Un hedonista al quadrilàter

El periodista i escriptor Jean-François Revel (1924-2006) féu balanç personal i polític del segle XX en “Memorias. El ladrón en la casa vacía”. Un examen desacomplexat i sagaç sobre França fet des de la perspectiva d’un combatiu intel·lectual antitotalitari.

 

Ja ho apuntava Lionel Trilling en l’estudi que dedicà a Bouvard i Pécuchet. Amb la perspicàcia del crític que sap assenyalar els punts clau d’una obra sense alçar la veu, Trilling remarcava que ben pocs escriptors han odiat la burgesia amb la fúria incontenible de Gustave Flaubert. Un diagnòstic que també es pot aplicar a Balzac, Gide, Stendhal o l’energumen de Baudelaire. Aquesta tendència francesa a l’excés, a decantar-se cap als extrems — llegendes blanques i negres—, Jean-François Revel l’ha constatat de primera mà enmig de les convulsions del segle XX. En un país on la ideologia ha impregnat fins i tot els actes més intranscendents, Revel aprengué a valorar la grandesa de Montaigne perquè és un autor que t’obliga a pensar sobre les coses reals i no a partir de teories. En combat permanent i feliç amb la institucionalització de sistemes —el santoral parisenc conformat per l’existencialisme, la psicoanàlisi i el marxisme—, Jean-François Revel ha optat sovint, després de barallar-se amb tothom, per cedir tan sols als manaments que atresora la Guia Michelin.

Un to de conversa de sobretaula sofisticada, de relat periodístic i d’anotació d’estadista —sense desdenyar el tirabuixó discursiu i la confidència—, s’hi donen cita en aquestes Memorias. El ladrón en la casa vacía. En aquesta narració —impetuosa i prolífica— Jean-François Revel intenta seguir una línia cronològica des de la infantesa a les etapes en què, després de la guerra, destacà com a escriptor, articulista dels principals setmanaris francesos o bé d’assessor editorial. Però l’energia de la seua prosa provoca que, en ocasions, bote d’un tema i d’una anècdota a tot un seguit de ramificacions que, de sobte, conflueixen hàbilment on havien sorgit. L’escriptura de Jean-François Revel és hereva de les vibracions del millor periodisme d’aquells anys i també de l’escola memorialística del cardenal de Retz, Tocqueville, Saint-Simon, Rousseau i Renan. Encara que ja ho adverteix l’autor: més enllà de la barrera literària dels gèneres, el que veritablement importa són els talents.

Els primers capítols els dedica Jean-François Revel a recórrer l’etapa de formació fins que ingressà en el grup privilegiat dels “normalistes” francesos. Contrari al determinisme i partidari de l’atzar combinat amb l’ambició, l’autor subratlla que una part decisiva de la seua educació és deutora del que no apareixia ni en programes escolars ni, posteriorment, a la universitat. Hi ha una tendència en Jean-François Revel a anar al seu aire, a capturar lectures i experiències fora de manuals. En el repàs d’aquest període és agraït amb els jesuïtes —tot i ser un agnòstic irredempt— o amb els instructors privats, mentre que amb els pares la informació està més entretallada, sobretot amb la figura paterna, col·laboracionista de Vichy amb qui les topades ens són tan sols enunciades però amb la intenció de tancar ràpidament les habitacions familiars.

I és que aquest magnífic llibre de memòries tan sols ens deixa accedir parcialment al costat més humà de Jean-François Revel. Els colps i les derrotes —en especial les íntimes— ens són exposats des de l’altivesa d’algú molt més acostumat a consignar trofeus. Conquestes amoroses, èxits editorials i reconeixements de tota mena conviuen amb una susceptibilitat combativa que l’obliga a passar comptes i contradir versions que no li fan el pes. En aquest sentit, les pinzellades sobre la Resistència —on ja s’intuïen els conflictes que després marcarien la política a França— i les accions que hi protagonitzà l’autor funcionen com a transició del relat entre els records personals i la crònica més general. Acabada la guerra, Jean-François Revel decideix ajornar els estudis de filosofia en l’elit acadèmica i fuig per fer de professor a Algèria, Mèxic i Florència. En tornar a França s’ho passa francament bé amb excèntrics i esnobs que juguen a la bohèmia.

Si de cas, algunes de les pàgines més divertides són les que dedica a la secta espiritualista i esotèrica a què pertanyé Jean-François Revel com a mostra d’una generació amb la brúixola desarmada. Tot un arsenal de sarcasmes i puntellons dirigits al líder d’aquest grup irrisori, Gurdjeff, com també a alguns dels seus membres pels quals l’autor sentí una admiració sagristanesca. Però l’autoironia és molt filtrada en la narració d’un Jean-François Revel sempre a l’aguait, amb una condició natural a no baixar la guàrdia.

Perquè el territori on millor excel·leix l’autor és en la polèmica i el cos a cos. De fet, els capítols que se centren en la política francesa contenen tots els elements que caracteritzen la prosa insidiosa, lúcida i provocativa de Jean-François Revel. Per un costat ens mostra un general De Gaulle obsedit a acumular cada vegada més poder en una república dissenyada als seus desitjos, o també l’aïllament i la desconnexió de Giscard en els últims episodis de la seua presidència. Ara bé, serà François Mitterrand el que rebrà una bona dosi de verí: egomaníac, addicte a idees que li pogueren ser útils per després llançar-les a la paperera, atent a balanços i programes únicament com a decorat de la seua verbositat. Malgrat tot, després d’aquest bombardeig implacable, s’endevina la fascinació pel polític que viu bregues i tripijocs amb l’audàcia del supervivent. Del jacobí populista Jean-Pierre Chevènement, tan sols el troba mereixedor de menyspreu: un imbècil amb cara d’intel·ligent.

Això sí, la secció més pesada d’artilleria la dirigeix —amb tota justícia— contra els comunistes francesos. La llista d’indignitats recull des de subvencions directes de Moscú a publicacions i membres del partit fins la col·laboració voluntària del seu secretari general, Georges Marchais, en fàbriques d’armament alemanyes durant la guerra i l’ocupació. Però el que més accentua la ira de Jean-François Revel és com els comunistes condicionaren la majoria de debats i decisions polítiques de l’època, amb tota una intel·lectualitat lliurada a les seues directrius i inquisicions.

L’antitotalitarisme de Jean-François Revel —una constant en els seus escrits— és cabdal per tal de perfilar alguns dels nombrosos retrats d’aquestes memòries. Un dels millors, al meu entendre, és el de Louis Althusser, que sense ometre els aspectes valuosos que aprecià en un principi en la seua obra, acaba per qualificar-lo com un neoestalinià metafísisc disfressat de modernitat. També carrega ben a gust contra Merleau-Ponty, Levi-Strauss i Sartre, o bé amb la impostura obscurantista sota aparença de profunditat de Jacques Lacan.

La base de les societats obertes i liberals la formen l’educació i el periodisme, insisteix l’autor, institucions fonamentades en la recerca de la veritat. L’últim apartat d’aquestes memòries correspon a l’etapa en què Jean-François Revel entrà en France Observateur o quan més endavant dirigí el setmanari L’Express. La reflexió sobre aspectes bàsics de l’ofici s’entrecreua amb guerres civils que visqué en les redaccions, en especial el temps que hagué de dedicar a neutralitzar maquinacions, mediocres i l’instint gremialista de la professió. Els capricis i les contradiccions del propietari de L’Express, Jimmy Goldsmith, o bé la relació reticent i competitiva amb Raymond Aron són alguns dels capítols més brillants, encara que en alguna de les batalletes que hi inclou trobes a faltar la tisora.

Per a Jean-François Revel la maduresa es distingeix perquè afegim el càcul a la raó. Una de les lluites de l’autor —dispersió o eficàcia— ha estat entre l’atracció per la febricitat del periodisme o bé el retir per a la confecció de llibres. Si d’alguna cosa es pot qualificar l’obra de Revel —articles i assaigs— és per la vocació de crear antídots a la temptació totalitària, ja que veié com moltes de les persones més intel·ligents de França se sentien captivades pel catecisme revolucionari. Un liberal en un temps que —com a hores d’ara— aquesta paraula funcionava com un insult. Polemista de colp ràpid, alguns dels seus sòlids pamflets combinen la reflexió moral, una acidesa en la millor tradició dels moralistes francesos i també la seda i el garrot inherents a l’home polític. Amb una copa de vi blanc a la plaça del Palais Royal, Jean-François Revel sabia que una antologia dels seus textos podria passar per un llibre antifrancés, però una altra selecció certificaria un iconoclasta incondicional del seu país. Tant una cosa com l’altra el divertien.

 

Posdata, 1 febrer 2008