Elefants, paraigües i gerres de cervesa

A ben pocs escriptors se’ls pot aplicar el binomi d’innocència i saviesa amb la mateixa rotunditat que a Gilbert Keith Chesterton. Aquest àngel voluminós, de rialla sonora i moviments maldestres, fou autor d’exaltades biografies —tan generoses i enfervorides com encertades de juí— en què solia citar de memòria, de novel·les on els personatges són una excusa per destapar un torrent d’idees, a més de poemes èpics singulars i enardits que els soldats anglesos recitaven en les dues guerres mundials. Polemista irreductible i obsessiu —quasi impossible de doblegar— amb una llarga trajectòria d’articulista incapaç de deixar-se cap tema al calaix: quan desplega els seus sorprenents i vigorosos arguments, a banda d’enlluernar-nos, ens encomana un estat d’ànim esponjós, com de xiquet gran. Certa aura de llegenda envolta les inicials G K C, unes sigles que funcionen com una mena de marca. “Si no és net, almenys que siga decoratiu”, digué la seua dona Frances mentre li ajustava un barret i una capa immortals que el convertien en un personatge únic en balancejar la seua silueta de plantígrad per les redaccions de Fleet Street.

Davant les pàgines de G. K. Chesterton fa la impressió d’estar, si fa no fa, a dos pams de la realitat i alhora d’assistir a uns conflictes desplegats des de l’angle més intel·ligent i terrenal: un autor fidel a un ideari en què el camí de la veritat és alhora el més simple i el més insòlit, amb una vida dedicada a formular innombrables ensenyances que sempre duien el segell de la paradoxa chestertoniana. Aquesta habilitat per enfocar una qüestió des de la perspectiva més inesperada, d’unificar filosofia i diversió, atragué caràcters ben allunyats i incompatibles. Per a Graham Green, Evelyn Waugh, C. S. Lewis i Dorothy Sayers —tots ells, com Chesterton, conversos al catolicisme— no hi ha hagut ningú com ell que defensara la religió amb un esperit tan aventurer. A Kafka li agradava la trama anàrquica, la lluita del bé contra el mal en L’home que fou dijous. El Napoleó de Notting Hill captivà al líder irlandés Michael Collins, i Gandhi o Joan Pau I admeteren que Chesterton era un autor a qui acudien sovint.

Tot i reconéixer el costat menys amable de l’època victoriana — paper pintat a les parets, hipocresia i individualisme exacerbat—, Chesterton es defineix com un fill orgullós d’aquest període tan fàcil de satiritzar. Un temps que jutja de cordialitat jovial i d’una elegància quasi aristocràtica en la conversa. Des d’aquesta convicció —d’excèntric amant dels dogmes vells i els contes de fades— hem d’abordar l’Autobiografia que escriví poc abans de morir, una obra que no es troba entre les millors de l’autor, construïda a pedaços i digressions en el seu estil més pur ja que qualsevol anècdota es ramifica sense aturador. Això sí, és una bona mostra d’un assagisme que pretén fusionar humor i sentit comú, una confluència on Dickens és el model idolatrat perquè representa un escriptor que poden entendre “fins i tot els erudits”.

Un teatre de titelles que construí son pare quan Chesterton era menut és el símbol de la felicitat i dels valors a què sempre cal retornar. L’adolescència informe i l’atracció pel nihilisme el posaren en guàrdia davant les trampes dels escèptics. Chesterton s’aferra —més que a una visió optimista— al concepte de gratitud cristiana: encara que la majoria de lectors veié el llibre Ortodòxia com una més de les seues provocacions, en el fons anunciava l’adhesió innegociable al catolicisme. En una de les múltiples conferències que el feren famós —un autèntic i bregat showman— començà dient que si havia costat 1.800 anys construir la seua religió, destruir la del senyor Shaw no el duria més enllà de vint minuts. Després de menjar-se un bistec gegantí i d’acabar-se el vi que duia a la maleta entre papers rebregats, era el moment oportú de contestar les carregades de l’autor irlandés. Vegetarià, socialista i d’obsessions puritanes, segons Chesterton en aquest garbuix indigerible es troba la causa que Shaw mai haguera comprés Shakespeare. En canvi, per a Shaw, un quadrúpede catòlic perillós i retrògrad amenaçava el Regne Unit: el Chesterbelloc.

Hilaire Belloc fou un catòlic extremat, de postulats encesos. La bonhomia i placidesa de Chesterton feren que hi trobara el seu complement ideal. Junts escriviren un pamflet contra la plutocràcia que comprimia el sistema de partits anglés, i les teories “distributistes” de Belloc en L’estat servil facilitaren a Chesterton una ideologia que marcava distàncies amb el socialisme i el capitalisme. Ara bé, enmig de totes aquestes reflexions distorsionades, és quasi més confortant i accessible aquella narració —La taverna errant— en què salvar l’últim tonell de rom d’Anglaterra es converteix en una aposta decidida per la llibertat.

La discussió i la controvèrsia eren el seu mitjà natural. Antiimperialista, partidari dels bóers o de les aspiracions irlandeses, no li faltaren detractors a qui haver de respondre: sense dubte, un dels seus esports favorits. Una de les seues secretàries afirmà que mentre Chesterton li dictava un article, n’escrivia un altre al mateix temps sense perdre’s en cap dels dos escrits. Les pàgines que dedica en aquesta Autobiografia a la corrupció, als “ateus tediosos” o al decadentisme demostren fins on podia arribar l’autor en els seus escrits de prosa hipertensa.

Un altre irlandés, el pare O’Connor, fou una de les persones que més l’influïren perquè es convertira al catolicisme, i per ser el tipus enginyós, atret per misteris i malsons que inspirà el seu popular detectiu. Borges —un dels seus lectors més devots— arriba a revelar-nos, amb el cor trencat, que troba més estimulants els volantins filosòfics i irracionals del pare Brown a l’hora de resoldre un cas que no el gust pel microscopi i l’anàlisi de cendres de Sherlock Holmes.

Malgrat la inversemblança d’algunes propostes, Chesterton és un autor que et fa anar al llit amb un somriure obligat. Segons Josep Pla és d’un mal gust deliciós que desfà les cares més llargues. Davant un auditori que no coneixia el tema de la xarrada, Chesterton els comunicà que podia parlar tant d’elefants com de paraigües i tot seguit impartir una conferència memorable. El dring de cascavells de la prosa de Sagarra el descriu com una morsa franciscana, “un clown inflat i sublim amb tot el fetge ple de pedres de catedral gòtica”. Si el ser humà és capaç de grans projectes però no de controlar els esclats de mal humor, cal reconéixer que una de les possibles solucions es diu Chesterton.

 

Posdata, 9 gener 2004