Lligams i opcions en Valentí Puig

Després de “Bosc endins” i “Matèria obscura”, Valentí Puig continua aquesta sèrie amb “Rates al jardí”, un dietari que fluctua entre l’àncora de la memòria i la inconsistència del dia a dia: un autoretrat moral i íntim d’una intensitat esfereïdora.

 

L’any 1985, al qual es dediquen les notes del dietari Rates al jardí de Valentí Puig, s’edità Un amor de Josep Pla al Canadell. En aquest recull de cartes es pot resseguir l’aventura de l’escriptor amb una jove suïssa, Lilian Hirsch, l’estiu del 1932; un joc de flirteig i evocació quan ella s’ha instal·lat, de nou, a Zuric. Valentí Puig llig aquesta correspondència i apunta: “La clau de tota felicitat —per hipotètica que sigui— és la vida, i no l’art; la possessió, i no la reflexió; la voluptuositat, i no el somni. Si no concretem, patim”. Una convicció que no és incompatible amb la gratitud expressada per Katherine Mansfield: “Estar viu i ser un escriptor: amb això n’hi ha prou”. Dilemes i interseccions que defineixen el personatge dibuixat en Rates al jardí, un home prop dels quaranta que en entrar al territori més asserenat de la maduresa encara ha d’enfrontar-se a la inconcreció i al caos heretats de la joventut. Enmig de nits sense fre, alcohol, prostíbuls, converses extenuants i dispersió, Valentí Puig es proposa alçar una fortalesa on recloure’s i dedicar-se a l’escriptura, pautar els dies per capítols de novel·les, anotacions de dietari i poemes. Un centurió a l’aguait, això sí, sempre temptat d’abandonar el retir monacal i submergir-se en el magma de la vida.

Un dels grans atractius d’El quadern gris és el retrat que fa Josep Pla d’un jove que no acaba d’ubicar-se entre el món més apamat i segur de Palafrugell i les incerteses —el magnetisme— que representa Barcelona, una indecisió que resoldrà la vocació del periodisme. Aquesta fórmula també es percep en Rates al jardí, ja que el Valentí Puig de 1985 es mou entre Palma —el llast i el refugi del passat— i el que li ofereix Barcelona, ciutat on sap que “la meva vida ben aviat seria l’arqueologia d’un desordre”. En aquesta col·lisió entre lligams i opcions —tema central d’aquest dietari— moltes notes s’aferren al record, com el sentiment de culpa per no haver-li demostrat prou estima a sa mare —impressionant seqüència—, o bé el fragment on apareix el pare llegint-li Rondalles mallorquines de menut. Barcelona, en canvi, és sinònim de trepidació, contractes i festes editorials, col·laboracions en premsa, sopars que comencen amb Dry Martini i encadenen xampany, vi i whisky en un torrent indeturable. Dissensions i dubtes que queden aclarits, en part, quan Valentí Puig lloga una casa al camp i s’atrinxera en la solitud, la lectura i la màquina d’escriure, “un mètode monàstic per sostreure la vida a la banalitat”.

En els estrats de prosa de Valentí Puig hi ha l’expansivitat i l’escàner de Josep Pla —en lloc del compromís, l’escriptor que dóna testimoni de l’època o contra l’època—, filtrats per la concisió de Jules Renard o el to desafiant de Gombrowicz. En Rates al jardí s’intercalen apreciacions sobre política del moment realitzades des de la incomoditat d’un liberal i individualista contumaç que veu tant l’esquerra com la dreta espanyoles igual d’intervencionistes des d’un estat totpoderós. La visita de Reagan —l’autor es declara proamericà efusiu contra l’ambient grotesc de l’època— o d’un Gadafi ja aleshores còmicament sinistre revelen les pulsions d’un autor que sent com, a l’hora de planificar un article periodístic, s’apodera del dia una gravitació especial. Ara bé, aquest garbuix quotidià es transforma en reflexions morals i epigramàtiques, frases curtes que s’acosten a l’aforisme i que junt a les enumeracions modulen la millor escriptura de Valentí Puig. Però el ritme d’aquesta prosa també s’alenteix, marca relleus i fixa el detall: sorolls nocturns de la casa, la sensualitat de la natura, menjars i olors que traslladen l’autor a la infantesa. La sorpresa, el qualificatiu incandescent o el símil que tensa tota una pàgina representen un manual d’estil al qual l’autor es manté sempre fidel.

Després d’intentar desxifrar el sistema ancestral amb què es comuniquen els vells en un bar, Valentí Puig anota: “Per escriure sobre la Mallorca profunda, no perdem de vista Faulkner”. A banda de les referències a l’illa i a Palma —rancuniosa, desbaratada, opressiva—, en Rates al jardí destaquen personatges secundaris, ínfims, que acaben per convertir-se en un dels elements que trenen i reforcen el dietari. Un nou-ric col·leccionista de pintura que combina gestos de conqueridor amb una incultura arrogant, un contrabandista en estat quasi letàrgic en una fonda, fatxendes que tenen una gran obra al cap i no han escrit mai una línia; o un antic company d’escola, fracassat i brut, però que en un instant li canvia el rostre: “una guspira enèrgica del depredador que fou al pati de Sant Francesc li torna a la mirada”. Les confessions sobre matrimonis dissortats que ha patit un amic que no veia des de fa temps confirmen a Valentí Puig que “tota nit és una temptació d’impudor”.

Les incursions en el passat són absorbides pels sotracs i l’acceleració dels dies, una oscil·lació vital que en Rates al jardí és indestriable d’apunts sobre literatura, autèntic espill del protagonista. Lectures tumultuoses i fruit de l’atzar que també serveixen per combatre “els estralls dogmàtics”. L’esperit bregós de Valentí Puig apareix en les observacions sobre Sartre, el nouveau roman, Fuster, Margarite Duras o Juan Goytisolo; al crític Rafael Conte li llança un colp directe i sec. Altres retrats s’endinsen en la complexitat de Blai Bonet, Espriu o Porcel. Les lectures de Saint-John Perse, Retorn a Brideshead d’Evelyn Waugh, Chateaubriand o D. H. Lawrence son cristal·lines en la seua brevetat, i alguna anotació es converteix en un envejable programa: “Thackeray per a un bon cap de setmana. Dickens per a una llarga convalescència sense visites”. Les debilitats privades de lector emergeixen en les llàgrimes que li provoca Los conjurados de Borges, l’emoció d’El gran Maulness d’Alain-Fournier i la potència —epifanies i èxtasis— que conté la prosa d’Updike. Si de cas, un dels millors episodis siga l’entrevista a un Gore Vidal histriònic, infantil políticament, que exerceix de showman amb imitacions de Capote i Tennessee Williams; això sí, autor de Lincoln, novel·la que deixa en un segon pla aquesta teatralitat tan assajada i caricaturesca.

“Si et consumissis per l’àrdua nit de tenebra,/ ten-li més por a l’auba. Ve un viure emmetzinat,/ temorós i cru”, constata resignat el Valentí Puig del poemari Altes valls. En Rates al jardí trobem un personatge amb les densitats i convulsions que ja apareixien en Porta incògnita —l’aplec dels dietaris Bosc endins i Matèria obscura—, però que ara engrandeix aquest conjunt autobiogràfic amb un volum on l’autor es mostra amb tots els dimonis i foscors amb una impudícia corprenedora. Però també pletòric i atrapat per les indeterminacions de la vida, amb històries amoroses on apareix el Valentí Puig més vulnerable, fragments de felicitat —“retornes a un riure que havies extraviat”— que solen acabar amb un comiat en una estació de tren, tot hipotecat per les imposicions de l’escriptura. “Part de la maduresa és resistir totes les desil·lusions i tots els desencisos”: cal mantindre’s, doncs, equidistant de passions i afectes, saber amansir l’embranzida i l’enrenou de cada nova jornada. Un ideari i una cuirassa, de vegades, il·lusoris. “El problema real no és que venguin visites, sinó que massa sovint tenc ganes que venguin”, reconeix Valentí Puig en un inesperat interval de la seua permanent actitud de sentinella. Al cap i a la fi, malgrat la vigilància —i el desassossec— no es pot evitar que les rates campen al seu aire pel jardí.

 

Posdata, 11 de març 2011