La insatisfacció de Maigret

Al barri parisenc de Montmartre cinc dones són assassinades, i el comissari Maigret ha d’utilitzar un recurs inesperat per fer eixir el criminal del seu cau. L’atmosfera i els retrats de Simenon ens mostren uns hòmens comuns que lluiten, sobretot, contra ells mateixos.

 

A Alfred Hitchcock li agradava explicar que una volta telefonà a Georges Simenon i la seua secretària s’excusà perquè a l’autor belga no se’l podia molestar, ja que s’havia posat a escriure una novel·la. Hitchcock, sorneguer, digué que esperaria fins que l’acabara sense penjar l’aparell. En una conversa amb Josep Pla a l’illa de Porquerolles —quasi amb tota seguretat inventada—, un Simenon que parlava com l’autor de Palafrugell comparava la força de l’instint i la vulnerabilitat de la raó mentre jugava a la petanca, i llevava importància a l’èxit que havia aconseguit: “és possible que la consideració que comença a tenir la meva obra sigui deguda al canvi de coberta que han sofert els meus llibres”. Ara bé, contràriament a la idea de facilitat per crear desenes de narracions, en una entrevista a The Paris Review Simenon remarcava la pressió a què se sotmetia quan s’endinsava en una nova història. En un primer moment introduïa en un sobre color sèpia noms de personatges, de ciutats i de carrers, aspectes laterals que no sabia com evolucionarien en la trama. Tot seguit, es posava davant la màquina d’escriure amb la certesa que no podria suportar la tensió més enllà d’uns dies: l’esgotament físic com un indicador del final de la novel·la. I acceptava que en la seua literatura hi havia dos temes recurrents: la falta de comunicació —de coneixement— entre dues persones que han viscut sempre ben a prop, a més de l’obsessió humana per escapar, encara que la fugida siga cap al no-res.

No és habitual veure el comissari Maigret dominat per l’ansietat, insegur amb moviments, càlculs i ràpides decisions per tal de capturar un assassí en sèrie. Al districte XVIII de París, al barri de Montmartre, cinc dones han aparegut mortes: una prostituta, una llevadora, una modista, una treballadora de correus i una mare de família. L’objectiu ara és impedir que es cometa un altre crim, mobilitzar agents i col·laboradors que vigilen, en cada cantonada i carreró fosc, qualsevol incidència. En Maigret tiende una trampa hi ha des de les primeres pàgines una febre generalitzada, amb informacions constants i pistes que cal resseguir, un intent de deturar el temps perquè no aparega una altra víctima. Un desassossec i un insomni que impulsen el protagonista a posar en marxa un joc de simulacions i proves falses, de mètodes en què se sent com un neòfit desconcertat.

Perquè a banda de la recerca assedegada de l’assassí i d’un parell d’estrebades que acceleren la línia narrativa, Maigret intenta ser fidel al seu estil per tractar d’entendre quins han estat els motius —la lògica de les emocions— perquè un home decidira un dia llançar-se al buit, trencar amb els lligams i el confort de la seua vida quotidiana. En aquest sentit, són cabdals les confidències d’un psiquiatra que Maigret escolta sol·lícit al llarg d’un sopar: descartada la terminologia freudiana i els mòbils sexuals, sense pedanteria acadèmica, l’estudiós reflexiona sobre l’amor propi i l’orgull de molts delinqüents, la necessitat d’erigir-se en centre d’atenció per reparar una ofensa que ells consideren que mereix un càstig. Com en moltes accions humanes, el desig de notorietat i un ego ferit són el detonant, també, per agafar un ganivet i cometre una sèrie de crims.

Molts casos de Maigret solen acabar amb una mena de confessió del detingut, no tant dels fets delictius, sinó dels episodis tèrbols i opressius que ha arrossegat durant anys com una condemna, fins que un dia cometé un acte ominós que mai hauria imaginat ser capaç de realitzar. Però en aquesta ocasió el responsable dels crims de Montmartre, amb les seues evasives i el seu mutisme, obliga Maigret a un esforç extrem per trenar els passatges vitals que han confluït en l’elecció d’aquest destí inesperat. Amb breus traços, Simenon dibuixa el duel silenciós i destructiu que lliuren la mare i la dona de l’assassí, dos personatges que contenen el magnetisme i la duresa de les criatures de Simenon.

Però com passa en les novel·les de la sèrie Maigret, a més d’enxampar uns sers dissortats que sucumbeixen al seu propi combat —fins que no poden conviure més amb aquest malson—, són els detalls el que donen una atmosfera i un segell simenonians, irrepetibles. Un cel color pissarra, prendre’s una cervesa en un café amb el mostrador d’estany, el menú escrit amb guix i olor a calvados, o bé el ragú de vedella casolà que mengen els inspectors a la Brasserie Dauphine. En uns apunts queda dibuixat el caràcter de Maigret: l’angoixa que li provoca el cas condensada en el tall que es fa al bigot mentre s’afaita després de nits sense dormir, el gest de passar les mans per la taula del despatx com un pianista dubitatiu; en eixir al carrer i caure unes inesperades gotes de pluja no pot evitar traure la llengua per beure, com feia quan era un xiquet. La senyora Maigret endivina l’estat d’ànim excitat i abatut del seu home i, en lloc d’assetjar-lo amb preguntes, decideix tan sols posar-li una copa de licor de cireres.

Amb to bonhomiós, antiheroic i exempt d’èmfasi, en Les memòries de Maigret el comissari reconeix que en els informes que elabora amb meticulositat abunden sobretot els parèntesis, potser perquè vol explicar-ho tot ja que res li sembla ni senzill ni definitiu. En les investigacions sovint ha dedicat més temps a l’entorn del sospitós per descobrir la clau que, d’una altra manera, hauria quedat soterrada com un misteri. Com a contrapartida al Maigret més seré i comprensiu, el costat més ombrívol de Simenon emergeix en la novel·la trenada amb retalls biogràfics Pedigrí, amb una ciutat de Lieja submergida en un clima polític violent i en una boira viscosa, amb famílies que viuen sota la tirania dels retrets, la desconfiança i les acusacions. És per això que Maigret necessita un parell de coses per tornar del lloc inquietant i inhòspit —l’alé del mal— on havia estat durant l’episodi dels crims de Motmartre: dormir moltes hores i, mentre es dirigeix al cine amb la senyora Maigret, parlar d’unes vacances eternament ajornades.

 

Posdata, 15 d’octubre 2016