Les lluites de Joseph Conrad

Els conflictes i desafiaments morals a què es veuen sotmesos els personatges de Conrad determinen la trama d’Amb la corda al coll, una narració on un vell capità es veu obligat a navegar de nou pels mars del Sud.

 

A pesar d’escenaris llunyans i exòtics, d’una natura impossible de domesticar, de mars i oceans on trascorren les seues aventures, sembla que el veritable tema de les narracions de Conrad no siga un altre que els misteris de la condició humana. I és que fa la impressió que les inseguretats de l’autor polonés —país, llengua, religió— es traslladen també als seus llibres amb uns personatges que voregen els límits, que transiten a través d’una espessor d’ambigüitats entre la solitud i l’amenaça del deshonor. Quan Marlow —el narrador d’En el cor de les tenebres— remunta el riu Congo experimenta no sols un descens a l’infern de la civilització, sinó a l’infern més íntim que tots els sers humans posseeixen. En la recerca d’aquesta mena de monstre i déu perdut a la selva que és Kurtz, una barreja de divinitat i de bruixot amb eloqüència profètica i aterridora, el protagonista queda atrapat —seduït— en una xarxa espectral, envoltat a la jungla de visions d’una fantasia onírica i alhora cruelment reals. Una batalla amb el mal que determina en bona mesura les narracions de Conrad, el moment en què els personatges posen a prova la capacitat de supervivència i, sobretot, les seues consciències.

G. Wells solia llançar agullonades a l’estil de Conrad, un anglés que havia aprés i treballat fins l’extenuació per convertir-se en escriptor i que segons llengües malicioses “escrivia massa bé”. És cert que en algunes novel·les com La follia d’Almayer o Lord Jim —el pes de la culpa i la necessitat de redempció— l’adjectivació preciosista i les descripcions detallistes i barroques s’apoderen de la narració amb una densitat sensorial i d’imatges que Faulkner tensaria encara molt més. Però aquest gust per les comparacions èpiques amb ressò poètic queda més dosificat en La línia d’ombra —una de les millors narracions de Conrad—, on un episodi autobiogràfic serveix a l’autor per afrontar el pas de la joventut a la vida adulta, de les il·lusions al desassossec que sovint produeix l’experiència. Després d’aconseguir el somni de ser nomenat capità d’un vaixell, l’absència de vent, una mar en calma fatídica i una epidèmia de còlera esdevindran els enemics d’un protagonista que, en molts capítols, amb qui realment lluita és amb les seues conviccions i amb la seua pròpia ànima.

Un duel d’un capità amb un entorn hostil i desafiant que es reprodueix també en Amb la corda al coll. El vell i respectat mariner Whalley, després d’haver-se retirat de l’ofici es veu obligat a vendre la seua embarcació recreativa i, colpit en l’orgull, oferir-se de nou per al comandament d’un vapor de cabotatge. En morir la seua dona, només li queda una filla en una situació econòmica difícil: el sentit de la responsabilitat i l’amor paternofilial determinen la seua decisió, ja que la humiliació de la pobresa no entra en el seu exigent codi d’honor. Malgrat les forces escasses que li queden, inverteix els estalvis que ha pogut salvar en un barco comercial que dirigirà com a capità. En un repte habitual en la narrativa de Conrad, en l’espai mínim de la coberta del vapor Sofala es produirà un joc d’enveges, de moviments provocats per la desconfiança i la rancúnia, de traïcions calculades.

El capità Whalley haurà de sortejar una mar esguitada d’arxipèlags i d’esculls, de bancs d’arena a l’entrada d’un riu on és fàcil encallar. Però els autèntics rivals seran, més aviat, el segon oficial Sterne —qui desitja ser el pròxim capità del vapor— i Massy, el maquinista propietari de l’embarcació, un home mesquí que amb un colp de sort en la loteria de Manila es féu ric però que ha cremat els diners per cobdícia i ineptitud. Cadascun dels dos oponents saben que arribarà el moment idoni per jugar la seua carta, una espera que Conrad alenteix hàbilment, amb un ritme pautat per l’escandall que esquinça la superfície de l’aigua i els crits que l’ajudant malai del capità llança per alertar de la profunditat.

Silenciós, altiu i granític, el vell mariner esquiva les trampes —humanes i de la natura— amb posat aristocràtic, tal com el seu amic Van Wyk, un pioner de les plantacions de tabac a Orient, comprova amb admiració quan tos dos sopen a la mansió propera al port on atraca el Sofala. El capità Whalley pensa que els hòmens no són dolents, sinó tan sols ximples o infeliços, un ideari que xoca amb l’escepticisme combatiu de l’holandés, qui baixa la guàrdia en conéixer la història personal —la immensa bondat— i, en especial, el secret que el navegant no pot revelar si no vol veure esmicolats els seus projectes. La noblesa i un sentiment d’impostor col·lisionen en el capità com en molts herois conradians, assetjats per unes opcions inevitables, justes però pernicioses. Uns retrats morals creats a partir d’insinuacions i sobreentesos entre una vegetació opressiva, aus marines amb “un clamor salvatge i despietat”, una intermitència constant de llums i tenebres.

Hi ha en la narrativa de Conrad un batec on ressonen els deliris de Dostoievski i la mirada distant de Flaubert, els conflictes que genera l’aventura en Stevenson i Kipling junt a l’esperit i el to de Henry James. Ara bé, “així devia ser la foscor abans de la creació”, se’ns diu en La línia d’ombra, un possible retorn al caos i als instints primitius que recorren, com una advertència, moltes pàgines de l’autor i que concentra la imatge totèmica, anihiladora i litúrgica de Kurtz entre muntanyes d’ivori al bell mig de la selva. Així mateix, Conrad acceptava que els accessos de melancolia i les depressions li paralitzaven el pensament, una disputa amb els nostres fantasmes —amb el mal— que tard o d’hora s’ha de produir. El capità d’Amb la corda al coll sap que no pot eludir ni el destí ni el càstig, però no per això s’ha d’acceptar la rendició.

 

Posdata, 12 desembre 2015