Howard Jacobson, amb “El cas únic de Sam Finkler”, ens presenta en l’univers jueu de Londres tota una sèrie de personatges condicionats —amb escapades i retorns— per la seua identitat: amistat, amor, rendicions i entusiasmes en una novel·la que combina drama i humor
“No pots ser un de nosaltres. No hauries de voler ser un de nosaltres”. Així de taxatiu es mostrava Sam Finkler —un jueu que lluita amb totes les seues forces per fugir del seu passat i de la seua identitat— amb el seu antic company d’escola Julian Treslove qui, en canvi, s’ha proposat fer el trajecte invers i així convertir-se en jueu. I al bell mig d’aquesta competència insòlita que només pot sorgir d’una gran amistat, el que fou professor de tots dos, Libor Sevcik: un vell jueu que ha dedicat bona part de la seua vida a escriure biografies sobre estrelles de Hollywood i que també, com Sam Finkler, acaba de perdre la dona. Això sí, en aquest triangle unificat pel dolor i l’aflicció —i bones dosis de comicitat— sembla, tanmateix, que el personatge més dissortat siga Treslove, víctima d’un excés de novel·les romàntiques i àries d’òpera en la joventut que s’han convertit en el seu programa sentimental. Amb una tendència innata a recrear-se en la tragèdia i els pensaments fúnebres, Treslove sol enamorar-se de dones d’aparença fràgil amb intenció de salvar-les de la solitud i, al final, són elles qui l’humilien i l’expulsen de les seues vides. Autocompassiu i histriònic, Treslove —que treballa com a doble d’actors famosos en festes socials— conté tots els elements dels jueus neuròtics i fàcilment excitables que protagonitzen algunes novel·les de Philip Roth i Saul Bellow. Només hi ha un fet que no permet encasellar-lo entre aquests personatges, i és que Treslove, malgrat els seus intents per certificar el contrari, no és jueu. Lluny de desanimar-lo, un paternal Libor col·labora a augmentar el seu optimisme: “que estiguis tan susceptible és bon senyal. No es pot ser jueu sense ser susceptible”.
El cas únic de Sam Finkler és una novel·la on aparences i estereotips ben prompte queden esmicolats, deformats i en constant transformació enmig d’una cadena imparable de fets: un tractament del temps narratiu que succiona i s’apodera de l’argument. Com a contrapunt al desig de Treslove i a la idealització apassionada que elabora del món jueu, el seu amic Sam Finkler ja des de menut —incòmode i aprensiu— es desentenia quan son pare li parlava en jiddisch abans d’anar a la sinagoga. Escriptor de best-sellers d’autoajuda i presentador d’un populista programa de televisió que aplica els grans noms de la filosofia als problemes quotidians, Finkler aprofita la causa palestina per carregar públicament contra la seua condició de jueu. I és en aquest punt que Howard Jacobson basteix una teranyina amb personatges del passat i del present dels protagonistes, sers que queden involucrats —de forma voluntària o per inèrcia— amb el conflicte d’amor i odi als jueus que recorre la novel·la. “Un pensador jueu que ataqués els jueus era un premi”, adverteix poc abans de morir Tyler, la dona de Finkler, conscient que l’egomania desmesurada del seu marit serà l’estímul i l’autèntic perill de la campanya que s’ha disposat a dur endavant. Encara que per a fer menys previsibles les coses Tyler —gran personatge de la novel·la—, d’un judaisme combatiu i orgullós, a l’igual que Treslove, no és jueva.
Howard Jacobson —amb un ritme d’escriptura i un moviment de peces que evoca passatges de Julian Barnes i Martin Amis— fa girar al voltant de les contradiccions que pateixen Julian Treslove i Sam Finkler no tan sols els personatges de la novel·la, sinó un tema que sempre que apareix provoca un esclat incendiari: “Era una paraula clau que desfermava la follia. Jueu. Una paraula menuda, sense espai per aixoplugar-hi la raó. Era dir “jueu” i semblava que haguessis llançat una bomba”. De fet, uns i altres han de definir-se en algun moment de la trama sobre aquesta qüestió, indestriable dels esdeveniments i de les accions dels protagonistes. En la seua lluita contra ell mateix, Sam Finkler liderarà el GAS (Grup d’Avergonyiment Semita), un conglomerat de jueus de Londres que amb els seus arguments —l’excusa de la situació a Gaza i la coartada de l’antisionisme— legitimen idearis i actuacions antisemites de tots els colors: grafits, crides de boicot a Israel, professionals de les manifestacions de Trafalgar, amenaces i atemptats troben la comprensió suïcida d’aquests personatges guiats per l’autoodi i que l’autor perfila —motiu nuclear del llibre— en tota la seua varietat, grotescos i perniciosos en la seua militància de jueus antisemites.
Però el factor clau —i més atractiu— d’El cas únic de Sam Finkler consisteix a comprovar com tota aquesta col·lisió d’idees no sobrepassa ni esborra les línies de la narració. Històries d’amistat i distanciament, relacions inconciliables entre pares i fills, o bé la pugna amb l’herència del passat són aspectes que determinen els personatges amb la mateixa intensitat que els debats que s’hi plantegen. En aquest sentit, el vell professor Libor —una de les millors criatures del llibre— no pot superar el buit per l’absència de la dona i s’aferra als records i als enganys de la fantasia mentre se sent cada vegada menys lligat a les discussions rituals i enardides sobre Israel, o bé abaixa el cap —exhaust— cada ocasió que descobreix un nou rostre de l’antisemistisme modern. Ara bé, junt a la pèrdua i la desolació, aquesta és també una novel·la que gravita sobre l’amor entre Treslove i Hephzibah, una jueva embolcallada en xals, maternal i un huracà devastador a la cuina —una creació digna de Daniel Pennac—: l’autor fa confluir en aquesta peculiar parella l’humor i el drama que, de vegades paral·lels, de vegades trenats, modulen el to d’El cas únic de Sam Finkler.
Com en un camp magnètic, Howard Jacobson fa entrar i eixir els personatges en el cercle jueu, una lluita extenuant —inabordable sense el recer de la ironia— per estar dins i fora al mateix temps. Els dubtes i les regressions de Sam Finkler —espantat amb la deriva dels seus companys de grup— en la seua fugida com a jueu coincideixen amb el descobriment de Treslove de la complexitat i la incomprensió d’uns referents que havia mitificat des del seu filosemitisme entusiasta. En aquest joc d’espills —amb viatges d’anada i tornada—, és precisament Hephzibah qui concentra bona part de les pulsions de la novel·la: “ser la representant del teu poble davant d’un home que havia decidit idolatrar-lo era una tensió constant”, el propòsit inassolible de no decebre ni Treslove ni tota la història del judaisme. Les rialles i la indignació de Hephzibah s’entrecreuen sovint com un antídot amb què afrontar el dia a dia de jueva a Londres entre sobresalts, abatiment i el ferm propòsit de no claudicar. De fet, malgrat les diferències incandescents que els separen, sobta l’imperceptible pas que es produeix entre els personatges des d’unes disputes tempestuoses a la complicitat i la calma: unes regles assumides com un precepte per tal que no s’acabe de trencar mai el llaç. És ben possible que aquesta siga la causa per la qual el dol de Sam Finkler, en el fons, no té límits.
Posdata, 17 juny 2011