St. Vincent Millay: l’amor amb el pas dels dies

L’obra poètica de St. Vincent Millay (1892-1950) explora els miratges, efusions i desenganys dels amants, amb uns sonets de temes clàssics però amb un joc d’imatges agosarat que la situen entre les principals figures de la poesia anglosaxona.

 

“Més que el marbre i que els auris monuments/ dels prínceps durarà el meu vers puixant,/ i brillareu millor en els meus accents/ que en les pedres que els anys devastaran/ (…) Contra la mort i l’odi que ens oblida,/ perdurareu…” Hi ha una mena de clam rotund —exigent— en el sonet LV de Shakespeare per a encalçar a través dels versos la intemporalitat de l’amor, immarcescible en el cant enfront de l’amenaça i la indiferència del pas del temps. Edna St. Vincent Millay parteix d’aquest estímul petrarquià amb uns poemes amorosos que travessen el bosc romàntic i, fidels a les formes clàssiques, reelaboren la tensió entre el passat i el present dels amants, la petjada i el llast del record. El centre des d’on gravita aquesta poesia pertany als temes tradicionals però amb una perspectiva diferent, un to seré i alhora inquisitiu per a fixar la fugacitat de l’instant joiós, la perversa distorsió de la nostàlgia, la certesa que tard o d’hora tot s’esllavissa cap a la pols. A banda de l’herència romàntica, els poemes de St. Vincent són deutors de les imatges esquerpes —el món convuls i secret— d’Emily Dickinson, a més dels versos cristal·lins, despullats de sentimentalitat exhibicionista però captius de la vibració amorosa —l’ombra de la caducitat— d’Elizabeth Browning.

A banda d’una obra en condicions de competir amb els grans noms de la poesia anglosaxona, una sèrie d’episodis són propicis a la mitificació de St. Vincent. Quan era menuda vagarejà pels EUA prop de la indigència, encara que a la nit la mare treia de la maleta Milton o Shakespeare i llegia amb la filla poemes en veu alta. Gràcies a un premi, St. Vincent es convertí en una privilegiada alumna de Vassar College, i en poc temps passà a ser una poeta precoç cobejada per la bohèmia del Greenwich Village, amb nits d’excessos sexuals i alcohol, anticonvencional quant a idees i posada en escena, seduïda per la música i les temptacions dels clubs de jazz de Nova York. Segons la llegenda, Edmund Wilson recitava enardit a les trinxeres de la Primera Guerra Mundial: “La meva espelma crema per cada cap;/ no durarà tota la nit”, i pelegrinà per a reverenciar i conéixer —i sobretot, per a gitar-se amb ella— la nova deessa del temple poètic nord-americà.

En l’antologia L’amor no ho és tot es troben balades, elegies i pastorals, paisatges amb atractives pinzellades morals. Si de cas, destacar de la primera etapa el llarg poema Renaixença, d’una peculiar religiositat procliu a una veu estrident que contrasta amb un estil més pausat i reflexiu en la resta de peces. Alguns autoretrats de St. Vincent són inclements i desafiants en les seues revelacions: “i tanmateix, davant de tanta bellesa i tanta energia,/ de nou, com sempre que la dansa és al punt més alt,/ em renyen perquè crec en la mort”. Una contundència i severitat que estén a la natura que projecta el seu caràcter: “Dues llavors d’odi jo sembrava (…) des d’aspres tiges i estams espessos,/ un pol·len verinós ha aparegut”. Sanefes d’algues, un bassiol d’aigua que s’asseca, jardins esponerosos o bé hivernals, arbres amb branques nues, cambres fosques, el ritme possessiu de les estacions de l’any, totes aquestes imatges configuren el mapa poètic de St. Vincent on predominen la contenció i l’eixutesa, malgrat que en algunes ocasions la tempesta trasbalsa el seu tèrbol món interior: “i terror i pluja s’estan al firmament,/ tan espessos que no els podries distingir/ de la negror d’on tu vares sorgir”.

Però els millors poemes de St. Vincent són, sense dubte, els sonets amorosos, on s’enllacen la gelosia, l’anhel i l’èxtasi dels cossos, la desigualtat en el combat dels amants, el pes i les ferides del record a més del dolor de sentir-se abandonada i la derrota —l’udol— de la solitud. Temes habituals d’aquestes composicions que reben un tractament nou pel contrast d’imatges, el to confessional i argumentatiu junt a la valentia d’algunes confidències, com l’acceptació del joc d’enganys —mentides i promeses— que sovint és l’amor. Ara bé, a pesar de totes les impostures, no canviaria per res els episodis de plenitud i d’efusivitat que ha viscut amb els amants. “L’enyoro a ell mentre la pluja es destrena,/ i també el vull quan la marea s’ha enretirat”, una mirada cap al passat que conflueix amb una declaració descarnada del fet amorós: “No pas amb libacions sinó amb rialles i crits/ vam mullar els altars de l’Amor al bosc sagrat (…) d’on sempre un home i una dona fugiran”. Fins a la resignació final perquè tot és evanescent i passatger: “no puc dir quins amors han vingut i han marxat,/ només sé que l’estiu va cantar en mi un instant/ i que en mi ja no cantarà mai més”.

St. Vincent defuig l’autocompassió, però també els dictats del ressentiment, fins i tot cedeix a la generositat perquè l’antic amor restaure l’orgull: “Crec que aquest record, aleshores si no abans,/ t’ha d’alçar per sobre del camí dels humans”. Ara bé, en alguns sonets l’autora solta la mà amb sarcasmes roents, i adverteix que el sexe no li dóna a l’amant cap dret de possessió sobre ella, i tampoc no perdona que qüestionen la seua vàlua intel·lectual. Alguns dels millors poemes fan referència al poder distorsionador de la bellesa —L’amor no és cec—, i l’evidència que el raciocini i els sentiments no van paral·lels: “plany-me perquè el cor a comprendre és lent/ allò que a cada pas contempla, veloç, la ment”. Unes vivències —febrils o declinants— que no poden discutir els imperatius de la biologia: “Certament voldria que l’amor durés i durés,/ que els juraments no fossin tan fràgils com són,/ però les coses van així i la naturalesa, a més/ s’esforça a no donar-nos treva ni un segon”.

Deia el Borges més melancòlic que quasi totes les coses en la vida acaben malament, llevat d’alguns sonets. Amb el dibuix de desenganys i tresors dels amants St. Vincent conquistà Thomas Hardy —imatges senzilles, incisives i enigmàtiques per a desvelar els secrets de l’ànima—, i l’accés a la natura per a mostrar la vulnerabilitat humana fou determinant en la lectura de Robert Frost, qui reivindicà aquests poemes que no esquiven els aspectes més insidiosos de les relacions amoroses. Amb vehemència i fúria, exclama St. Vincent: “No n’hi ha prou que cada any, sota aquest turó,/ l’abril/ arribi com un idiota, barbotejant i escampant flors”. Però les cavil·lacions amb què burxem constantment i alterem la nostra placidesa passen a un segon terme davant el vol majestuós de Cignes salvatges —gran poema— i la constatació de la nostra fragilitat, ja que l’amor i la finitud són indestriables fins i tot si s’ha arribat al cim més esplendorós: “mai no es marceix la bellesa;/ per a tot és invocada;/ però la rosa recorda/ la pols de què és nada”.

 

Posdata, 24 de juny 2017