Henry James, l’escriptor secret

En una festa anglesa d’ambient aristocràtic, el protagonista de “La font sagrada” tracta de saber per quin motiu uns personatges experimenten uns canvis extraordinaris —d’edat i de caràcter—, inexplicables segons les lleis de la lògica.

 

Circula una maldat —de fet, ja s’ha convertit en tòpic— que consisteix a destacar que sense salons de te ni vestits luxosos no existiria la narrativa de Henry James. I és que a aquesta sentència no li falta part de raó, però l’astúcia lectora de Borges també ens recorda que l’autor del Retrat d’una dama és més contemporani de Kafka que, malgrat les dates, de Kipling o Tolstoi. Enfront d’arguments enèrgics i de novel·les titàniques, Henry James convertí el narrador clàssic en una mena de voyeur social, un observador que se sent en l’obligació d’examinar i definir els altres personatges encara que en el fons ens està descobrint —allò que s’ha anomenat la tècnica del punt de vista— el laberint i els amagatalls de la pròpia consciència.

Per dur endavant aquest propòsit, Henry James jugà a ser una mena de Balzac nord-americà, fascinat per Europa sense deixar de sentir-se com un intrús (Els ambaixadors, La copa daurada), atret per històries amb rerefons polític (La princesa Casamassima, Les bostonianes), i obstinat per desplegar a través de tota una varietat de personatges el dilema entre literatura i vida (Els papers d’Aspern, La lliçó del mestre). Això sí, per tal de retratar amb més precisió els enigmes de la natura humana Henry James es deixà temptar per relats amb l’aparició de fantasmes i sers sobrenaturals (Altra volta de rosca, Sir Edmund Orme), esperits sorgits de les ombres del passat que ajuden a perfilar amb més precisió la complexitat moral dels protagonistes. Ara bé, aquesta disparitat narrativa confluí en una prosa teixida amb un bosc d’evasives, circumloquis i subordinades cauteloses, aproximacions indirectes als fets que provocaren en una carta del seu germà, el filòsof William James, una rialla consternada: m’imagine als teus lectors com supliquen, per l’amor de Déu, que els digues les coses tal com són, de veritat, i acabem d’una vegada!

Hi ha una pintura clàssica de Henry James que el dibuixa amb una vida en aparença insubstancial, sense sotracs, rendista ociós i primmirat que buscava a través de reunions socials dissonàncies íntimes i conflictes humans per convertir-los en literatura. Però les seues novel·les ens descobreixen, més aviat, una vida interior convulsa, aprensiva als esclats de passió i les referències a la sexualitat. Henry James és un escriptor expert a desdenyar evidències, convençut que els estats de l’ànima s’expliquen millor a través de suggeriments, amb l’art de desxifrar gestos que semblen intranscendents. Parlar de Henry James és referir-se a l’ambigüitat i a la incertesa —les llums en penombra—, envoltar una trama amb escenes bromoses i gens explícites, fugir de la contundència de la frase transparent i concisa. Fruit d’una educació puritana i de les imposicions de la cortesia, el que és essencial mai s’ha de mostrar. El·líptic, Henry James insinua amb subtileses i afirmacions tènues que oculten l’autèntica clau del relat: la presència del mal. Meandres i viaranys que aconsegueixen moments de plenitud i originalitat narratives, però que també esgoten la paciència del lector.

La font sagrada ens condueix a un dels principis fonamentals de Henry James, en què la recerca és més interessant que la resolució del misteri. El protagonista —de qui no coneixem ni tan sols el nom— és un tafaner inquiet, obsedit a esbrinar quins són els ressorts i els secrets d’uns personatges esquius en una festa aristocràtica a Newmarch. Ja en el trajecte, al compartiment del tren, ens és plantejat el repte que cal desvelar: Grace Brissenden s’ha casat amb un home més jove, però mentre el seu marit envelleix sospitosament cada dia, la senyora resplendeix amb el pas del temps, pletòrica de bellesa i joventut. Per l’altre costat, Gilbert Long —estúpid i banal— es mostra en la conversa espurnejant i intel·ligent mentre Mrs. Server, apreciada per la seua agudesa social, ha perdut la vivacitat i rapidesa mental que la feien tan apreciada entre els seus coneguts. En aquesta ocasió, fantasmes i esperits són rellevats per una espècie de vampirisme estètic i psicològic, però sobretot moral, lluny de mossegades estridents i truculències.

“Tot el que ens havíem dit ens ho havíem dit en silenci, però el que ens diguéssim amb paraules era diferent”. El protagonista de La font sagrada posa en marxa —excitat— el seu joc detectivesc, conjectures que s’entrellacen per demostrar aquesta usurpació —fàustica i de caràcter— que escapa a qualsevol explicació racional. Giragonses discursives, elucubracions i sobreentesos que emmarquen els diàlegs d’aquesta novel·la amb atmosfera i escenaris més propers a la dramatúrgia. Aquesta història gira sobre una premissa: l’observació engendra idees, un manament que ens serveix per constatar, més tard o més prompte, com es manifesten la crueltat i el poder de corrupció de la condició humana. La pèrdua de la innocència davant la qual el narrador no pot restar indiferent, captiu d’una compassió que entén amb les regles del llenguatge amorós. Si de cas, les onades de La font sagrada arriben a la màxima alçada quan els diàlegs semblen moviments d’esgrima, desafiaments, atacs, trampes i camuflatges perquè el rival baixe la guàrdia, un duel dialèctic amb els tirabuixons, la sinuositat —i també excessos exasperants— que caracteritzen la narrativa de Henry James.

Existeix una transició entre la novel·la de trama molt elaborada de l’època victoriana —Dickens, Wilkie Collins, Thackeray, George Eliot— i la novel·la moderna i experimental de Joyce, Virginia Woolf i D. H. Lawrence, en què la consciència es difumina fins que l’argument es redueix a la mínima expressió. Lionel Trilling assenyala la posició d’enllaç de l’obra de Henry James, conflictes antagònics resolts a través d’una subtil ironia i vaporosos finals presidits, sobretot, pels dubtes. Dit d’una altra manera, l’habilitat d’embolcallar amb al·lusions i matisos uns relats en què no es dóna la raó a ningú. Perquè el que creiem que realment ha passat potser siga tan sols un miratge dels sentits i de la imaginació.

 

Posdata, 23 abril 2016