Neguits i llum en les hores baixes

En una de les primeres anotacions del seu dietari, Guillem Simó (Palma, 1945-2004) s’adscriu sense concessions a la divisa esquerpa d’Ovidi: “No és amb inspiració, no és amb art, que he compost aquests versos. El tema s’inspira en els meus propis mals”. Lluny d’atenuar la duresa d’aquesta premissa —la constatació de la derrota personal com a estímul literari—, l’autor mallorquí intensifica els punts més descarnats d’aquest programa: “Plora, crida, gruny, malparla, sigues un enemic de la humanitat, però no et sentis un vençut. Empassa’t la teva malsofrida batalla solitària”. En els esporàdics intervals d’aquesta pugna extenuant anà creixent En aquesta part del món. Dietaris, 1973-2003, un dels escrits autobiogràfics més insòlits i valuosos dels últims anys, publicat poc després d’extingir-se l’autor.

Un escepticisme desolat, impúdic, estaborneix des de l’inici d’aquest quadern. Una actitud defensiva que no és resultat d’un desengany puntual o bé d’un distanciament premeditat sinó que, més aviat, s’ha de jutjar com una retirada tàctica, una cuirassa feixuga —i alhora efectiva— per sobreviure; l’intent d’aconseguir un il·lusori equilibri entre l’instint i les conceptualitzacions amb què sovint ens deixem enganyar. En aquest sentit, Guillem Simó considera la moral com un desig pretensiós de compensar els estralls de la natura, ja que la majoria de regles i propòsits es veuen impugnats pel pas del temps o, simplement, pel metabolisme. No hi ha altra possibilitat, per tant, que combinar la certesa d’una desesperança inguarible amb petites dosis de treva: projectes modestos d’investigació, tocar Bach per domesticar la bèstia interior, llegir, passejar, escriure. L’alcohol i el silenci d’una cambra fosca des d’on és més gratificant observar la realitat.

L’objectiu que més s’acosta a l’ideal de Guillem Simó sembla que és arribar a un estat quasi letàrgic, d’ingravidesa, per tal d’eludir els colps i ferides que imposa l’existència. Una vulnerabilitat extrema obliga l’autor a planificar un complex i fràgil codi d’equidistàncies en què les esperances han de ser desterrades —abolides—, ja que no són més que un preludi d’humiliacions posteriors, de malenconia obscena i destructiva. Malgrat el fullatge espés, reiteratiu en el lament i en l’espiral de desànim que desarma el protagonista d’aquest dietari, ens captiva aquest personatge massa impregnat de Cioran i de “tota l’ambigua literatura dels desplaçats i il·luminats”. Un Guillem Simó capaç d’oferir màximes i reflexions morals excel·lents —irrevocables en la seua aridesa—, tot i ser víctima dels escrúpols que segrega una personalitat embolcallada d’una pell trencadissa.

“M’he passat la vida volent arreglar-ho tot amb un tour de force mental”. Conscient que les teoritzacions i les anàlisis col·lapsen la connexió amb el món exterior, cal fer de l’àmbit privat un terreny inexpugnable, ben acotat: un misantrop lúcid, al cap i a la fi, en lluita contra l’abúlia i la inseguretat. L’esgotador i frustrant ofici d’ensenyant, les topades amb la família o bé la incapacitat per saber moure’s entre les trampes del circuit editorial aguditzen la tendència de l’autor a tancar-se dins la pròpia closca. Bandejades les il·lusions, doncs, desconfiança, contenció i solitud són la base d’un ideari que l’autor va filtrant en un goteig dens que s’apodera de cadascun dels fragments.

Si de cas l’accés a Josep Pla provocarà un punt d’inflexió tant en la prosa com en el seu pessimisme insondable. Encara que no es creu —i fa bé— l’artifici de l’espill stendhalià, sap del magnetisme d’aquest estil i també del perill que suposa acabar veient les coses exclusivament des del ritme i tarannà de l’escriptura de Pla. Lector agut i implacable, amb lleus pinzellades Guillem Simó pot copsar els punts més rellevants de Thomas Bernhard, Léauteaud i Kundera, o bé de Ferran Soldevila, López-Picó, Porcel i un Miquel Bauçà “d’ostentosa ocultació”. S’hi troba a faltar, però, més revelacions sobre preferències i odis literaris; la lectura desangelada de Montaigne, Marc Aureli i dels moralistes francesos és una altra de les escadusseres pistes que ens ajuden a reconstruir un caràcter que té l’opacitat com a sinònim de placidesa.

Hem de coincidir amb Guillem Simó que no és fàcil sentir-se un escriptor de laboratori; els malabarismes i contorsions per sortejar una llengua viva corrompuda, exhausta, que no subministra la matèria primera sobre la qual treballar. En les breus eixides per Palma, Guillem Simó certifica la descomposició de l’idioma parlat i el recurs de refugiar-se en una literatura llibresca —replegada sobre ella mateixa—, que de vegades dóna als escrits un aire d’estranyesa. Des d’un respecte reverencial i reparador per l’ofici, el català de Guillem Simó és acurat, encaixat amb precisió, obert al detall mallorquí en la mesura justa per potenciar el conjunt. Hi ha ecos de Valentí Puig, ara bé, ací la presència del jo és claustrofòbica; un abús necessari, potser, per acomplir aquesta introspecció inclement i brillant.

Guillem Simó només creu —amb poca fe— en una pedagogia destinada a neutralitzar la perversitat de l’home, o que almenys ens immunitze dels fantasmes i la nerviositat heretats de l’adolescència. Des d’una dialèctica sedimentada en la renúncia descobreix, fins i tot, una cara amable en la depressió ja que situa els nivells desajustats de nou al seu lloc. L’autor sap, tanmateix, que l’escriptura pot actuar com una vàlvula de descompressió davant les temptacions incendiàries de la vanitat i del ressentiment, autèntics motors del ser humà. Aquest dietari és, per a Guillem Simó, un dels pocs actes de resistència —de venjança— per tractar de desmentir l’extinció inevitable. Una forma compassiva —quasi heroica— de preservació del passat.

 

Posdata, novembre 2005