Montaigne, persuasiu i ondulant

Mentre els britànics perdien Singapur el 1942 davant les tropes japoneses en les hores més angoixoses de la Segona Guerra Mundial, Stefan Zweig s’apagava junt amb la seua dona a la ciutat brasilera de Petròpolis. Abans de suïcidar-se tots dos aclaparats per les tenebres que s’apoderaven de mig món, Zweig havia decidit refugiar-se en la lectura de Michel de Montaigne. De tot el seguit de retrats i biografies que elaborà al llarg de la seua carrera amb pulcritud i elegància vieneses, cal destacar aquesta imatge —admirativa i esqueixada— de l’autor dels Assaigs. Stefan Zweig ens remarcava, amb to reverencial i una veu a punt de trencar-se, que Montaigne era per a ell un símbol d’independència personal i de claredat de juí —de salvació espiritual— capaç de replegar-se i enfrontar-se amb la pròpia consciència en una època dominada, també, pel despotisme, la guerra i les massacres. Montaigne fou el millor llegat per a Zweig —l’última oportunitat d’arrapar-se a la vida— abans de la seua fugida sense fi.

És sorprenent i revelador la nòmina d’escriptors i lectors tan dispars que han acabat identificant-se —per motius vitals, per idees o per caràcter— amb les pàgines de Montaigne. Per a André Gide, després d’haver conegut l’ombra opressiva dels règims totalitaris, fou un precursor del liberalisme. R. W. Emerson percebia una prosa que bategava, vascular, darrere dels mots de Montaigne. En El Tartuf, El Misantrop o Hamlet és fàcil seguir rastres més o menys camuflats per Molière i Shakespeare d’algunes de les idees centrals dels Assaigs. Josep Pla solia endur-se aquests volums al llit per constatar que l’home ocupa una posició insignificant sobre la terra, a més de llegir-los com un magnífic manual —intemporal— contra el fanatisme. El responsable d’aquesta excel·lent i necessària traducció completa dels Assaigs, Vicent Alonso, ens diu que aquestes pàgines són “l’estudi més incisiu que s’ha escrit mai sobre els secrets de l’ànima humana”. Aquesta és la màgia d’un personatge tan esmunyedís i atractiu com Montaigne, que totes aquestes interpretacions —sense ser exclusives— contenen una part de veritat.

“Així, lector, jo mateix sóc la matèria del meu llibre”. Entre aquesta dedicatòria —una de les més cèlebres de la història— i el que trobem de seguida en el primer capítol, se situa l’infinit camp d’observació de Montaigne: “Certament, l’home és un assumpte extraordinàriament va, contradictori i fluctuant. És difícil fonamentar-hi el judici constant i uniforme”. Hi ha un desig per part de l’autor d’examinar-se des de diferents angles i alhora d’intentar obtindre alguna conclusió general sobre la condició humana. Els ulls de Montaigne miren ben endins i alhora desplacen l’objectiu fins allà on li permet la visió. Encara que aquest propòsit tampoc no era especialment novedós per a un home de lletres del segle XVI, darrere d’aquestes provatures i comentaris que són els Assaigs descobrim una fórmula fundacional per a la literatura. El que és ben original —allò que se’ns fa més proper i actual de Montaigne—, és la descripció d’aquest procés de recerca, l’autoretrat desacomplexat —mai del tot conclòs— que li ha permés arribar a algunes de les seues hipòtesis.

Després d’haver participat en la vida pública de Bordeus, un Montaigne de trenta-set anys decideix retirar-se a la torre del castell de Perigord el 1570 i, aïllat del món, anotar tot allò que considera d’interés. Una dedicació que l’absorbirà amb una curiositat extrema, inesgotable. Ara bé, l’important és fixar uns límits —inclús com a eremita—, equilibrar ociositat i treball. Cansat de la reclusió voluntària, el 1580 emprén un viatge per Alemanya i Itàlia i en passar poc més d’un any accepta l’alcaldia de Bordeus. Al cap i a la fi, un ser social sempre a punt per escapolir-se a l’amagatall.

Potser que la idea més recurrent per entendre Montaigne siga la de canvi, la transitorietat de fets i conviccions. El primer que experimenta aquestes transformacions i inseguretats inherents a l’home és l’assagista. Estoic, epicuri o escèptic, a més de catòlic, monàrquic i humanista. Totes aquestes etiquetes funcionen amb l’autor, com també la negació d’aquests posicionaments segons consultem uns capítols o uns altres. Montaigne se’n riu, a través de la seua ironia el·líptica, de rituals i preceptes heretats dels costums, per a més endavant apostar sense reserves per l’ordre i la tradició: “no ens correspon decidir la part en què li devem obediència”, dirà de l’autoritat eclesiàstica segons el cànon fideista. Així mateix compartirà amb l’estimat amic La Boétie l’impuls de distanciar-se dels excessos de la corona —el perill de la tirania—, però després de conéixer un període tan llarg d’inestabilitats es plegarà a l’autoritat reial: Montaigne no dubta a jugar a favor d’Enric de Navarra en el conflicte successori i la concòrdia entre hugonots i catòlics. Pel que fa als efectes de la Reforma, el veredicte és clar: “Els humors que volia porgar-nos, ens els ha reanimat, exasperat, agrejat”. La seua escriptura està marcada per les atrocitats de la Nit de Sant Bartolomé i les guerres de religió, perquè Montaigne sap millor que ningú que revolucions i repressions són mecanismes destructius que van de la mà. Irritat i a la defensiva davant les imposicions, valora com el bé més preuat l’individualisme, però no es convertiria mai en un agitador irresponsable.

La raó —la reflexió ponderada— és la línia que travessa d’un cap a l’altre els Assaigs. Ara bé, en molts moments assistim a la denúncia de la prepotència racionalista; fins i tot reconeix que en ocasions s’ha deixat dur per supersticions obscurantistes. La imatge etnocèntrica i de saviesa orgullosa que generà el Renaixement és desarmada per la seua ploma. S’interessa per altres cultures com un deixeble d’Heròdot i sentencia que “cadascú anomena barbàrie el que no forma part dels seus hàbits”. De vegades vol mirar els fets amb un fatalisme i impassibilitat dignes dels estoics, però aquest ideari no podia ser determinant per a qui cada matí alçava el cap del seu “coixinet perfumat” entre el so de flautes i llaüts. Té gràcia contrastar declaracions contra la vanitat i alhora imaginar l’autor mentre gratava dels documents familiars l’antic cognom Eyquem i substituir-lo pel nou escut d’armes. El sentit de pèndol, d’imprevist, en pocs autors és tan estimulant com en Montaigne.

Contradictori, estratègicament ambigu, perspicaç, a banda de les pròpies opinions Montaigne tirà mà d’autors clàssics per reforçar els seus arguments en una profusió de cites que és un dels pecats literaris que assumí de la moda renaixentista. En el seu vagareig reflexiu desfilen, en aquest primer volum, el posat descregut de Sèneca i les agullonades de Sòcrates. Horaci —sempre agut—, Plutarc i Lucreci són alguns dels autors més freqüentats. No cal oblidar que Montaigne aprengué llatí abans que francés i que de ben jove llegí Les metamorfosis d’Ovidi, un llibre que li ensenyà la variabilitat incessant de l’existència i l’amor per la literatura. Tàcit, Catul, Marcial, Cèsar, Virgili, Diògenes Laerci i el Ciceró menys unflat completen el diàleg permanent amb ell mateix i amb autors clau de la literatura occidental que és l’essència dels Assaigs.

Aquest balanceig de cites, aquest garbuix d’opinions, també es reflecteix en l’estil: “Les meues concepcions i el meu judici caminen a les palpentes, vacil·lant, ensopegant i equivocant-se”. Una de les formes més apassionants de seguir el personatge literari que creà Montaigne —amb actitud d’estudiada coqueteria, d’una modernitat inesperada—, és a través de les avaluacions que fa de la seua prosa, com se’ns presenta en escena. “Odie a mort les maneres de l’adulador (…) Comence ordinàriament sense cap pla; la primera idea fa que vinga la segona”. És ben divertit comprovar com perd el fil, com s’aventura en observacions que no tenen res a veure amb el capítol o senzillament s’extravia en un laberint de disquisicions. Per això un dels grans mèrits d’aquesta traducció de Vicent Alonso és haver doblegat la sintaxi endimoniada de Montaigne, dominar el drac de set caps en què, sovint, es converteix un subjecte d’on li pengen tota una sèrie de predicats. Una bondadosa traïció que s’agraeix.

Quant a la llengua que ha fet servir Vicent Alonso, recull la immensa gamma de matisos, la gradació de qualificatius i verbs que són cabdals en l’escriptura de Montaigne. El do lingüístic del traductor emergeix en les formes valencianes inserides amb total encert en un català tàctil, ferm, sensual. A més, la inclusió d’algun arcaisme li dóna versemblança i efectisme a l’actualització d’un francés del segle XVI. Que Vicent Alonso haja incorporat en les cites les traduccions de la Bernat Metge és un bon punt de partida per analitzar què queda de valuós i què de rovellat de la mítica col·lecció noucentista.

En no pretendre moralitzar amb el dit alçat, Montaigne ha aconseguit impregnar generacions d’escriptors afectes a la prosa d’idees: enemic de la retòrica, desmunta hàbilment les nostres creences de pas que s’interroga sobre les seues. Aquest escriptor tan abúlic i inconstant com cautelós i intuïtiu sabé per experiència que aquells que volen ser àngels acaben per convertir-se en bèsties —tal i com arreplegà un enfurrunyat Pascal que sempre escrigué amb els Assaigs a la vora—; fou capaç de qüestionar els valors establerts com un filòsof cínic entremaliat i al mateix temps presagiar amb la contundència de Hobbes que “els qui commouen l’Estat són habitualment els primers que són arrossegats per l’enderroc”. Malgrat els enigmes que envolten la seua figura —Montaigne combina l’opacitat amb la incontinència discursiva i d’anècdotes personals— ens confessa que el que més l’embadalia d’Alexandre o Cató és que dormiren com xiquets la nit abans de fets decisius per a les seues vides. I si coincidim amb l’autor que l’atzar —junt a la natura i els costums— governa la majoria de circumstàncies, la fortuna ha estat de la nostra part, generosa, gràcies a l’esforç gegantí de Vicent Alonso amb aquests imprescindibles Assaigs.

 

Posdata, 21 desembre 2006