Por i somnis en Carson McCullers

En “Frankie Addams” una adolescent d’una petita ciutat del sud dels EUA vol fugir de l’aïllament que pateix, de la inseguretat i la monotonia. Ideals i fracassos amb què s’enfronten els protagonistes de l’autora d'”El cor és un caçador solitari”.

 

En unes notes publicades a la revista Esquire, Carson McCullers confessava que el tema que predomina en les seues narracions és, per damunt de tots els altres, la solitud espiritual. “El cor d’un infant dolgut es pot encongir tant que tota la vida li queda endurit i desossat com el pinyol d’un préssec”, subratlla l’escriptora de Geòrgia en La balada del cafè trist, una afirmació que podria definir el tarannà de la xiqueta de dotze anys —irascible i fràgil, melancòlica, desafiant, fantasiosa— que protagonitza Frankie Addams. Carson McCullers estigué més de cinc anys, entre convulsions alcohòliques i crisis de desesperança, ancorada a aquesta novel·la en què l’elusivitat i la vibració d’imatges poètiques s’ensenyoreixen sobre la trama. Amb pauses rituals per fer algun glop de hot serry tea, aquesta autora —extremament vulnerable, combativa fins a l’extenuació— es mantenia fidel a un ideari en què la intuïció és clau en l’escriptura, i per tant l’excés d’esdeveniments paralitzen una bona història. Una cuina, unes poques veus, passejos per uns carrers empolsegats i extenuats pel sol en un poble del sud dels EUA, accions lleument insinuades, amb aquestes línies evasives i una adjectivació mínima Carson McCullers elaborà una de les seues novel·les més nítidament autobiogràfica, si de cas matisada per una de les ensenyances proustianes que l’autora mai oblidava: la imaginació uneix la intuïció amb el record, el somni amb la realitat.

La cuinera negra Berenice i el cosí menut John Henry seran els confidents —i ben sovint els escuts— d’una Frankie Addams que viu entre l’excitació i un temor ombrívol per la boda del seu germà el pròxim diumenge, en passar només dos dies. Òrfena de mare —morí després del naixement de Frankie—, amb un pare absent que passa quasi tot el temps a la joieria, aquesta adolescent que ha crescut massa ràpid, amb els cabells mal retallats i vestida amb quatre draps de qualsevol manera —un autoretrat aproximat d’una jove Carson McCullers—, ha centrat totes les il·lusions en una cerimònia que ha de representar un punt d’inflexió, un canvi definitiu per al seu futur. Incompresa per la gent que l’envolta i arraconada per les seues amigues, Frankie Addams vagareja pel poble amb una mena de desdeny fingit perquè, en el fons, pensa aprofitar el viatge per escapar-se’n i no tornar mai més, refugiada al bell mig de la nova parella: “Ells són el meu nosaltres”. Un desig de deixar enrere el seu aïllament angoixant i que serveix a la protagonista per dividir la seua existència en dos etapes, un passat ofensiu que considera ja clausurat i uns somnis en què tot sembla resplendent.

Però com passa en la resta de narracions de Carson McCullers, la por és determinant per a desencadenar els conflictes i guiar la resolució dramàtica dels arguments. Tal com succeeix en Reflexos en un ull daurat, amb personatges reclosos —indefensos— en els seus secrets, amb una infelicitat i un immobilisme fatídics, Frankie Addams ha de recórrer a la companyia del seu cosí perquè no s’atreveix a quedar-se a soles; cedir a jocs infantils quan les xiques de la seua edat es dirigeixen a un ball, o rebre els sarcasmes de son pare perquè la seua filla no és capaç de derrotar els propis fantasmes. La criada Berenice —gran personatge— actuarà amb Frankie de forma maternal i alhora insidiosa, desconcertada perquè una criatura tan imprevisible haja decidit condensar tota l’energia en la boda del seu germà. Al cap i a la fi, el detonant de les novel·les de Carson McCullers no és un altre que un amor que no obté mai la justa correspondència, unes expectatives distorsionades que acaben per provocar la tragèdia i el desengany.

Un simbolisme premonitori emergeix —esporàdicament, però amb un potent magnetisme— en les escenes cabdals de Frankie Addams. Un blues i una melodia de jazz inacabada, les tecles d’un piano que fan escales amb un recorregut inquietant i sinistre; algunes comparacions porten el segell de Carson McCullers, com uns llavis d’un to d’espígol que es mouen “ràpids i lleugers com papallones”. Una pols asfixiant i tristes barraques dominen aquestes poblacions sudistes i decadents, mig esborrades en la xafogor dels mesos d’estiu: l’aire del migdia “era dens i enganxós com xarop calent” i, en una de les millors imatges, el blau pàl·lid i humit del cel és com “el de les aquarel·les acabades de pintar”. Enmig de contorns evanescents i d’una blancor cegadora, uns arbres irrompen sobtadament amb un “verd verí”. Mentre Frankie Addams completa el seu itinerari urbà i iniciàtic —inconscient als perills que l’assetgen, orgullosa d’exhibir una conquesta que no posseeix—, els sons pauten el ritme de la narració amb una porta mosquitera que es tanca, arnes que al crepuscle es colpegen contra la finestra, el brunzit d’un tallagespa, una veu llunyana “dentada i esmolada com la fulla d’una serra”.

A la cuina escrostonada de la casa Addams, en les hores somnolentes de l’estiu, Frankie i el seu cosí juguen desganats a cartes amb Berenice mentre aquesta dona amb un ull marró i un altre de vidre d’un blau inquisitiu desgrana passatges de la seua vida, enamoraments i dissorts. Com una advertència al conte de fades que ha erigit la jove Frankie, Berenice relata el seu primer matrimoni —un parèntesi de felicitat— i, després de la mort del seu home, els tres marits detestables amb què es casà per inèrcia i una espècie de creença irracional. A l’igual que en els contes Passavolant i Un arbre, una pedra un núvol, on l’autora dibuixa amb traços ràpids el preu de la pèrdua i les ferides del desamor que tenallen els seus protagonistes. Els personatges de Carson McCullers solen acabar vençuts per uns reptes autoimposats que no poden superar, éssers desubicats, de vegades grotescos i proclius a la caricatura, víctimes d’un entorn impàvid —cruel i indiferent— als seus somnis cavallerescos.

 

Posdata, 25 de febrer 2017