota de rosada i diamant”. És la revelació que “Tota dona d’autèntica reailesa/ posseeix un país secret que li és més real/ que no aquest pàl·lid món exterior.” Qualsevol dels dos poetes podria haver conclòs amb aquesta confessió: “O bé és que/ sobrevaloro/ com sempre, les dones/ a expenses dels homes?/ Sí?/ Podria ser.”

Robert Graves rebutjà la possibilitat d’un tractament psiquiàtric després de la guerra perquè temia que li restara força a la seua poesia: millor ser bon poeta —deia convençut— que estar sa. Amb la seua segona dona, la poeta Laura Riding, patí la inestabilitat i l’atracció pels abismes, però també en aquells anys escrigué Jo, Claudi (1934), novel·la històrica i de gran cruesa política, que desborda realitat. T. S. Eliot, encara que pensava en ell mateix quan buscava el punt d’encontre entre tradició i talent —tensió i pacte—, podria haver-se referit a Graves quan parlava de la poesia com un pla per annexionar-se nous territoris no per esperit d’aventura, sinó per fondre’ls amb la idea originària de l’autor. Però tal i com remarca Gabriel Ferrater en referència a Hardy, la millor poesia és la que enregistra moments sense enllaçar-los per mitjà de cap filosofia; una altra cosa és per què la majoria d’aquests fragments de memòria desprenen frustració; potser siga, ens adverteix Ferrater, perquè aquestes experiències es manifesten també així en la vida. Un pessimisme que Graves és capaç de conjurar: “Pot, l’amor veritable, marcir-se? No tinc por de la mort,/ sinó només de la compassió, i de l’oblit/ del vocabulari perdurable de l’amor”. Una consciència d’amant, ara ja, del tot inexpugnable: “I digueu mentider a qui digui que jo/ escrivia per amor a l’art, i no per amor”.

 

Posdata, 17 juliol 2009