Jaume Cabré i el paper pautat

Segrestadors, assassins a sou, guerres, xantatges i venjances, les diferents versions de la crueltat humana són explorades en el recull de relats “Quan arriba la penombra”, una nova aposta i experimentació narrativa de Jaume Cabré.

 

Jaume Cabré
Quan arriba la penombra
Proa 2017

En la narrativa geomètrica de Jaume Cabré —veus creuades, espai i temps que se superposen, línies amb interseccions i espirals—, hi ha un motiu que batega al centre d’una bona part de les seues obres: la confluència entre l’art i els diferents rostres del mal. En L’ombra de l’eunuc el protagonista sent que la vida se li esmuny entre la clandestinitat i la lluita antifranquista, amors fracassats i l’estudi de la poesia i la música, quan el veritable desig hauria estat participar de l’activitat creativa i no convertir-se en un simple espectador. Però un destí capritxós i opressiu l’allunya d’aquests elevats propòsits i ha de concentrar l’energia a superar opcions equivocades i, sobretot, el pes angoixant del passat amb una extensa i enganxosa teranyina familiar. Desassossecs, derrotes i l’atracció indefugible per ombres i inferns. Com en la majoria de contes de Viatge d’hivernOpus pòstum, Pols, Ulls de gemma, El somni de Gottfried Heinrich—, que parteixen de la idea que compositors, intèrprets, escriptors i pintors, o simplement la gent relacionada amb el món artístic, en alguns moments de la seua trajectòria han d’enfrontar-se als reptes i a les temptacions del mal, com si la dedicació a l’art obligara a una penitència extrema i restara forces per a combatre foscors i dilemes vitals.

Amb un dels malabarismes tècnics fruit del desig d’experimentació permanent de Jaume Cabré, les dues últimes narracions de Viatge d’hivernLa negociació, Winterreise— servien per fer-hi coincidir arguments i personatges d’altres contes del recull, històries amb fils solts que acabaven de nugar-se en una mena de colofó final. Aquest recurs és determinant també per a la concepció de Quan arriba la penombra, ja que un dels elements centrals —i massa recurrent— del llibre és un quadre de Jean-Françoise Millet, La paysanne, una pintura que és objecte de rivalitats, testimoni de morts i desaparicions, a més de posseir un poder misteriós perquè els personatges entren i queden atrapats dins el seu marc. Els assassins en sèrie, lladres, violadors i sicaris que protagonitzen Quan arriba la penombra també apareixen en diferents narracions que s’encadenen amb la intenció de mostrar la diversitat —i la infinitud— del mal, la capacitat humana per a causar dolor i sentir-se seduïts per la crueltat.

En aquest recorregut per les tenebres de l’ànima, Jaume Cabré desplega tot un variat catàleg per a dissenyar les narracions, una gamma de recursos que ja ha exhibit en moltes de les seues novel·les: canvis de persona, de seqüència i d’escenari, monòlegs impetuosos, confessions i diàlegs fantasmals de gent que ja ha mort, paràgrafs imprevisibles amb ressorts sorprenents i prestidigitacions estilístiques. Ara bé, la sensació després d’endinsar-se en aquest ampli mostrari de virtuosisme narratiu és que assistim a uns contes que no acaben d’alçar el vol, pàl·lids i vaporosos quant a la trama i les resolucions: jocs de mans amb cartes que s’ensenyen i s’amaguen enmig d’històries esfilagarsades, sense tensió ni enigma, amb personatges que esdevenen encarcarats i sense densitat, previsibles.

Hi ha en Quan arriba la penombra una exigència pugnaç per explorar noves vies d’un gènere com el conte, combinar la velocitat i el colp d’efecte amb una veu narrativa i un to que obliguen el lector a un enfocament imprevist, fer del canvi de ritme i la innovació de les regles matèria essencial dels arguments. En aquest sentit, un lladre d’ovelles parla en Poldo des de la tomba amb una varietat dialectal del Pallars per tal de revelar la causa de la seua mort —una banda sonora que es fa estranya i forçada—. En Buttubatta és un llibre el que relata uns assassinats a causa d’un malentés, una broma macabra. Un escriptor actua com el seu personatge en Les mans de Mauk, una història dins d’una història, i en Teseu un assassí és cridat per error a pronunciar el discurs d’homenatge a la seua víctima. Narracions que, a l’igual que Pandora —un home contracta un sicari perquè desaparega la seua dona—, no acompleixen les expectatives i es dilueixen en barreges i provatures d’un sofisticat —i fallit— laboratori d’estil.

El relat Els homes no ploren que obri Quan arriba la penombra sí que connecta amb el Jaume Cabré capaç de condensar en una sèrie de seqüències trenades el nucli d’una narració vibrant, amb un protagonista que des del moment que és abandonat en un sòrdid internat, s’endureix el seu caràcter en un camí sense retorn: episodis en què la solitud, la traïció i la falta de pietat desemboquen en impulsos violents que el personatge viu com si foren inevitables actes de justícia. Si de cas, L’Ebre conté el joc de veus i de temps característic de l’autor, amb un home que recorda obsessivament la batalla de la guerra civil quan era jove i ara és conduït pels fills a una residència d’ancians en un declivi dolorós. Ara bé, aquests contes oferien unes vies i un magnetisme que de seguida queden esborrats per unes històries que es destensen en els seus plantejaments, un compàs i un full de càlcul que no han funcionat en aquesta ocasió.

I és que fa la impressió que Jaume Cabré necessita llargues distàncies i complexes ramificacions narratives —episodis que dissemina a través del passat i del present, espais llunyans i en aparença desconnectats— per a executar tots els mil·limetrats moviments del tauler. En Quan arriba la penombra hi ha un eco llunyà i distorsionat de Senyoria, Les veus del Pamano o Jo confesso, una incomoditat manifesta per a concentrar en unes poques pàgines el que flueix en les seues cabaloses i enèrgiques novel·les, les trampes i enigmes que amaguen els plecs d’una història que creix selvàtica fins que totes les peces encaixen i es canalitzen. I és que exercir de consumat maratonià no garanteix, dissortadament, fer una bona marca en competir en les proves de llançament i velocitat.

 

Posdata, 22 de juliol 2017