Els artistes mai no en tenen prou

Philippe Sollers (Bordeus, 1936) ens acosta a la revolució artística i interpretativa sorgida de l’estructuralisme i altres tribus: fum i soroll, noms idolatrats que marcaren una època i una vanitat napoleònica conflueixen en aquesta narració memorialística.

 

Philippe Sollers Una verdadera novela. Memorias Trad. Mauro Armiño Páginas de Espuma 2008

Philippe Sollers
Una verdadera novela. Memorias
Trad. Mauro Armiño
Páginas de Espuma 2008

Poques tradicions literàries són tan robustes i ben ramificades com la francesa. Només en l’apartat memorialístic, hi ha un big bang que eclosiona amb Montaigne, travessa els territoris expansius de Saint-Simon, Rousseau i Chateaubriand fins que la prosa permet aquell estat màgic de simplicitat i compressió amb autors com Jules Renard o Paul Léautaud. Aquesta herència ha funcionat com un estímul, una mena de repte de qui sap que, malgrat evasions i experimentalismes, sempre té un continent on tornar i refugiar-se. Però també l’obsessió per obrir noves vies i desmarcar-se dels avantpassats ha provocat, de vegades, resultats insòlits —fugides i estirabots—, tot un desplegament d’estridències que, amb la capacitat de publicitació que tenen els francesos, sovint s’han convertit en patró artístic. Philippe Sollers col·laborà efusivament a capgirar regles i referents a partir de la dècada dels seixanta—un estat d’agitació obligatòria—, tal i com recull Una verdadera novela. Memorias. Un llibre que conté tots els vicis i infantilismes d’aquells anys, tant pel que fa al significant com al significat, en l’estructura profunda i en la superficial: posem-nos també —per uns moments— estructuralistes i una mica deconstructivistes.

Philippe Sollers dirigí l’emblemàtica revista Tel Quel, una publicació que esbombà al llarg de mig món unes teories —barroques, críptiques, d’una dificultat gratuïta i còmica— que volien fer trontollar qualsevol principi: provatures i insensateses encara hui reverenciades en alguns circuits acadèmics. Noms com Roland Barthes, Lacan, Derrida, Deleuze i Foucault foren els xamans d’aquella època amb unes partitures —subversives, per damunt de tot— dissenyades per avaluar signes i codis: un laboratori del llenguatge. En aquest dens i viscós receptari es pot trobar Marx a la carta, Freud trinxat i regurgitat, anades i vingudes a les avantguardes i, sobretot, un amor inextingible pel Nietzsche més incendiari, tan citat i aplaudit per totes aquestes ments privilegiades que sembla, més aviat, un autor francés. Sota l’eslògan que el pensament impedeix els sentiments i la intel·ligència no és favorable a l’autenticitat, aquest grup —subdividit en incomptables sectes esotèriques— es llançà a abolir el subjecte i la trama de les narracions, decapitaren l’autor i proclamaren, entre grans descobriments, que el significat havia d’exporgar-se del discurs. Tot açò deduït després d’un gran esforç —també innecessari— per entendre aquestes visionàries propostes: els textos han de ser viscuts i no llegits, deia un esperitista Lacan.

A banda d’aquest Olimp del pensament francés, Philippe Sollers jugà totes les cartes i partides ideològiques imaginables, incloses algunes de billar. Com un romàntic tardà, es cregué el paper flamíger i revelador de l’artista amb una fe irrebatible en el Baudelaire més energumen, Hölderlin o el Rimbaud que s’adscrivia a aquella sentència segons la qual el somni de la raó havia engendrat monstres. Amb aquest delicat programa calia esborrar qualsevol rastre d’humanisme clàssic, i en la guerra ja se sap, tot s’hi val: Sade, Breton, l’immoralista de diumenge a la vesprada Georges Bataille o la fase més canyera de Céline. En aquesta línia, quasi és superflu advertir que per a Sollers el major pensador del segle XX —i per a tota la seua quadrilla— és Heidegger, fons i forma, per si de cas. I aquest entusiasme, sincerament, sempre m’ha semblat prodigiós, que el filòsof protonazi haja tingut la porta oberta d’una gran part d’escriptors i ideòlegs francesos, revolucionaris i rupturistes; tan ben tractat —i aclamat—, com un més de la família.

Però aquest xipolleig antiil·lustrat no conforma, ni de lluny, l’ideari —per qualificar-lo d’una forma amable— complet de Philippe Sollers. L’orientalisme, la devoció per Mao —un bon poeta cal·lígraf, diu el sensible Philippe— o la reivindicació foucaultiana de la bogeria travessen, segons l’humor, el seu excursionista estat d’ànim i de conviccions. Ara bé, ací no acaba la cosa, i la reconversió al catolicisme tanca, amb fermall d’or, aquest currículum de contorsionista. El dia que Joan Pau II li posà la mà al muscle —com un mosqueter, ens confessa que se sentí— mentre l’escriptor li lliurava un dels seus llibres, fou una vertadera il·luminació. Això sí, sobretot per la presència de càmeres i de periodistes.

Aquesta és una de les claus per entendre Una verdadera novela. Memorias, un afany de protagonisme insaciable, l’autoretrat d’un egomaníac que desconeix el més mínim sentit del ridícul per tal de cridar l’atenció. La transgressió que abanderà el clan postestructuralista es converteix en Sollers, tan sols, en un reclam més. Perquè junt a les estrelles del pensament d’aquells anys, en aquestes memòries trobem alguns dels noms més representatius de la cultura francesa: Aragon, Mauriac, Malraux o Robbe-Grillet apareixen en petits flaixos i apunts sense cap aspecte rellevant que els acompanye, notes sincopades només per subratllar que en un moment o altre de les seues carreres conegueren el gran artista, Philippe Sollers.

Mai del tot prou satisfet amb aquesta aurèola gloriosa, l’autor ens recorda el seu treball —sempre excel·lent— en Gallimard, o bé ens reitera com és la seua immensa biblioteca, fet imperceptible en aquestes memòries, per cert. Ressenyes sobre els seus llibres, reproduccions dels inicis de les seues novel·les que no cal dir que considera modèliques: és mirar-se a l’espill Sollers i tot és una festa. Però malgrat veure’s classificat per a la història de la literatura —en un lloc destacat, sense dubte—, la felicitat és esquiva, i un estudiant americà que pelegrinà per conéixer-lo en el fons, el que volia, és accedir a les cartes de Foucault: més venerat, què hi farem. Bernard Pivot el convidà a un dels seus programes, però —imperdonable—, no com a monogràfic. Les notes displicents sobre Mitterrand són una excusa per relatar-nos com li imposà la Legió d’Honor. Claude Simon, Modiano, Le Clézio, Quignard, tots tenen aspectes a favor, però sí, el millor de tots ells —la posteritat ens ho recordarà, si és malvada— és Philippe Sollers, també famós, per al seu disgust, com el marit de Julia Kristeva.

Si de cas, Una verdadera novela. Memorias passarà a la història dels llibres autobiogràfics pitjor escrits, i això que la competència en aquest camp és dura. Les lletres franceses compten amb alguns dels millors exponents de la frase curta —cisellada, roent—, des de Joubert a Bernard Frank. La prosa de Philippe Sollers, en canvi, avança i s’atura de colp, ignora la sintaxi —massa convencional per a l’autor, supose— i es converteix en una suma de traços desconnectats, esguitats entre la fragmentarietat, que en dirien les figures de l’època. Passatges il·legibles, construïts amb un ritme entretallat, deriven en una escriptura que pareix imitar un atac de tos. Les foguerades del record —infantesa, malalties, sensualitat— se superposen amb un efecte de conjunt que produeix sensació de vista cansada.

Sota la pretensió generacional de posseir —i desactivar— el llenguatge, Philippe Sollers ha aconseguit, amb aquestes memòries, reduir-lo quasi a cendres. Amb to transcendent ens assenyala que la mística, la poesia i l’erotisme havien de confluir en aquesta revolució literària, però el resultat és la confusió, el caprici, la desintegració de l’escriptura. Mitòman i fetitxista —sobretot d’ell mateix—, exhibeix una dedicatòria d’un dels llibres de Foucault: “Para Ph. S. que ha sabido liberar las palabras del peso de las cosas y devolverlas a su ser”, i amb aquest esperit tan heideggerià s’autoproclama un ser predestinat, capaç d’acusar d’inquisidor purità qualsevol que gose insinuar les particulars fascinacions totalitàries de Drieu La Rochelle, Paul Morand, Céline o Genete. Revelador, si més no. Com també que en un rampell estendhalià anuncie que vol ser soterrat com a “venecià de Bordeus”, convençut que la seua obra quedarà. Philip Roth i Kundera envelliran malament, ens adverteix, mentre que Philippe Sollers serà celebrat, segons els seus càlculs, en la segona part del segle XXI. És una sort que encara tinguem uns anys de descans.

 

Posdata, 14 de novembre 2008