Botins i pèrdues en el pas dels dies

Ferran Garcia-Oliver consigna en “El vaixell de Genseric” les impressions del període 2004-2005. Moments lírics, reflexions sobre política domèstica o els fets més impactants d’aquells anys es combinen amb apunts literaris en una mena d’autoretrat intel·lectual.

 

En un territori tan esvarós com és el de la investigació erudita i la interpretació literària, Ferran Garcia-Oliver trobà la matèria per al que possiblement siga el seu millor llibre. En la vida d’Ausiàs March és un recorregut per la biografia del poeta a partir de documents i de treballs especialitzats, però amb l’encert d’anar puntejant passatges i moments crucials del senyor de Beniarjó amb els seus versos rotunds i esquerps. Sabem que en l’època medieval la creació literària no responia als impulsos vitals de la contemporaneïtat, però la grandesa d’Ausiàs March és que, malgrat el pas dels segles, és capaç de traslladar-nos uns enigmes i inquietuds que sobrepassen els motles de la lírica del seu temps. Ferran Garcia-Oliver suggereix uns interrogants i associacions que, al cap i a la fi, són la força d’atracció dels grans tòtems literaris: Shakespeare, Montaigne, Milton o Tolstoi ens retenen per la capacitat infinita de lectures que acompanyen les seues obres, i també pel que ens revelen —i amaguen— dels seus caràcters.

Amb aquests ulls d’erudit, Ferran Garcia-Oliver desvia l’enfocament d’actes notarials i processos de la nostra tardor medieval i l’obri cap al món que l’envolta i el pas dels dies. El vaixell de Genseric recull notes i reflexions dels anys 2004-2005, paisatges i capvespres muntanyencs a Beniopa i al Pla de Corrals a més de la geografia romàntica que s’apropia l’autor: les danses d’Algemesí, la majestuositat i el recer de les pedres de Morella, els capricis del Matarranya. Hi ha una passió irrefrenable, pugnaç en Ferran Garcia-Oliver per conéixer de primera mà cadascun dels racons del seu país, un país identificable amb el Fuster de Qüestió de noms, geogràfic i a estones polític. Tot i que l’atenció es dirigeix sobretot a temes valencians, el “Principat” —una denominació que s’entesta a reproduir— i la resta dels territoris on es parla el català són el centre que motiva la seua escriptura.

Però les efusions més sentimentals sobre el país donen pas a una mena de fatiga, una mirada retrospectiva i desenganyada, com d’etapa tancada. En els retrats d’Ovidi Montllor, Pep Laguarda i Quimi Portet s’anuncien algunes de les debilitats artístiques i musicals de l’autor, on no tan sols s’hi consigna la nostàlgia per uns anys ja abolits, sinó per moltes esperances irrealitzades. Predomina un to elegíac i declinant, també abatut. L’homenatge a Josep Iborra —un dels millors capítols— o als poetes desapareguts Josep Vicent Clar i Joan Climent combinen l’atracció per una època que definí a tota una generació amb una certa amargor per tot un seguit de renúncies.

De fet, El vaixell de Genseric és un llibre fill de Fuster, tant per les marrades teòriques en què deriven algunes anotacions —inspirades, parcialment, en el dietari de l’autor de Sueca—, com per la disposició de notes en una mena de Diccionari per a ociosos. El Fuster refugiat —davant l’adversitat i la negació del que ell havia previst i planificat sobre el país— en els papers sobre la Decadència o els escrits dels clàssics també ens dóna pistes sobre Ferran Garcia-Oliver, feliç quan ens descriu la història d’una alqueria de la seua comarca, entusiasta amb les novetats dels investigadors sobre el tombant del primer mil·leni o quan ens parla de la incompatibilitat d’amor, interés i política en Jaume I.

Ara bé, una altra cosa és que aquest tarannà meticulós i metòdic siga el més idoni per a enfrontar les pàgines d’un dietari. És a dir, l’exigència d’una prosa capaç d’adaptar-se als canvis de ritme —la velocitat i el mig fons— que requereix el gènere. I és que l’escriptura de Ferran Garcia-Oliver parteix d’una escrupolositat extrema, d’una cautela i un càlcul excessius. Hi ha una planificació obsessiva per distribuir frases fetes, dialectalismes encalçats com un tresor, rareses de diccionari a les quals se les vol dotar de naturalitat. La llengua que en resulta és una espècie d’objecte de vitrina, encarcarat i encaixat a base de reescriptures extenuants. Qualificatius llepats i ritmes marcats amb metrònom resten atractiu a algunes anotacions que, amb més carnalitat i fluïdesa narrativa, produirien un altre efecte.

Un esperit que també trasllueix en alguns comentaris sobre l’actualitat. Ferran Garcia-Oliver denuncia els sotracs i esgarrapades a què ens sotmet el terror: l’assalt a l’escola de Beslan o els vídeos de les execucions comeses per al-Qaida, que els equipara a les tenebres de Dachau o del gulag. Però a l’hora d’avaluar esdeveniments quotidians li trobes a faltar les pulsions i l’instint polítics, un acostament a la realitat i l’allunyament de la taula d’estudi. Són les impressions que provoquen els juís sobre la mort d’Arafat, la Constitució europea o les eleccions als EUA. Hi ha una espècie de perplexitat intel·lectual —d’incomoditat manifesta— quan no encaixa l’esquema previ. Així s’entén que vulga relacionar el concepte de Ketman —el col·laboracionista totalitari amb una vida interior de dissident— que perfilà Czeslaw Milosz en La ment captiva amb l’actitud de Josep Pla respecte al franquisme, un tòpic absurd que l’autor pretén mantindre en peu.

Si de cas, amb el Milosz que se sent més còmode Garcia-Oliver és el que recreà La vall de l’Issa, poètic record d’un món ja extingit, com l’Europa que retrataren Sandor Marai o Joseph Roth, figures que desperten la seua adhesió. Una mica de Nabokov i el món opressiu de Cormac McCarthy també formen part de les seues predileccions. Pel que fa a casa nostra, llança un reclam impetuós per atraure l’atenció cap a Sagarra i alhora destaca que el Miquel Bauçà claustrofòbic i d’angoixa circular li fa gràcia: curioses associacions com a lector. Els retrets al Valentí Puig de L’os de Cuvier, amb les carregades a la cultura catalana i l’abraçada a Espanya, desperten una lògica irritació en l’autor. El que no acabe d’entendre són les ganyotes —de desencís— amb Ferran Torrent perquè fóra finalista del Planeta; alça la mà i la deixa caure, encara que apunta, previsor: “aquestes cavil·lacions també estan destinades al malentés”.

En les referències als amics, Ferran Garcia-Oliver és generós, sobretot amb l’obra de recuperació de personatges i memòria de Víctor Gómez Labrado i, especialment, amb els seus colps de karate, una bona estampa. Amb Josep Piera és cordial —i comprensiu— en el monòleg enfàtic i teatral que reprodueix, tot i que no s’està d’assenyalar “el seu aspecte escassament sanitós”; d’Antoni Furió no caben més aplaudiments en una plana, encara que ens filtra una vanitat còsmica, quasi com la pluja daurada amb què obsequiava als amics el gran investigador de Sueca, segons ens informa un somrient Garcia-Oliver.

L’admiració cap a Joan F. Mira no li evita a l’autor d’El vaixell de Genseric subratllar que els personatges de les seues novel·les en “saben massa”. I això de vegades també pesa amb dietaris tan doctes, on el personatge central que hauria de captivar-nos entra i ix, però la imatge que ens queda és una mica tènue, esvaïda, de vegades massa angèlica. De fet, en el fragment que dedica a l’intent de substitució a València de l’estàtua de Vinatea per la d’Isabel de Villena —els deliris políticament correctes—, obrien una via que Ferran Garcia-Oliver no explora: hi ha una ironia limitada en la seua escriptura, excessivament aprensiva amb la realitat. L’al·lusió a l’ego petrificat de Porcel mentre l’autor li feia de xofer o els estirabots —divertits i amb rampells de genialitat— de Gombrowicz demanaven un altre posat, relaxar una mica un gest procliu a la rigidesa. Però aquesta és la gran equivocació en què habitualment caem alguns lectors, esperar unes coses quan l’autor —què hi farem— pretén unes altres. “Els nostres, i les nostres, solen ser crítics de fuet i poca commiseració”, apunta, tàcticament, Garcia-Oliver. Càndids i bondadosos, matisaria jo, si se’m permet.

 

Posdata, 16 novembre 2007