Philip Roth: la literatura com a contravida

Dues novel·les de Philip Roth, “L’espectre se’n va” i “Indignació”, parteixen d’episodis centrats en la vellesa i la joventut de l’escriptor jueu nord-americà. Un joc permanent amb la pròpia experiència tal i com confirma l’autobiografia “Los hechos”.

 

Més encara que els crítics literaris, una de les espècies més odiada i temuda pels escriptors són els biògrafs. Philip Roth —desdoblat en Zuckerman— intenta desarmar en L’espectre se’n va les pretensions del jove i arrogant Richard Kliman de traure a la llum un passatge escabrós de la vida de E. I. Lonoff. Aquest autor, reverenciat per l’alter ego del novel·lista nord-americà, es pot convertir en víctima d’un periodista cultural que tan sols busca notorietat a partir de la reputació d’un narrador ja mort i quasi oblidat entre els lectors. Zuckerman descobreix, astorat, que el mateix que ara se li presenta com un milhòmens que no es detindrà en la recerca, és una actitud semblant al que experimentà en la seua irrupció com a escriptor, quan el més important era atraure les mirades sense parar atenció en el preu a pagar. I és que pocs escriptors han jugat a incorporar la seua trajectòria —vital i creativa— com a argument amb la determinació de Philip Roth, des de la paròdia més extremada al drama més esfereïdor. Això sí, per tancar el debat —dissuadir curiosos i biògrafs— sobre els límits entre ficció i dependència de la realitat, un provocatiu Zuckerman no té pèls en la llengua per suggerir al seu creador en el llibre memorialístic Los hechos que està molt més dotat com a novel·lista que no com a simple compilador de records: són els inconvenients d’haver cedit la veu, amb tanta magnanimitat, al seu propi personatge.

L’espectre se’n va està construïda a partir de La visita al maestro, una de les primeres novel·les de Philip Roth i una fita —per arriscada— dins la seua obra. Però els supervivents d’aquella narració són ara uns protagonistes devastats per la vellesa i el càncer, amb un declivi físic indeturable que enllaça aquesta narració amb Elegia i certs moments de L’animal moribund. Eixit del seu refugi a les muntanyes de Berkshire, Zuckerman ha d’anar a un hospital de Nova York perquè, després d’una operació de pròstata, pretén superar amb una intervenció la incontinència urinària. El que preveia com un petit parèntesi de la reclusió al camp amb una vida dedicada plenament a l’escriptura es converteix, contra la seua voluntat, en un seguit de situacions que escapen al seu control: la passió i un fals flirteig —un repte al seu estat físic decadent—, l’enfrontament amb Kliman pel seu projecte de publicar una biografia centrada en un secret inconfessable de Lonoff, a més de la trobada amb la que fou l’última parella d’aquest escriptor se succeeixen en el clima tens i abatut de Nova York després de la segona victòria de George Bush en les eleccions del 2004.

La calma i el precari equilibri de Zuckerman s’esvaeixen en la febricitat i l’energia desbordada de la ciutat, un corrent que també arrossega un home en la seua davallada final. Si bé en uns primers instants el protagonista creu poder dominar la situació, de seguida ha d’admetre que li falten forces per a lluitar. Zuckerman gateja per l’habitació de l’hotel en busca d’un número de telèfon desaparegut, i els espais en blanc s’ensenyoreixen del seu cervell: la fragilitat de la memòria com a anunci de la claudicació de l’escriptor. Per això, abans de retirar-se de nou al seu cau, sap que l’única possibilitat de guanyar aquesta batalla en què s’ha vist obligat a rendir-se és a través de la ficció.

Philip Roth explora, fa créixer de manera hiperbòlica o emmascara en passatges esquemàtics la pròpia biografia, associacions reals i imaginatives ben transparents o bé que aposten obertament per la confusió: la literatura com a contravida. Potser aquest siga el motiu pel qual l’autor es proposà en Los hechos girar els ulls al passat sense la necessitat d’un intermediari, d’una veu interposada. Amb el permís d’un reticent Zuckerman, en aquest llibre Philip Roth fa balanç de la seua vida sense artificis ni calculades estratègies d’engany. L’època d’universitari i l’ambició literària, les dones que el marcaren en els primers anys i, sobretot, la relació amb els pares es despleguen en Los hechos sense les portes falses i les escapatòries de la narrativa. Els fets clau corresponen —se superposen— als principals arguments de les seues novel·les; una altra cosa és com es manifesten aquests esdeveniments en la creació literària. Tal com diu Philip Roth de son pare —la figura més determinant, dins i fora de la ficció—, el repertori de les seues històries era obsessiu i limitat: família, Newark, jueus. Si fa no fa, la mateixa reiteració impulsiva que en el fill.

La lectura de Los hechos fa evident d’on ha extret Philip Roth la major part de temes de la seua obra. Ara bé, hi ha un moment en què la fidelitat als fets és allò menys important, i és més determinant com s’allunya, disfressa o recupera les diferents etapes del passat. Si de cas, allò que sobta més en aquesta autobiografia siga el reconeixement per part de l’autor de com ha reelaborat els colps i les derrotes en la narrativa. Per una banda, la convivència torturada i esgotadora amb Josie, que Philip Roth trià en lloc d’altres dones que li haurien proporcionat més estabilitat a un home amb una especial tendència a abocar-se al pou. O també els atacs que rebé per una part de la comunitat jueva quan publicà els primers llibres. L’autor accepta que sense la possibilitat d’haver de refer-se després de cada humiliació no hauria tingut l’estímul necessari com a escriptor. Zuckerman, però, es venja de la traïció del novel·lista, i en un hàbil capítol li recorda que l’autobiografia és un gènere més trampós i propens al maquillatge dels fets que no la ficció.

Aquesta autoimposició de mirar-se a l’espill i filtrar la memòria per tal de planificar cada nou argument, la dirigeix Philip Roth en l’última novel·la, Indignació, a l’etapa de joventut. Com a homenatge a Sherwood Anderson, el protagonista d’aquesta història és l’estudiant jueu Marcus Messner, qui a la universitat de Winesburg, Ohio, topa amb les restrictives normes morals dels anys cinquanta durant la guerra de Corea. Els efectes que sobre les vides tenen la política i la pressió de la societat nord-americana converteixen Indignació en hereva de Em vaig casar amb un comunista, Complot contra els Estats Units i Pastoral americana, sense el to robust i les ramificacions d’aquestes novel·les. Ací la trama es condensa en un parell d’escenes, marcades pel caràcter contestatari de Messner i pel descobriment convuls del sexe: el desig i l’instint de rebel·lia que també determinen La marca de l’home.

En Indignació Marcus Messner s’ha vist obligat a fugir de l’amor ultraprotector i tirànic de son pare, una figura que de nou torna a ocupar un lloc central, en aquesta ocasió convertit en un carnisser kosher incapaç d’admetre les inquietuds del fill que a poc a poc s’escapa dels seus dominis. Qualsevol intent d’interferir i guiar les decisions del protagonista —com també ocorre amb els consells paternalistes i amenaçadors del degà— provocaran el seu bloqueig i un esclat d’ira: “la forma terrible i incomprensible en què les decisions més banals, accidentals i fins i tot còmiques poden tenir les conseqüències més desproporcionades”.

La prosa de Philip Roth es distancia en els seus inicis com a narrador del ritme aristocràtic de Henry James i Edith Wharton, travessa els camins oberts per Thomas Wolf, Anderson o Hemingway i es recrea en temes i diferents apostes estilístiques de jueus nord-americans com Malamud, Singer o el duel literari amb Saul Bellow. Amb concessions a la novel·la més clàssica, experimentacions amb el monòleg i els deliris psicoanalítics, i també amb arguments que creixen —amb segell kunderià— des d’un fet menor o un gest quasi irrellevant, cal detindre’s per uns instants en Patrimonio —llibre cabdal per entendre Philip Roth, biografia i ficció— i aventurar que la història de la literatura és, en el fons, una història de pares i fills.

 

Posdata, 29 de maig 2009