L’habitant del castell feudal

“Escolios a un texto implícito” recull centenars d’aforismes del colombià Nicolás Gómez Dávila (1913-1994), un reaccionari brillant i provocador que ja es pot considerar un clàssic del gènere.

 

Hi ha en l’obra de Nicolás Gómez Dávila components orgànics d’un ser que haguera sobreviscut a glaciacions i als embats de l’extinció d’una espècie. Una escriptura que ha crescut des d’un aparent estat de latència però que en el fons és fruit d’un caràcter irreductible i d’un esperit constantment a l’aguait. Els milers d’aforismes i pensaments que reuní al llarg de tota una vida s’emparenten amb el moviment més lleu de la natura i també amb les dimensions de l’impacte d’un cos estel·lar. Arrecerat a la seua biblioteca d’un casalot senyorial a Colòmbia —en la penombra i l’espessor internes de la solitud—, lluny del brogit diari, indiferent a modes i tendències, Gómez Dávila se sentí com un monjo benedictí en una cel·la amb la missió de desemmascarar la degradació del ser humà, extraviat en l’era contemporània. Perquè ben poques coses escapen a la seua espasa que vibra amb ressonàncies de Juí Final: la industrialització, la ciència, la democràcia, el socialisme i el capitalisme, la idolatria de la raó, tot un exèrcit que per a don Nicolás simbolitzen els nous genets de l’Apocalipsi.

De fet, el món il·lusori des del qual escriu Gómez Dávila és el d’un arcàdic equilibri feudal basat en jerarquies i servituds heretades. Cavaller del Sacre Imperi Romanogermànic que els capricis del temps han situat en el segle XX, els seus escrits volen ser una fusió de l’Evangeli i La Ilíada. Apologista de la immobilitat —de l’escrutini intel·ligent i voraç— enfront de l’acció, Gómez Dávila sap que el territori de la perfecció es mou entre l’anarquia —la insipidesa— dels instints i la tirania de les normes. Cal sotmetre’s, per tant, a tabús, prejuís, mites i rituals que ens han estat llegats de d’una època ancestral i perfilats pel catolicisme, la seua única pàtria.

Però si bé aquestes opinions de reaccionari manifest i orgullós ens poden sobtar i, fins i tot, evidenciar que ens trobem davant d’un personatge extemporani i llunàtic, també és cert que els més de deu mil aforismes d’Escolios a un texto implícito representen un excel·lent dibuix de la natura humana —dels individus, no de la falsa concepció de l’Home—, precisament per la perspectiva allunyada i displicent amb què regula l’objectiu des del qual ens observa. Del llibre reaccionari el lector ix menys indignat de com hi ha entrat, assenyala sagaç i provocatiu l’autor, un divertit i temerari ideòleg, romàntic visionari. Un moralista en la millor tradició del gènere —que ha assaltat la història de la literatura per quedar-s’hi—, sabedor que l’optimista profètic sol fer quasi sempre cara de mal humor i que, en canvi, és menys onerós mantindre’s fidel a un altre precepte: “Desconfiemos de la prosa que no sonría”.

Impertorbable des de la seua fortificada torre medieval, Gómez Dávila reivindica del cristianisme la insolència de les idees, i apunta que la incredulitat no és un pecat, sinó un càstig. Algunes de les condemnes més sumàries contra el clergat progressista no cal anar a buscar-les entre ateus militants, sinó que són consignades per aquest autor que denigra sermons i discursos teologals. La seua creença prové directament de les Cartes paulines i de Sant Agustí, i amb gest solemne desdenya tota una constel·lació formada per jesuïtes, protestants, predicadors i subespècies com els gnòstics. Mordaç, insinua que tomistes i marxistes podrien intercanviar sense problemes part del personal.

Una ideologia, el marxisme, examinada des de l’oposició més enèrgica, però amb la qual comparteix la seducció per un sistema que ataca quasi tots els dimonis abominats per Gómez Dávila. Conscient que el ser humà és irreductible a esquemes, l’autor s’acosta i fuig dels principals noms de la filosofia —Descartes, Kant, Kierkegaard—, i s’autodefineix com a descendent de l’escola de Plató i Burke, alhora que fusiona Montaigne i Pascal, l’escepticisme i la fe com a armes d’un mateix batalló. Gómez Dávila —que traça un mapa amb tots els relleus sobre l’amistat i la conversa—, sap que quan ens contradiuen s’afinen millor les nostres idees. Més còmode entre contrincants a la seua alçada, prefereix incrèduls intel·ligents —que desconcerten i estimulen les seues conviccions— que la companyia de molts creients: “Muchas cosas parecen defensables hasta que conocemos a sus defensores”.

En aquest sentit, la religió —com a gran atractiu per a l’autor— lluny d’aportar solucions, multiplica enigmes, molts dels quals deriven en Gómez Dávila cap al nihilisme. Schopenhauer és freqüentat amb confiança, de vegades s’acosta al catastrofisme cioranesc, i la debilitat per Nietzsche és reveladora. Inclús quan escriu contra Déu, don Nicolás somriu com si es comentaren malifetes d’algú estimat de la família: Nietzsche és un malcriat —subratlla—, ara bé, Hegel és blasfematori. Si amb la pregunta més ingènua la millor arquitectura filosòfica s’ensorra, l’aforisme pot ser el recurs que millor s’adapta al proteic i ferotge credo de Gómez Dávila. Addicte a la brevetat, els cims aforístics són el seu mitjà natural, i denuncia la prolixitat com a simple escassedat d’idees. Reduïts Chateaubriand i De Maistre a una densitat granítica, a més dels romàntics alemanys, l’amargor de La Rochefoucauld, Saint-Simon, el ganivet de Rivarol i les fiblades de Jules Renard impregnen —sense decantar-se per cap d’ells— el seu estil, això sí, filtrat per l’aplom i la sintaxi de grecs i llatins. No és estrany que l’aristocratisme petri de Jünger sentira atracció per aquest antimodern lúcid i insondable —perillós— que és Gómez Dávila. El seu castellà és sobri, cisellat amb colps ferms i exactes, però també sotmés a la delicadesa i precisió dels vidres més fràgils.

De tots aquests fragments que graviten al voltant d’Escolios a un texto implícito, junt al prodigiós i descarnat moralista, destaquen les notes sobre la concepció de la història. Entre la clarividència de Tucídides i el decadentisme de Burckhardt, l’autor constata que els fets són sempre menys interessants que el seu relat. Per això qualifica de ridícul l’intent dels historiadors de buscar lleis definitives, tal i com il·lustra la irritabilitat dels deterministes quan no els encaixa la predicció. Un bon historiador és el que sap fer ús de la imaginació més que no de la versemblança, com també el bon crític —un dels millors apartats del llibre— és aquell més preocupat per mostrar que per demostrar, per suggerir i al·ludir que per explicar. Admirador de Sainte-Beuve i del doctor Johnson, Gómez Dávila creu que s’ha d’elegir i descartar, encomanar la il·lusió o bé les ganes de rebutjar una obra, i no com fan molts crítics en l’actualitat, que es pensen viure enmig de genis o, més aviat, és que prefereixen no tindre enemics.

L’exploració implacable a què sotmet la natura humana s’ablaneix quan Gómez Dávila afirma que la gent sense algun tret absurd és insofrible, i ho diu un escriptor que com pocs ha realitzat una genealogia minuciosa dels estúpids: “Escuchar al prójimo es una de las más penosas obras de misericordia”. Però aquesta autoexigència té un preu: “El que no quiere sino amigos inteligentes peligra morir solo”, reconeix mentre no es cansa de reclamar els avantatges de la monotonia, l’oci, la quietud, al cap i a la fi les columnes des d’on han sorgit les civilitzacions. Enemic de la “societat ideal” i de l’igualitarisme, apologista del valor, del rang i l’elecció, reitera que és inútil lluitar contra les seqüeles del pecat original, o com expressa l’historiador Huizinga: l’home, feliçment, no té l’última paraula. Un insubornable i contumaç Gómez Dávila que, en ocasions, abaixa l’escut: “La mano que no supo acariciar no sabe escribir”, ara sí, despullat de l’armadura feudal.

 

Posdata, 7 maig 2010