Vicens Vives, rem i vela

Una biografia sobre Vicens Vives (1919-1960) traça el recorregut vital i ideològic d’aquest historiador i agitador en l’ombra, imprescindible per entendre Catalunya i Espanya en el segle XX. La publicació d’Espanya contemporània (1814-1953) ens dóna claus dels laberints de la nostra història.

 

Potser que a un historiador, mentre rastreja hemeroteques recòndites per internet, analitza com els fets polítics cotitzen en les cases d’apostes digitals o valora quin ha estat el trending topic més sovintejat a Twitter, el que realment li agradaria és narrar les guerres del Peloponés, descriure els preparatius d’Austerlitz o bé els rostres dels firmants del Tractat de Versalles. Els estudis de Vicens Vives fan un viatge més aviat invers: hi ha una pulsió pels grans noms sense descartar l’èpica, es deté en arxius i lligalls i, amb el temps, baixa al fang del dia a dia amb papers cada volta més compromesos. En aquest sentit, s’inicia com a historiador en l’època medieval i moderna —Ferran II i la Corona d’Aragó— per desembocar en la contemporaneïtat, i els aspectes més institucionals són desplaçats en la seua obra per qüestions més econòmiques i socials. Amb un caràcter hiperactiu, carismàtic i de discurs enèrgic, Vicens Vives no se sentia còmode tan sols amb el despatx acadèmic i decidí implicar-se en la seua època per tal de refer unes elits i una societat devastades per la guerra i el franquisme. Seductor i astut, Josep Pla remarcava “la seua habilitat matisada de candor”, i Ferran Soldevila anotava amb deconfiança que, malgrat ser jove, “ja té el cabell completament blanc i està envellit (…) És un home que mira de surar en tots els règims”.

Vicens Vives generava magnetisme, desconcert i, també, moltes reserves. Cristina Gatell i Glòria Soler han acumulat dades sobre aquest personatge clau per entendre els anys de postguerra, han regirat correspondència, documents, entrevistes i dietaris. Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives és el resultat d’aquesta informació ingent, on es trenen amb bon criteri les seues aportacions historiogràfiques i la seua biografia. Les autores —amb circumspecció protocol·lària— no travessen més que en comptades ocasions les portes de la intimitat, però també és cert que no amaguen cap faceta conflictiva del protagonista. Vicens Vives parteix de posicions esquerranes i catalanistes durant la República, després de la guerra escriu articles proEix Berlín-Roma i no és alié a la retòrica imperialista del franquisme, però les conviccions liberals i democràtiques es refermen en la dècada dels cinquanta, amb  assaigs on el fet identitari i la reconstrucció de Catalunya prenen una centralitat quasi completa. Per a refer aquest complex itinerari, Gatell i Soler recullen testimonis positius i també contraris, de vegades amb neutralitat helvètica. Hi ha passió pel personatge biografiat, però sense esllavissar-se cap a la justificació apologètica.

Repassar la trajectòria de Vicens Vives és indestriable de les tragèdies i l’obscurantisme del segle XX a Espanya. Amb el corrent de proa comença la narració amb la boda de Vicens Vives i Roser Rahola el 1937, un matrimoni civil que es convertiria en un llast durant el franquisme, una cerimònia religiosa clandestina pel terror de la FAI: l’amenaça de la tenalla totalitària. Amagat a Girona després de la guerra, descarta l’exili i ha de sortejar un expedient de depuració universitària. És en aquestes condicions quan emergeix un Vicens Vives que, amb instint de supervivent, sap de la necessitat d’influències i padrins per fer carrera acadèmica. Amb pragmatisme depredador no dubta a buscar aliances amb el poderós cercle de l’Opus al mateix temps que es distancia dels falangistes: Ridruejo trobava a Vicens intel·ligent, però “enturbiador y malicioso”. Així mateix, aquest tacticisme innat també l’aplicà a l’activisme social i polític per redreçar un país moribund i abúlic. A partir de Destino projecta la seua influent personalitat, i no dubta a llançar fils a la resistència, a grups cristians i excursionistes, empresaris i esquerrans, monàrquics donjuanistes o partidaris del príncep. Calia estar a l’aguait a  qualsevol signe de canvi del règim, fins i tot participa dels primers contactes amb Tarradellas. Les successives càtedres que aconseguirà seran veritables plataformes propagandístiques, tant del mateix Vicens Vives com dels seus deixebles que protegia amb posat patrimonial: Mercader, Giralt, Nadal, Fontana, o un Joan Reglà que en guanyar la càtedra de València li comunica que es troba entre l’avinguda del Cid i la de l’Arxiduc Carles, “el mestissatge que es viu a tota la ciutat”.

Hi ha un moment en què Vicens Vives es converteix en un home clau a Madrid, per negociar el permís —mai concedit— d’una revista en català o per exercir de mitjancer davant del cap de censura Pérez Embid amb llibres de Gaziel, Benguerel o Josep Pla. Amb el corrent de proa dedica moltes pàgines a la complicitat entre l’historiador i l’autor d’El quadern gris, un Vicens Vives que valorava en Josep Pla que li haguera mostrat els engranatges de la política amb la ironia i el distanciament del periodisme. L’aposta pel mercat, l’europeisme, la modernització i un profund tarannà antirevolucionari presidiren bona part de converses entre tots dos a la pineda del mas. De fet, en Notícia de Catalunya hi ha fragments i un esperit que recorden els escrits més polítics de Josep Pla.

Només cal resseguir el volum Espanya contemporània —recuperat de l’obra conjunta d’historiadors europeus publicada per Marzorati— per percebre un estil d’apunt clarivident i qualificatiu concís, amb el do d’encadenar fets i alhora assenyalar responsabilitats i actors. En l’escriptura més assagística de Vicens Vives es percep el batec d’una ment que arracona minúcies i que guia amb fermesa la narració. La conflictivitat sindical, les indecisions de la Lliga, el confusionisme de la monarquia o la “crisi termidoriana” del 36 són desgranats amb prosa tibant, convincent, amb observacions brillants com els efectes perversos del “hegelianisme a l’espanyola” d’Ortega y Gasset.

Intuïtiu i bon lector, Vicens Vives es distancià ben prompte d’historiadors romàntics d’esquema fàcil i confirmà en els viatges a França i Itàlia que el camí es dirigia cap a la història econòmica. Captivat per la dialèctica política, després de navegar a Roses li agradava xarrar amb tothom, cultivava formes senzilles i també gestos de club britànic. Per a Josep Pla, “vestia molt bé: de vegades, només, fou una mica exagerat de jerseis”. Quan l’escriptor de Palafrugell representava el paper de senyor Pla, li advertia al seu amic que la història era pura llegenda, i que era preferible llegir Michelet o Saint Simon abans que deixar-se embolicar amb la presumpció de la veritat dels fets. Home d’inesgotable diàleg, abans de la prematura mort confessà que per moltes forces que havia dedicat a l’entesa entre Catalunya i Espanya, els resultats no convidaven a l’optimisme. I així van les coses, mig segle després, tot salvant les distàncies.

 

Posdata, 15 novembre 2013