L’escriptor que volgué ser polític

Ni el mateix Chateaubriand (1768-1848) —tan meticulós i obsedit amb la planificació de la posteritat literària— s’hauria imaginat uns detractors tan emblemàtics. Un dels màxims representants de la dreta radical francesa, Charles Maurras, vociferava de manera agra que els escrits del vescomte no eren altra cosa que un preludi de l’anarquia imperant. Pel que fa al tòtem de l’esquerra i de les revoltes més diverses, Jean Paul Sartre, no només escopí, sinó que pixà etílicament sobre la tomba de l’escriptor en l’illot bretó de Grand-Bé. S’ha de reconéixer que conciliar uns odis tan extremats i insignes està a l’abast de ben pocs.

Té mèrit barallar-se amb tothom, abans i després de la tomba. Si bé és cert que Chateaubriand dedicà bona part de la seua vida a denunciar els efectes devastadors dels processos revolucionaris, també fou conscient que un retorn als ideals de l’Antic Règim era impossible després d’haver rodat el cap de Lluís XVI. Aquest posicionament provocà que des de diferents faccions polítiques se’l mirara amb recel, o amb manifesta hostilitat. Encara que per a ser justos Chateaubriand també féu tot el que pogué per no acabar d’encaixar en cap dels moviments que nasqueren després del 1789. Si de cas fou un defensor obstinat de la monarquia hereditària, la dels Borbons, però en conflicte permanent amb els reialistes més radicalitzats. La mateixa al·lèrgia li causava la perruca de Robespierre que la bilis cristal·litzada de Joseph de Maistre.

No és fàcil encasellar aquest escriptor, ampul·lós i retòric a estones, amb una llengua prodigiosa i rotundament moderna en molts altres moments. De tendència desmesurada a presentar-se en artificiosos escenaris que estigueren a l’alçada de la immortalitat; amb una egolatria desmesurada, exhibicionista, però amb una habilitat extraordinària per pintar l’època, per retratar els principals personatges, per mostrar un món que s’ensorrava i un altre que sorgia, monstruós i fascinant als seus ulls.

Aquesta disparitat d’estils i de registres serviren a Chateaubriand per construir les Memorias de ultratumba, una obra que sotmeté a una constant reelaboració al llarg de quaranta anys. Llibres de viatges, anotacions de dietari, discursos, cartes i comunicacions oficials, tot intenta encabir-ho per tal d’explicar el pas d’un segle a un altre, les convulsions que succeïren la Revolució francesa. En el disseny d’aquests papers autobiogràfics el model i rival és Rousseau, i no precisament per la ideologia que contenen les Confessions, sinó per l’excel·lència i fermesa de la prosa. Montaigne i Pascal són padrins declarats, i sabé parar l’orella a un dels pocs amics que tingué, Joubert. El que és evident és que Chateaubriand ocupa una baula imprescindible en la literatura francesa, una literatura que —ofensivament per a les altres— no ofereix cap buit.

En els viatges per Amèrica i Àsia trobem un abús incontenible de cascades escumejants i muntanyes enfocades per la lluna. Hi ha un excés de decorativisme, de garlandes i fanalets que pengen per molts racons. És posar-se davant l’espill i portar el romanticisme al grau més elevat dels seus vicis. El sentit del ridícul desapareix i Chateaubriand igual fa el mestretites que ens conta amb quina destresa pujava un arbre —commovedor espectacle.

Ara bé, quan passa a exercir d’historiador, d’analista polític —memorialista, clar i ras— és un escriptor que està creant les bases de la prosa actual: frase curta i angulosa, un ritme narratiu sàviament dosificat, la combinació d’anècdotes amb afers més transcendents, a més d’un estudi dels caràcters humans amb rerefons clàssic. És aquest assagista i precursor del periodisme el que ens atrapa, el que esguita des de Flaubert i Proust a Julien Gracq.

Amb to resignat es confessa demòcrata per naturalesa i aristòcrata per costums. Chateaubriand sap que la història no ha anat pel camí que ell hauria marcat, la qual cosa li permet descriure els fets des de dins i també amb una visió més distanciada. Entén que la igualtat és un concepte útil per afalagar la vanitat dels francesos, però que en la majoria d’ocasions ha desembocat en un esclat incendiari del poble o bé en pura tirania. En el seu ideari intentarà fer compatibles llibertat i tradició, afirmar la individualitat enfront dels jacobins o de l’Imperi. Contra la divinització de la raó, l’autor aposta pel cristianisme.

És normal que amb aquest programa se sentira sovint en l’oposició, la seua tribuna més habitual. Acabat d’arribar a París, Chateaubriand veu des d’una finestra dos caps clavats en la punta d’unes piques i l’extensió del terror el fa retrocedir; es declararà per sempre un enemic de les revolucions. Entre declamacions inflamades, imposició del barret frigi i, això sí, molts poemes pastorils, la guillotina és un autèntic festí de salvatges. És el camp d’entrenament de Fouché —l’instint emergent d’una hiena— o els efectes fraternitaris que li fan exclamar a Chamfort, divertit: sigues el meu germà o et mate. Chateaubriand constata, a més, com l’amor propi ferit és un dels principals generadors de revolucionaris.

Davant aquest clima de persecució i ressentiment es converteix en un émigré. A terres d’Amèrica coneix el president Washington i comprova embadalit com aquest poble evoluciona cap a un republicanisme que ell no haguera dubtat a signar, tot i que l’activitat frenètica i el pragmatisme dels americans inquieten els seus fonaments aristocràtics. A Londres subratlla que mentre a París s’assassina en nom de la humanitat, ell referma les conviccions monàrquiques i la defensa de la llibertat dins l’ordre de Burke. Uns apunts que després seran desenrotllats per Tocqueville, el seu descendent ideològic.

Una cosa ben diferent és quan el mateix Chateaubriand vol exercir personalment la política. No és casual que la majoria de governs —inclosos els de Lluís XVIII— desconfiaren d’ell. Hi ha alhora un agut analista i un pèssim gestor, grans idees i una intuïció privilegiada es barregen amb una ineficàcia clamorosa per saber moure’s entre tants carnívors, actors habituals de la política. De fet, un home curtit en mil batalles com Talleyrand li guanyarà sempre la partida; amb ràbia congestionada, Chateaubriand li dedica tot un seguit d’acusacions i insults, sobretot per considerar-lo l’instigador de la mort del duc d’Enghien. Supose que en cas d’haver llegit aquest libel, Talleyrand l’hauria despatxat amb un badall somnolent, si no amb absoluta indiferència.

Chateaubriand té dots de gran observador, però també certa prevenció a baixar al fang polític, a empastifar-se de les petites misèries i véncer les irritacions i el desgast del dia a dia. En les ambaixades que ocupà a Berlín, Londres o Roma se sent molest amb els assumptes quotidians de la diplomàcia —l’excusa és que té mala lletra— i prefereix ocupar el temps en excavacions arqueològiques, festes i compres que deixarien en minúcies la butxaca foradada d’una primera dama. De vegades, els seus ideals produïen l’efecte contrari, com fou situar de nou l’inepte de Ferran VII en la corona espanyola i restablir l’absolutisme.

Els millors capítols d’aquest immens relat són els dedicats a Napoleó. Chateaubriand —a qui li agrada veure’s com Tàcit davant Neró— el defineix com un geni militar, gran administrador i nefast polític incapaç de conservar el que guanyava. Hi ha un sentiment de rebuig i d’atracció innegable per la figura de Bonaparte, i és una sort que es faça explícita aquesta contradicció. En la batalla de Waterloo, sota el so llunyà de les detonacions, l’autor condemna irat el general fugit d’Elba, però en el fons espera que s’impose a l’exèrcit anglés. Només per amor a França, puntualitza.

En el saló de madame de Récamier, Chateaubriand llig fragments de les seus memòries —la veritable passió— mentre Sainte-Beuve fa gestos d’aprovació que després no es corresponien amb l’opinió dels articles: i és que en ocasions, que hi farem, els crítics són una mica canalles. Aquesta salonnière, íntima de madame de Stäel —sensacional escriptora— i Benjamin Constant —company d’idees de l’autor, competidor amorós i literari—, exercí una tutela ben profitosa sobre el vescomte, com la majoria de dones de què s’envoltà, que acomplien sol·lícites el paper d’amants i el de conselleres guardianes de l’autor davant el poder.

Però aquest món s’esvaeix, irremissiblement. Després de les Tres Glorioses de 1830, en l’exili de Praga Carles X participa en un ambient decrèpit d’unes intrigues fantasmals perquè Enric V torne a lluir la corona dels Borbons, una quimera que Chateaubriand sap irrealitzable, però a la qual es manté fidel. Mentre a París els fills de les cícliques revolucions assagen gestos i expressions de l’aristocràcia que han abolit, el vell rei trau una baralla i li proposa jugar al whist. Crec que Chateaubriand es deixà perdre.

 

Posdata, 22 abril 2005