Flors i sagetes al jardí

Les cartes que adreçà Armand Obiols (1904-1971) a Mercè Rodoreda permeten reconstruir la relació que mantingueren en els anys d’exili, a més d’assistir als consells i les observacions literàries que Obiols feia habitualment a l’autora de “La plaça del Diamant”.

 

obiols 1

Armand Obiols
Cartes a Mercè Rodoreda
Fundació la Mirada 2010

Si hi ha una espècie necessitada de mites i llegendes, és la dels lectors. Els passatges poc nítids de les vides d’escriptors desperten, com una mena de reflex, el nostre costat tafaner i fantasiós. És cert que la figura d’Armand Obiols ha estat envoltada de misteri, però la seua irrupció en la literatura catalana respon a un vell recurs, la guerra de bàndols i generacions, és a dir, fer soroll per cridar l’atenció. Alineat amb el grup de Sabadell —amb Francesc Trabal i Joan Oliver—, el propòsit d’Obiols fou agitar el conformisme de la crítica i apostar per bregues i controvèrsies en uns moments —el primer terç del segle XX— d’intensa activitat creativa. En les pàgines de Buirac —articles apareguts en la revista La Nau a finals dels anys vint—, Obiols desplegà una mena d’antiglossari que li serví, a banda de divertir-se, per soltar el garrot als cappares de l’època: la beateria encarcarada de Manuel de Montoliu, un Joan Estelrich que dirigia la Bernat Metge amb escassos coneixements de grec, la facilitat excessiva —la maquineta— de Sagarra amb els versos o les bondats cotonoses com a prologuista de López-Picó foren algunes de les víctimes més visitades i galtejades. Quan alguns d’aquests col·laboradors fugiren emprenyats de la publicació, Obiols somrigué desafiant: “Esperonar en una tribu el nomadisme d’alguns individus és sempre un mèrit”.

Moltes provocacions i jocs entremaliats tingueren l’origen, quasi segur, en Josep Carner. L’oïda d’Obiols enregistrava —atenta i feliç— l’anecdotari maliciós de l’autor de L’oreig entre les canyes. I és que tant Carner com Carles Riba quedaren enlluernats ben prompte amb aquest jove que reunia condicions per ser el crític més incisiu i respectat de la literatura catalana. En Lectures del romanticisme —un curs privat per seduir la seua futura dona, Montserrat Trabal—, Obiols traça les línies d’aquest moviment, assenyala diferències i interseccions a Alemanya, França i Itàlia a més d’endinsar-se en els territoris independents de russos i anglesos. Sempre atent al valor literari —herència i innovació—, en breus anotacions perfila l’originalitat i la força de Goethe, Jane Austen o Balzac amb simplicitat i magnetisme, hàbil en el maneig de l’atles literari.

Ara bé, aquests papers rescatats per la Fundació La Mirada mostren, també, l’estigma d’Obiols: la impossibilitat d’enllestir els projectes —poemaris, novel·les, assaigs— que s’havia fixat, el llast de saber-se un autor dotat que acaba per convertir-se en un home sense obra. En les Cartes a Mercè Rodoreda es percep en alguns episodis aquest estat abúlic, de derrota. L’inici d’aquesta correspondència es produeix a l’exili a França ja avançada la Segona Guerra Mundial, amb Obiols a Bordeus —ciutat sota control alemany— i Rodoreda instal·lada a Llemotges, dins al govern de Vichy. Les cartes d’aquesta etapa són d’un amor exaltat, fruit de la separació i les penúries de la guerra. L’escriptora s’enutja si Obiols no li escriu cada dia, i encara que no es recullen les respostes de Rodoreda, s’entreveu un caràcter vulnerable i alhora bel·licós.

El segon apartat se situa en la dècada dels seixanta, quan Obiols és a Viena com a traductor de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica mentre Rodoreda resideix a Ginebra. Un Obiols que ja ha abaixat els braços amb la creació i la crítica es converteix en assessor literari de l’escriptora: fa correccions i l’aconsella sobre el model de prosa, la conhorta paternal quan la veu desanimada i, fins i tot, li pauta el ritme de treball. Obiols queda impactat amb La plaça del Diamant, pentina i revisa narracions i li regala un dels màxims elogis que pot rebre un autor: “has arribat a trobar el que molts escriptors no troben mai: un estil”.

Però per a un lector de reflexos tan esmolats i plàstics com Obiols, en aquestes Cartes hi ha, llevat de les referències a Rodoreda, poques anotacions sobre literatura. Melancòlic i apagat —segons s’autoretrata el mateix Obiols—, llig novel·les policíaques i de tant en tant fa alguna observació sobre Colette, Henry James, Delibes, Martín Gaite o Salinger, però amb una inèrcia telegràfica. Per tal d’encoratjar Rodoreda, Obiols posa en marxa la piconadora amb Espinàs, Benguerel, Sarsanedas o Pedrolo. Quan fa observacions sobre Pla, Villalonga o Espriu —malgrat que siga com a tàctica per afalagar l’escriptora— és, senzillament, injust. En canvi, en alguns apunts sobre Capmany, Calders o Perucho destaca la balança del bon crític. L’aparició de Fuster i l’admiració que li desperta Incerta glòria mostren, encara que breument, l’instint d’un lector que sap distingir les peces més preuades.

Lúcid i clarivident en l’escriptura, la prosa d’Obiols —sobretot quan exerceix d’assagista— també s’ennuega i s’enfosqueix: l’ambigüitat i l’emmascarament, un dels seus trets més distintius segons retratà Domènec Guansé. De vegades irat, de vegades pansit, en aquestes cartes es desvelen alguns interrogants sobre l’aura de Baterbly que ha distorsionat, sovint, la seua ubicació literària. Això sí, algunes claus vitals augmenten els aspectes llegendaris i dibuixen un personatge novel·lesc: proper a autors reverenciats, de sarcasme abrasiu amb escriptors i polítics —el retrat de Companys o de l’exili a Mèxic en Bordeus 45—, responsable gens acomplexat d’un camp de concentració a la zona ocupada pels alemanys, amb una filla que abandonà al poc temps de nàixer —una de les millors cartes és quan Obiols s’enutja perquè Rodoreda vol propiciar que es coneguen pare i filla—, o sorprés amb una amant a Viena que desencadenà el col·lapse i la fúria de l’escriptora. Amb aquests capítols sorgits de la boira és difícil no acceptar que llegenda i realitat troben, en aquest cas, més d’un punt de contacte.

 

Posdata, 5 octubre 2012