Danilo Kis en la tempesta balcànica

El novel·lista serbi Danilo Kis (1935-1989) reuní els tres llibres en què recreava la infantesa —”Penas precoces”, “Jardín, ceniza” i “El reloj de arena”— en el volum “Circo familiar”. La prosa més preciosista i evocadora de l’autor d’Una tomba per a Boris Davidovic.

 

Danilo Kis Circo familiar Trad. Nevenka Vasiljevic Acantilado 2007

Danilo Kis
Circo familiar
Trad. Nevenka Vasiljevic
Acantilado 2007

Apologista d’aquest imperi fatigat que és Centreuropa, Milan Kundera sosté que la tradició novel·lística es coloreja i s’enriqueix en arribar a aquesta zona —tan sensible a la creativitat com a la catàstrofe— que respon a la màxima diversitat en el mínim espai. És per això que, tot i fer ús exclusiu del serbocroat en els seus llibres, Danilo Kis remarcava en un dels seus contes que per augmentar la credibilitat de la narració hauria d’haver incorporat també expressions en romanés, hongarés, ucraïnés i jiddisch, o quasi millor jugar amb una barreja de totes aquestes llengües. Però aquest encreuament ininterromput d’idiomes, religions i cultures que contenen els Balcans és soterrat ben sovint per la tragèdia i l’estupor, la idea de conflicte perpetu. En la fase final dels bombardejos i del setge sobre Sarajevo, Susan Sontag ens suggeria la conveniència de retornar a Danilo Kis perquè, en recórrer la seua obra ens adonem, corpresos, que la geografia també és destí.

Danilo Kis nasqué a Subotica, població fronterera entre Sèrbia i Hongria, un espai on el segle XX s’ha acarnissat —perseverant— i que no ha deixat de tenyir amb quasi tots els seus horrors. Fill de pare jueu i de mare montenegrina, l’autor presencià de ben petit a Novi Sad la massacre de jueus comesa per feixistes hongaresos en els inicis de 1942. Son pare —un ser excèntric i imprevisible, fonamental per entendre la seua literatura— fou deportat i assassinat a Auschwitz. Després de la guerra Danilo Kis hagué de patir l’ombra de l’opressió comunista, i morí poc abans que es desfermaren les atrocitats de Milosevic i la fi de Iugoslàvia. No és casual que la seua narrativa fluctue entre la història i la llegenda, la biografia i la invenció, l’element més personal i el marc polític. En un punt de malabarisme ben revelador, Danilo Kis declarava que el seu inconscient literari el remetia tant a Nabokov com a George Orwell, sense caure mai en la trampa de la literatura compromesa.

Danilo Kis Enciclopedia de los muertos Trad. Nevenka Vasiljevic Acantilado 2010

Danilo Kis
Enciclopedia de los muertos
Trad. Nevenka Vasiljevic
Acantilado 2008

Mirades cap a la tradició oriental, al·legories sarcàstiques i una ironia camuflada es donen cita en el recull de narracions Enciclopedia de los muertos (1984). Sota la influència manifesta de Borges, alguns d’aquests contes posen en pràctica un dels jocs més característics de l’autor, la investigació erudita —real o fictícia—, un to paròdic d’estudiós per tal de reconstruir un passatge històric o una biografia. Extremat en les seues opcions, Danilo Kis tan prompte inventa una biblioteca borgiana que conté tots els detalls de vides anònimes, com intenta encaixar les peces que provocaren els sinistres —i efectius— Protocols dels savis de Sió en el relat El libro de los reyes y los tontos.

Tota una sèrie d’històries lligades per un dels temes que travessa la seua escriptura, la mort, i que també és l’origen de Laúd y cicatrices (1994), llibre pòstum amb les narracions descartades de La enciclopedia de los muertos, però on s’hi troben algunes de les millors pàgines de Danilo Kis confeccionades a partir d’episodis ben propers a l’autor: l’exili de París, un pis a Belgrad, el suïcidi d’un amic o l’espasme d’un somni són el detonant d’aquest recull, on destaca La deuda, una minibiografia d’agraïments vitals en què utilitza un dels seus mètodes més reeixits, l’acumulació de fets i persones, descripcions enumeratives que recorden el ritme accelerat i desbordant de Roberto Bolaño.

Però Danilo Kis és sobretot conegut per Una tomba per a Boris Davidovic (1976), on el recurs de l’elaboració de biografies a partir d’informacions disperses li serveix per teixir uns relats que se centren en els mecanismes degradants de l’estalinisme: l’individu reduït a una caricatura, un parrac humà. Torturadors, presoners i idealistes són descrits amb una prosa concisa, deshidratada, sotmesa a el·lipsis i alhora amb arguments desossats i esquemàtics, retrats de malsons. Segons Claudio Magris, una galeria de falsaris, víctimes i botxins, de revolucionaris que en un moment o altre són atrapats i destruïts per la maquinària soviètica. “Els llargs anys de treballs forçats i l’eufòria revolucionària, que es nodreix de la sang i de les glàndules”. Vides esmicolades, indefenses davant el fanatisme totalitari.

Danilo Kis Una tomba per a Boris Davidovic Trad. Simona Skrabec Angle 2007

Danilo Kis
Una tomba per a Boris Davidovic
Trad. Simona Skrabec
Angle Editorial 2003

En canvi, en els primers llibres que publicà, dedicats a la recreació de la infantesa, no hi ha la sequedat i la condensació que són la base d’Una tomba per a Boris Davidovic. Danilo Kis preferí —per explorar aquest món apedaçat i omplir els buits amb la imaginació— tirar mà del període allargassat, amb giragonses proustianes i descripcions minucioses per endinsar-se en uns anys que coincideixen amb la Segona Guerra Mundial. La sensualitat, el cromatisme i els impulsos de la memòria —desplegats a través del desdoblament en personatges ficticis— són l’estímul de la trilogia Circo familiar, una aproximació progressiva a les vivències d’una època marcada per drames i privacions, però que els ulls d’un xiquet transformen en impressions quasi estàtiques, fragmentàries i en aparença desconnectades, fins que el personatge del pare emergeix per fer confluir tots els fils narratius.

El primer volum, Penas precoces (1969), està construït a partir del balbuceig del record, tempteigs tímids i quasi onírics que es concreten en el passat del protagonista. Amors innocents i escrupolosos, el gos a qui confiava les seues pors, olors i tactes impregnats en la memòria, una escriptura esponjosa que deixa la trama en un segon terme i que es fixa en el perfil de les imatges, com si ens fullejara un àlbum familiar. Records circulars que no obeeixen a la temporalitat, prolongacions fictícies i resolucions desconcertants que també s’estenen per Jardín, ceniza (1965), una prosa deutora —quant a descripcions miniaturistes i obsessions— de Bruno Schulz. En aquesta ocasió el protagonisme l’assumeix el pare, messiànic i estrafolari, procliu a declamar davant una audiència atònita i desconfiada discursos d’un lirisme tronat. De fet, son pare dedicà bona part de la seua vida a confeccionar una guia de ferrocarrils que —en un embogiment progressiu— pretengué convertir en una mena de compendi de saber mundial. Energumen —a estones ridícul—, l’autor el retrata també des de la fascinació i la tendror de qui influí de forma decisiva perquè es convertira en escriptor i així esguardar la realitat des d’un punt de vista sorprenent.

Danilo Kis Laúd y cicatrices Trad. Luisa F. Garrido/ Tihomir Pistelek Acantilado 2012

Danilo Kis
Laúd y cicatrices
Trad. Luisa F. Garrido/ Tihomir Pistelek
Acantilado 2009

El bany d’or del record dels objectes de la infantesa dóna pas a la decadència i la descomposició, tal i com recull la narració memorialística El reloj de arena (1972), l’últim llibre de Circo familiar. Jocs de simetries, vinyetes que emergeixen de la penombra i eposidis que s’entrecreuen reiteradament en un relat que per moments s’ajusta al millor Danilo Kis però que de vegades recargola massa alguns passatges, com els conflictes amb la família del pare que els acolliren durant la guerra. El mètode d’un interrogatori policial i l’intent d’inculpar-lo en delictes absurds permet dibuixar amb més precisió la figura del pare, amb el rerefons de la brutalitat i les matances de jueus que tan sols apareixen indirectament. De tota aquesta acumulació de converses, cartes, dades i anotacions el narrador tracta de trobar sentit a aquest garbuix d’informació, un melancònic homenatge a qui un dia pujà en una carreta —l’enganyosa arca de Noé dels fugitius— i que mai més no tornà sinó a través de la imaginació.

Hi ha una tendència en Danilo Kis a decantar-se cap a l’experimentalisme i les provatures de Raymond Queneau i quedar-se a les portes de l’epifania joyciana, però la seua escriptura també és hereva de l’esperit de Singer per recuperar un món ja extingit, a més del propòsit de consignar l’angoixa totalitària des de la fredor i la sequedat de l’estil d’Isaak Babel. Pel que fa a les novel·les del seu admirat Ivo Andric, Danilo Kis preferia llegir-les com si foren els escrits d’un moralista, potser una de les qualificacions amb què li hauria agradat que el recordaren. Poc abans de morir i quan ja retrunyien sons de guerra, en preguntar-li sobre el futur de Iugoslàvia Danilo Kis responia, amb aire evasiu, que preferia no parlar en públic de problemes de família.

 

Posdata, 30 maig 2008