La llengua salvada d’Amos Oz

En “Una història d’amor i de foscor” conflueixen les vivències d’infantesa i joventut d’Amos Oz amb les vicissituds històriques i humanes de la creació de l’Estat d’Israel. La tragèdia es fa compatible amb l’humor i la tendresa en aquestes vibrants memòries.

amos oz 1

Amos Oz
Una història d’amor i de foscor
Traducció Roser Lluch
La Magrana 2007

En el seu al·legat —inesgotable i perseverant— a favor de la pau entre israelians i palestins, Amos Oz ens reproduiex una escena ben definitòria del que per a ell representa el món jueu. En Contra el fanatisme l’escriptor ens relata com una nit, en la Guerra dels Sis Dies, un general s’assegué junt als seus soldats en un moment de descans. De seguida, un dels membres del batalló preguntà al seu superior si havia llegit Guerra i pau perquè, al seu entendre, estaven a punt de cometre un dels errors tàctics que remarcava Tolstoi en la defensa que plantejaren els russos contra les tropes napoleòniques. Fou suggerir aquesta possibilitat i convertir-se aquesta reunió improvisada en una disputa encesa —un guirigall competitiu de monòlegs— on cadascú escridassava els altres amb enèrgiques i inconciliables propostes sobre art militar, literatura i política.

Aquest batibull de veus —una discussió que no cessa— és una part indestriable del rerefons d’Una història d’amor i de foscor. En aquestes memòries, Amos Oz ens situa en un carrer de Jerusalem polsegós i atrotinat on tots parlaven però ben pocs paraven a escoltar què deia l’altre. Una barreja de professors, llicenciats i especialistes fugitius de tots els racons d’Europa —de totes les versions d’antisemitisme— però que, en l’etapa final del mandat britànic i en la primera del nou Estat, havien de fer de botiguers, treballadors de correus i repartidors. Amos Oz recull aquesta coloració de veïns i familiars, amb relats que contenen des de drames dostoievsquians a personatges ascètics hereus de les profecies de Tolstoi. Això sí, tal i com remarca l’autor, amb qui millor es pot identificar tot aquest bigarrat univers és amb les criatures d’Anton Txèkhov.

Ara bé, tot i que l’enyorança i el record endolcit presideixen algunes de les planes d’Una història d’amor i de foscor, és la valentia a l’hora d’abordar el passat l’actitud que predomina per a teixir tots els fils d’aquesta corprenedora i poderosa narració. Hi ha un esforç i una determinació exemplars per acarar-se amb els fantasmes i les recompenses d’un xiquet que ha necessitat la distància de moltes dècades per a assumir —l’intent de comprendre’s— tot el que visqué en els seus primers anys. De fet, com si la duresa haguera marcat també el ritme de l’escriptura, la revisió d’aquella època és en principi cautelosa, amb intervals i aproximacions —seqüències en aparença aïllades—, fins que les esgarrapades de la tragèdia s’hi fan presents i prenen el protagonisme del llibre.

Perquè la memòria és per a Amos Oz una mena d’arpó, que com més l’estires per desfer-te’n més se’t clava endins de la carn. Aquesta ferida que ha arrossegat al llarg de més de mig segle fins que s’ha atrevit a enfrontar-la és el suïcidi de sa mare quan l’autor tenia dotze anys. Una crosta que amb el temps queia una vegada i una altra però que en lloc de tancar-se deixava a la intempèrie aquesta pèrdua injusta, ofensiva. I és ací on s’enforteix la narració d’Amos Oz, disposat a reproduir cadascuna de les fases —el pou i el desconcert— que provocà aquella desaparició. Des d’una primera etapa de ràbia i acusació contra sa mare —una rebel·lia indiscriminada—, després el silenci i el col·lapse, fins que aquest mutisme corrosiu cedí i l’autor acceptà posar per escrit cada tensió i cada tremolor del múscul de la memòria.

És amb aquesta fermesa que Amos Oz estira de les dues branques  dels avantpassats amb totes les conseqüències que se’n deriven. Per un costat la família de la mare, procedent de Rivno —frontera entre Ucraïna, Rússia i Polònia—, uns comerciants que educaren les tres filles sota la cuirassa de la tradició en una escola burgesa jueva. L’autor insisteix que la mare mai no es recuperà del món que es veié obligada a abandonar, dels amics i professors de l’institut assassinats pels alemanys, dels somnis artístics que hagué d’oblidar en arribar a Israel i començar de nou. La fragilitat d’un caràcter —la malenconia eslava que descriuen Txèkhov i Turguenev— que s’havia format sota les ficcions i els enganys del romanticisme.

Per una altra part la família paterna, jueus que, segons les convulsions de la història —i de l’antisemistisme—, visqueren a cavall d’Odessa i Vilna. A causa de les constants persecucions i agressions —catòliques i ortodoxes, russes, poloneses i lituanes— no tingueren altra opció que emigrar a Palestina. Però aquests episodis sempre foren un tabú, un secret que es veia incapaç de revelar aquest xerrarire erudit i savi, a estones mestretites —i d’un humor disuasiu— que fou son pare. Un retrat no exempt d’irritacions i retrets —d’infelicitats—, fins que en el curs de la narració es converteix en acceptació i estima pregona. L’amor i la foscor —extremats, complementaris— planen amb un vol circular per cadascun dels capítols d’aquest desafiament memorialístic.

Amos Oz estava destinat, a ulls dels seus pares, a aconseguir tot allò que per a ells no foren més que projectes escapçats i frustracions. Envoltat de llibres i converses professorals, tractat des de menut com una eminència intel·lectual allunyada de les lamentacions i inseguretats de la diàspora, tot s’esbotzà després de la pèrdua de la mare. Tant és així que als setze anys —quatre després del suïcidi— se n’anà a un quibuts per tal de marcar distàncies, de tancar amb pany i clau una etapa que se li feia intolerable. L’autor manté un pols vibrant amb tot aquest garbuix de sentiments: la recuperació de cada fragment d’aquell període amb la intenció d’encabir cada peça al seu lloc, desgastar cada aresta punxegosa fins que la mà s’acostume al tacte de la pedra.

Encara que més enllà de la devastació personal i col·lectiva, dels drames humans que esguiten els personatges d’aquesta narració —des de la Shoà a les guerres que succeïren la creació d’Israel—, destaquen tot un seguit de relats que ens eleven per damunt del dolor: ressò de contes khassídics i somriures inesperats. Rivalitats i duels literaris on destaca la figura patriarcal de l’oncle Iossef Klausner, una de les més atraients d’aquetes memòries. L’àvia Xlomit —tan obsessiva amb els microbis que possiblement morí d’un excés de desinfecció— que obligà a casar-se el seu promés, el saltamarges compulsiu de l’avi Alexander, agafat de l’orella. La casa de la mare a Rivno, poblada d’aristòcrates enfonsats, servents i amants, d’històries dignes de novel·les del segle XIX. Quan els pares d’Amos Oz se l’enduien a reunions amb escriptors i gent de renom i l’obligaven a restar en silenci, no parava d’inventar arguments per lluitar contra l’avorriment. Més endavant descobrí que narracions i personatges de les seues novel·les sorgirien, en part, d’aquelles ficcions i també dels escenaris de la infantesa.

Una història d’amor i de foscor està travessada de desafeccions i retrobaments, d’ofenses i mirades ja més reposades. Si de cas, l’única estima incondicional que no ha necessitat de cap exercici de conciliació posterior és la relació amb l’hebreu. Una llengua desfigurada i poc flexible en un inici, però que tots els seus familiars mimaven i jugaven amb els mots com si de l’objecte més preuat es tractara. El plaer d’assaborir de nou “les paraules gairebé oblidades, les estructures sintàctiques estranyes, les contrades allunyades en l’espessor dels boscos de la llengua per on feia segles que gairebé ningú havia passat”. L’adjectivació i la sensualitat descriptiva d’Amos Oz —a més d’un afuat sentit de l’humor— resplendeixen quan l’hebreu és matèria de reflexions i d’anècdotes.

Amos Oz, mentre elaborava aquestes memòries en el límit del desert d’Arad, tenia la sensació de comptar només amb uns pocs ossos amb els quals havia de reconstruir tot un dinosaure. Com en els grans llibres autobiogràfics, el seu protagonista no dubta a enfangar-se en uns viaranys que no han estat gens fàcils de recórrer. Un autoretrat confegit amb la nuesa —i el recer— que desprenen els versos de Iehuda Amikhai: “En aquest país ardent/ les paraules han de ser ombra”. És com Amos Oz defineix la seua novel·lística —la necessitat de posar-se en el lloc de l’altre— el que li ha permés apamar el territori més personal. Després d’haver-se atrevit de nou a esguardar l’esvoranc que s’obrí al voltant d’un xiquet de Jerusalem, la seua aposta és la mateixa que en Contra el fanatisme: optar a favor de les imperfecions de la vida i en contra de la il·lusòria perfecció de la mort.

 

Posdata, 11 gener 2008