Una selva d’ombres

L’amenaça del mal i la noció de pecat travessen l’obra de Flannery O’Connor (1925-1964), amb uns arguments inquietants i poderosos. La biografia de l’escriptora de Geòrgia ens aproxima al món d’on sorgiren aquestes narracions torbadores i ja clàssiques.

 

flannery 4

Flannery O’Connor
Tots els contes
Traducció Ernest Riera
LaButxaca 2011

En contra del que insinuen teories i programes estrictes, Flannery O’Connor pensava que la literatura consisteix, sobretot, a seure dues hores cada dia —sempre les mateixes— davant un paper en blanc i estar a l’aguait per si es presenta una bona història. Malalta de lupus, una resposta autodestructiva del sistema immunològic, i reclosa a la seua granja de Milledgville, Geòrgia, O’Connor feia de la rutina una condició —un refugi— per a la supervivència. Això sí, a la porta de sa casa rebia —amb posat senyorial mentre es recolzava en unes crosses— tot un seguit d’admiradors, periodistes i autors que peregrinaven per conéixer de primera mà aquesta escriptora enigmàtica que solia anar acompanyada d’ànecs, gallines, oques i paons capriciosos a l’hora de desplegar la seua cua luminiscent i indesxifrable, com un sistema solar. Una tímida O’Connor somreia satisfeta pel reconeixement i l’interés que despertava, tot i que per evitar acumulacions sorolloses de gent, advertia: l’inventor del còctel hauria de ser arrossegat i esquarterat. A molts d’aquests interlocutors els confessà que en la seua època universitària, quan tots parlaven de fons i forma o de somnífers entre copes d’alcohol, allò que realment la mantingué escèptica i vigilant fou la fe cristiana. No és casual que en els últims anys de vida la conferència que més li sol·licitaven fóra “El novel·lista catòlic en el sud protestant”, on assegurava que haver llegit molta teologia havia fet més audaç el seu estil.

Llegir els contes de Flannery O’Connor i alhora la biografia que li ha dedicat Brad Gooch permet, a banda d’augmentar la força d’atracció d’aquesta escriptora —un personatge tan fascinant com les seues criatures—, sorprendre’s per la facilitat amb què convertí tot el que tenia a prop en matèria literària: membres de la seua família “que mai no havien abandonat el segle XIX”, notícies insòlites descobertes en diaris i revistes d’agricultura, converses amb l’encarregat de la llet o amb els negres que treballaven a la granja, o bé qualsevol xafarderia que s’escampara pels pobles veïns. Encara que el tema central de moltes narracions no és un altre que la rivalitat amb sa mare, una viuda de caràcter esquerp que aconseguí tirar endavant tota sola la propietat rural, tal i com s’esdevé en L’expatriat, un western en què l’odi i la desconfiança cap als estranys desemboca en un duel tràgic. El dit inclement i la feblesa humana s’alternen en el batec d’aquests relats, com La vida que salvi pot ser la seva —amb un final desolador i flamíger—, o la lluita entre símbols i mites que presideix Greenleaf. Amb Bona gent de pagés O’Connor ens sorprén amb la innocència aparent d’un venedor de Bíblies que es revela com un seductor sàdic que derrota tant la mare com la filla. Una escriptura, per tant, que subratlla aspectes grotescos i al mateix temps reverencials de la realitat, com l’experiència mística d’un rodamón excèntric en Sangre sabia, una novel·la que oscil·la entre la picaresca i les històries de sants medievals. Aquestes narracions estan poblades de sers que sucumbeixen a les seues ambicions, al pols que en algun moment s’atreveixen a llançar a un Déu impertorbable i esquiu.

flannery 6

Flannery O’Connor
Novelas
Traducció Celia Filipetto
Lumen2011

L’obra d’O’Connor gira, de forma més intensa o el·líptica, al voltant del pecat original, amb el diable que ens observa pacient, preparat per a l’atac (Un cercle dins del foc), i que també pot adoptar la figura de falsos profetes i àngels enganyosos, predicadors fanàtics —episcopalians, metodistes, presbiterians— que l’escriptora veié sovint i que traslladà a la novel·la Los violentos lo arrebatan o narracions com Un bon home costa de trobar, amb un pistoler convertit en profeta nihilista, impàvid a l’hora d’executar sentències de mort. En els relats d’O’Connor irrompen la penitència i el càstig —més enllà, inclús, de preceptes religiosos—, personatges urpejats per la fe que en les seues existències vulgars es veuen assetjats per llampecs i commocions de juí final: la pugna del bé i del mal sense saber on és la línia que divideix els contendents. Els protagonistes són individus enfrontats a dilemes i situacions insospitades, però identificables amb gent de la seua Geòrgia natal: grangers, comerciants, propietaris agrícoles. De fet, O’Connor era conscient que, per damunt d’altres aspectes, imatges i sons defineixen l’escriptor del sud dels EUA, malgrat que sempre intentà fugir de l’estereotip lacrimogen de la Confederació —mai no tolerà Allò que el vent s’endugué—, tòpics desdenyats amb rotunditat en Una trobada tardana amb l’enemic.

Després d’uns primers paràgrafs atenuats —lluny de l’èmfasi i del colp efectista que sol presidir el gènere—, l’avanç lent i mesurat de la trama ens obri a poc a poc la porta al seu trasbalsador món interior, un cercle que s’estreny fins que la pressió acumulada esclata en un fotograma imperceptible, una esgarrapada profunda i silenciosa. Les obsessions i els fantasmes d’O’Connor —ben detallats per Brad Gooch a través d’una pluja de testimonis— emergeixen en les seues narracions, com la por a la ciutat (El negre artificial), els conflictes d’herència i de sang (Tot el que progressa ha de convergir), o els efectes destructius d’una caritat perversa i cega (Els esguerrats entraran primers, gran relat). Davant el sexe l’autora palesa una aprensió virulenta (Les comoditats de la llar), i en la denúncia d’artistes rebels i romàntics pot arribar a ser devastadora (Un calfred perdurable). La manera com O’Connor es desdobla en autoretrats sarcàstics, de vegades aterridors i cruels, és una de les possibles lectures —magnètica i incisiva— dels contes, com també seguir les referències al sol —“una bala de plata”, “una butllofa blanca i furiosa dalt del cel”—, o als matisos de blau dels ulls irlandesos que guspiregen en els rostres dels protagonistes. Aquesta prosa aristocràtica i implacable és fidel a l’ideari de Yeats, compensar cada línia tensa amb una relaxada.

flannery 5

Brad Gooch
Flannery O’Connor
Traducció Aurora Echevarría
Circe 2011

Quan T. S. Eliot llegí Flannery O’Connor digué que els seus nervis no podien resistir tanta angoixa. La mateixa escriptora afirmava que la tonalitat de les seues narracions evoluciona del gris al negre blavenc, fins arribar al color del foc: ecos de l’Apocalipsi sense oblidar un somriure provocador, tal i com es desprén de la seua correspondència, una intel·ligent barreja d’ironia mordaç i juganera amb rampells d’adusta jansenista. “Un Crist bizantí, pla i sever, amb ulls que ho exigeixen tot” domina un dels últims relats, L’esquena de Parker, i quasi tota la literatura d’O’Connor, on sempre es pot ensumar “la ferum del pecat”. Incòmoda quan li assenyalaven la proximitat a Faulkner o Curson McCullers, preferia adscriure’s al misteri i la poesia que atresora Hawthorne o als combats particulars dels escriptors catòlics contemporanis, conscient que en l’art una visió és més important que una lliçó moral. “Oh, Senyor —va resar—. Que esclati la tempesta i s’emporti l’escòria de la terra!”, invoca un dels seus iracunds personatges. Però la redempció i una mena de conciliació amb la vida no són descartades en aquestes esfereïdores narracions, i en especial les que ideà en l’hospital poc abans de morir, quan s’anunciava un crepuscle d’un “violeta moribund”. És per això que escriure un bon relat era per a Flannery O’Connor el major signe de gràcia.

 

Posdata, 30 setembre 2011