Els afluents i el riu de Jaume Cabré

L’autor de “Les veus del Pamano” ha concebut una novel·la amb innombrables ramificacions espacials i temporals, “Jo confesso”. Una poderosa història d’amor i d’amistat on també s’aborden els rostres del mal, la bellesa artística i grans debats del pensament occidental.

 

Mai no ens posaríem d’acord sobre la combinació d’atzar, voluntat i destí que requereixen els personatges d’una novel·la. Ni tan sols per a jutjar els individus i el curs de la història. Alguns protagonistes de Jaume Cabré semblen criatures assetjades per fets que no acaben de comprendre, que escapen al seu control i, en canvi, defineixen les seues existències. Com un món sorgit d’Eça de Queirós, en Senyoria conviuen beates hiperactives i depredadores, burgesos que assagen gestos aristocràtics a més de jóvens que imiten la melangia dels romàntics; en una Barcelona on mai para de ploure i a punt de tancar-se el segle XVIII, el regent de l’Audiència Rafael Massó veurà com sucumbeixen les seues ambicions i càlculs a una constel·lació de circumstàncies imprevisibles. Així mateix, el mestre d’escola Oriol Fontelles no pot assumir per decisió pròpia el paper d’heroi o de traïdor en Les veus del Pamano, sempre guiat per corrents d’odi i d’interessos després de la guerra civil o per les regnes d’un dels personatges més poderosos de Jaume Cabré, la viuda Elisenda Vilabrú, un caràcter impertorbable i ferotge quan ha de vetlar per tot el que considera sota els seus dominis. “T’has fixat que la vida és una insondable casualitat?”, remarca Adrià Ardèvol a la seua estimada Sara en Jo confesso després de constatar que quasi tot el que li ha esdevingut —fins i tot la seua naixença—, no encaixa en les línies del que s’hauria atrevit a imaginar, tan sols, com a probable.

Tan determinant és la història dels personatges com la dels objectes en els múltiples arguments que s’entrecreuen en Jo confesso. L’amor dels protagonistes —un professor d’estètica i de les idees amb una pintora jueva— no es pot entendre sense la trajectòria d’un violí i, en menor mesura, d’una medalla que travessen els segles i en un moment o altre irrompen en la cadena de narracions que configuren aquesta vibrant i oceànica novel·la. Des d’un pis del carrer de València a la ciutat de Barcelona on viu Adrià Ardèvol, entre manuscrits i quadres que tenen vida pròpia i milers de llibres, l’espai es prolonga a altres llocs de Catalunya, Itàlia, els Balcans o Alemanya, i pel que fa al temps a un període que va des del segle XIV fins a l’inici del segle XXI amb la redacció d’aquesta vastíssima carta d’amor —la memòria flanquejada de preguntes— que és Jo confesso. Tota una sèrie de trames que orbiten al voltant d’un nucli narratiu: cercles concèntrics que no paren de girar —amb les seues pròpies lleis de la gravetat— sobre la línia argumental.

En aquest ambiciós i arriscat desplegament, se’ns trasllada a l’època medieval de l’inquisidor Nicolau Eimeric i la fugida del seu secretari Fra Miquel de Susqueda: l’ombra del mal i el desassossec de la culpa seran decisius en les trajectòries dels personatges de Jo confesso. Ja en el segle XVIII, Jachiam de Pardàc, qui ha hagut de deixar el seu poble després d’un acte de venjança, facilitarà la fusta amb què Lorenzo Storioni crearà el violí que, més de dos-cents anys després, serà arrabassat per un alt càrrec nazi de les mans d’una àvia que l’agafava ben fort abans de ser conduïda a la cambra de gas a Auschwitz. Aquest violí serà la peça més preuada de les antiguitats que atresora Fèlix Ardèvol, el pare del protagonista, un instrument que des de la seua construcció anirà associat a la bellesa artística i a la mort, al so més prodigiós i als costats més tèrbols de la natura humana.

“Jo era un objecte més de la seua col·lecció”, assevera desolat Adrià Ardèvol en repassar la seua vida i comprovar com fou un element més de la disputa entre els seus pares sense sentir-se mai estimat. Un pare —tirànic i sense escrúpols— que vol convertir el fill en un virtuós lingüístic que herete l’ofici de rapinyar manuscrits i altres articles valuosos; en l’altre bàndol, sa mare lluitarà perquè siga un violinista excepcional. Habituat a la infelicitat, a més de la criada, dues figures de plàstic —el xèrif Carson i el cap indi Àguila Negra— es convertiran en confidents incondicionals del protagonista: la infantesa, més que un paradís, un territori —amb els seus inferns— que no es pot abandonar mai.

Per a connectar tota aquesta malla de personatges, accions i temps allunyats, Jaume Cabré utilitza diàlegs creuats, canvis de narració i punt de vista en una mateixa frase —el pas de la tercera a la primera persona—, a més de la superposició d’escenaris i èpoques. Una complexitat tècnica que permet expandir aquest cabalós argument, dispersar els focus narratius i després atraure’ls de nou cap a la confessió del protagonista. Amb aquest esperit, el discurs de l’inquisidor, dels dirigents del camp d’extermini o d’un islamista —moments en què la terra tornava a ser plana— s’enllacen i donen pas a una de les claus de Jo confesso, el mal que malgrat definir-se com una abstracció sempre té una realització concreta a través de fanatismes o d’impulsos ombrívols de l’ànima.

Aquesta és també, per tant, una novel·la d’idees en la tradició de Thomas Mann, però amb uns debats inserits en la narració i supeditats als conflictes dels personatges. Abandonada la música, Adrià Ardèvol intenta esbrinar no sols els enigmes sobre la seua vida sinó també de la contemporaneïtat. La revolució francesa, Marx, l’estètica i el pensament europeu són els temes en què centra els seus estudis, amb una pulsió que recorre des de la primera pàgina Jo confesso: la relació entre la recerca de la bellesa i el mal, com els grans aconseguiments artístics han anat sovint lligats a formes de crueltat. Per satisfer aquesta ansietat humanista, Adrià serà alumne del lingüista Coçeriu o visitarà Isaiah Berlin —a qui vincula amb les obres de Llull i Vico—, capítols on Jaume Cabré trena ficció i realitat sense enterbolir ni distorsionar el ritme narratiu.

Però a banda de l’amor, la ferida per la relació amb els pares o les controvèrsies ideològiques que s’hi plantegen, Jo confesso és, sobretot, una història d’amistat. L’altre gran personatge és Bernat Plensa, company de col·legi i músic —amb sentiment d’escriptor frustrat— que sempre estarà al costat d’Adrià. Rivalitats, silencis inexplicables junt a una agressiva sinceritat, o bé la complicitat no exempta de topades i tensions marquen la relació entre aquests dos amics que, en alguns episodis, competeixen per veure qui ha encalçat majors dosis d’insatisfacció. Vides, errades i generacions paral·leles en un moviment repetitiu i circular.

En la prosa de Jaume Cabré conflueixen el joc mental dels personatges de Joan F. Mira, el somriure mordaç de Jesús Moncada i la coloració de veus interiors de Mercè Rodoreda. “El llenguatge literari es genera gràcies a l’equívoc existent entre realitat i desig”, apunta l’autor. En aquesta magna i totalitzadora novel·la que és Jo confesso —on unes llavors d’avet i d’erable poden condensar tanta energia com un exèrcit o un esclat estel·lar—, la disparitat d’accions i períodes de la història que hi apareixen ajuden Adrià Ardèvol a assajar una explicació sobre els interrogants que sempre l’han acompanyat. “L’atzar ho és tot. Si no crec en Déu, tampoc no puc creure en un dibuix previ, es digui destí o com es digui”. Una confessió que és, també, un intent per conjurar la sentència de l’oblit: a la clínica on és ingressat amb alzheimer —la indiferència de la natura—, el protagonista llig Horaci i Carner abans de ser devorat per la foscor. I per les trampes de la vanitat, una altra de les grans forces que mou el món.

 

Posdata, 11 de novembre 2011