L’imperi novel·lístic de Balzac

Dos relacions amoroses, dissortades i passionals, permeten a Balzac dibuixar l’ambient de la França de províncies i d’un París governat per aparences, ambicions i sarcasmes: les servituds de la comèdia humana.

 

Balzac La dona abandonada/ La falsa amant Trad. Anna Casassas Edicions 1984, 2015

Balzac
La dona abandonada/ La falsa amant
Trad. Anna Casassas
Edicions 1984, 2015

És habitual en qualsevol tertúlia literària —colèrica o més abatuda— abordar les jugades fosques del món de les lletres: premis concedits abans de convocar el jurat, batusses d’escriptors, el mercadeig entre autors i editorials, les males arts d’una antologia poètica o bé els interessos tèrbols d’una crítica verinosa. En canvi, hauria de ser obligat acudir cada cert temps a Les il·lusions perdudes de Balzac i comprovar com les nostres batalles semblen esgarrapades i colps inofensius al costat de la selva inclement del París del segle XIX. El jove poeta Lucien de Rubempré intenta conquistar la corona literària amb versos sorgits de l’amor més pur, però el que troba als cercles parisencs no és altra cosa que llibreters especuladors, empresaris de teatre que confabulen amb periodistes venals, guerres obertes entre autors consagratas i novells. Un instint depredador regeix les relacions literàries i, en aquest aiguabarreig patibulari, no és estrany sentir d’un editor que tot està en compravenda, gasetillers que condemnaran una obra si no són subornats, xafardeigs virulents per enfonsar una celebritat reverenciada. En aquest combat de vanitats, Lucien descobreix ben prompte que allà on comença l’ambició, acaben els sentiments innocents.

Balzac conegué —i patí— com Lucien de Rubempré “aquell riure parisenc que cada dia canvia de víctima”. Amb una voluntat fàustica per convertir-se en escriptor aclamat, Balzac transformà la incapacitat per als negocis en una energia roent i titànica per ser novel·lista. Perseguit per creditors —l’obsessió pels diners determina trames i personatges—, l’angoixa pel venciment d’un pagaré formarà part del dia a dia, com també el gust per festes, luxes i moda. Però l’afany hedonista passava a segon terme a l’inici de cada novel·la: Balzac podia recloure’s 18 hores seguides escrivint per publicar en la data pactada amb un editor. La seua escriptura és física, desbordant, amb frases que s’acceleren i comparacions espurnejants al costat de declamacions recarregades i una retòrica exhibicionista. Amb aquesta prosa viva és com si sentires els estats d’ànim de Balzac, pletòric i visionari, hàbil en l’ús del traç irònic, gran observador, però també amb paràgrafs sorgits de la urgència i del cansament.

Descendent d’aquell període volcànic que va de la Revolució i l’Imperi napoleònic a la Restauració, Balzac es declara catòlic i reialista. Admirador de la noblesa, no dissimula una visió corrosiva dels grans noms en declivi, conscient que és una etapa ja irreversible. Així mateix, Balzac llança sarcasmes vidriosos a burgesos enriquits i a l’assalt del poder. Aquest tarannà desenganyat i alhora profundament apassionat per la natura humana fa que qualsevol estament social, oficis i individus no escapen del seu escrutini. Com en La dona abandonada, una nouvelle en què el jove Gaston de Nueil és enviat pels metges a la Baixa Normandia per una “malaltia inflamatòria provocada per un excés d’estudi o qui sap si de vida”. Balzac dibuixa amb ràpides pinzellades els membres de la petita ciutat de províncies a través d’una piràmide declinant: nobles, famílies adinerades, un bisbe, “astres secundaris”, fadrines velles, botiguers que han fet fortuna i que ara imiten maneres aristocràtiques.

Frases punxegudes i una ziga-zaga vertiginosa —els excel·lents i impetuosos preàmbuls de Balzac— donen pas a un Gaston a punt de fossilitzar-se en insípides i arnades reunions socials, fins que sent parlar de Claire de Borgonya, una senyora que viu atrinxerada sense rebre visites, tot i ser el centre de comentaris maliciosos. La imaginació de Gaston s’enlaira davant la possibilitat de seduir la vescomtessa, motiu que Balzac aprofita per mostrar el seu manual amorós: converses, alta coqueteria, desafiaments calculats, cartes i negatives per esperonar l’amant, persecucions, a més de les trampes que sovint genera l’estupidesa humana. La disjuntiva entre amor passional i convencions es resol amb to emfàtic en l’infortuni dels protagonistes. En aquesta història de clar segell romàntic resseguim —captivats— les acotacions del narrador, sentències i epigrames balzaquians que dibuixen el retrat moral de l’autor.

Una escriptura més lleugera i somrient presideix La falsa amant, protagonitzada per Adam Laginski, un oficial polonés —disbauxat i jugador— i la seua dona Clémentine, filla d’un marqués. Per completar el triangle amorós, Thaddée Paz és el servidor abnegat, capaç de suportar humiliacions ja que el seu amic Adam li salvà la vida a la guerra. Per tal d’amagar l’amor per Clémentine, Thaddée s’inventarà una relació amb una grollera equilibrista de circ, abans de precipitar els esdeveniments amb un final propi del Balzac més sentimental. L’enumeració detallada de peces de roba, el descriptivisme meticulós de les cases —tan important per al perfil dels personatges—, o bé la situació dels exiliats polonesos ens acosten al Balzac teoritzador, que no per això descura el reble epigramàtic i insidiós: “L’agudesa vol oci i una certa desigualtat social”.

Entre les cuetades i la crepitació del romanticisme, Balzac consolidà la fórmula realista amb una prosa atenta a les lleis del mercat i, sobretot, al públic femení, com en La dona de trenta anys. Fill de l’enciclopedisme, l’organicitat amb què concebé la seua narrativa serví per composar aquest imponent retaule —quasi un centenar de novel·les— que és la Comèdia humana, una mirada omnívora que ho recorre tot: la batalla entre un religiós ximple i una vella soltera en El rector de Tours, el preu de l’ambició en Pare Goriot o La recerca de l’absolut, l’alteració de l’antiga jerarquia en El coronel Chabert. Un Balzac llegit des de la condescendència per Proust o el Flaubert del mot juste, però de qui Jules Renard deia —admiratiu— que era l’únic escriptor amb dret a escriure malament. Possessiu, irregular, vibrant, ensucrat, idealista, escèptic, prodigiós escriptor, els camins de la literatura en algun moment passen per Balzac.

 

Posdata, 30 gener 2016